El populisme és un moviment social amb permanent vocació política que es fonamenta en l’existència certa d’una injustícia greu i evident, que es nodreix de classes mitjanes i populars ofeses i indignades per la desigualtat; que s’expressa en forma de denúncia simplificadora; que propugna solucions dràstiques; que provoca una ruptura radical, de vegades sota l’aparença d’una reforma; i que degenera sempre en una dictadura real encara que aquesta guardi aparentment les formes de la democràcia.

El populisme pot encarnar-se en partits de dreta o d’esquerra que, un cop han conquerit el poder, s’assemblen com dues gotes d’aigua per la seva manera d’exercir-lo. Aquesta diferent encarnació del populisme en una formació de dreta o d’esquerra depèn de la tradició del país en què es dona l’eclosió populista. Si és un país amb una forta tradició conservadora, com França, el populisme nia en un partit d’extrema dreta com el Front Nacional. I si el biaix atàvic del país és anarcoide, com a Espanya, el populisme s’encarna en un partit d’esquerra radical com Podem. Ara bé, tant si el populisme polític és de dretes com d’esquerres, el seu objectiu és sempre el mateix: l’exercici autoritari del poder; és a dir, el sacrifici de la llibertat amb l’objectiu d’una pretesa jus­tícia, per al populisme d’esquerres, o el sa­cri­fici de la llibertat amb l’objectiu d’una e­xacerbada seguretat, per al populisme de dretes.

Tots els moviments populistes –de dreta i d’esquerra– desemboquen en un sistema més o menys autoritari, que ha revestit al llarg de la història diverses formes: des d’una dictadura pura i dura –de la qual no fa falta adduir exemples ja que els tenim ben pròxims– fins a una dictadura maquillada per la subsistència formal d’unes institu­cions democràtiques que han abdicat de la seva funció: el control del poder i la correcció dels seus abusos. No hi ha dubte que, almenys als països del primer món, resulta avui molt difícil la consolidació d’un règim dictatorial, a diferència del que va succeir –per exemple– als anys trenta del segle passat. Però això no suposa que l’autoritarisme no pugui avui prendre cos, en els esmentats països, mitjançant l’adulteració insidiosa del recte funcionament de les seves insti­tucions democràtiques, si aquestes són copades per un partit populista que les posa al servei del seu programa.

Tant hi fa, a aquests efectes, que es tracti de revolucionaris amb vocació adanista de reiniciar la història, o de representants de la vella casta –plutòcrates i assimilats– que, amb el pretext de canviar-ho tot per tornar a la vella arcàdia feliç dels bons patriotes, el que volen de veritat és que res no canviï per poder continuar ells al capdavant del poder. 

Res no hi ha de nou sota el sol. Corria l’any 137 a.C. quan Tiberio Graco, membre d’una de les grans famílies de Roma i heroi de guerra al setge de Cartago, veient la precària situació dels camperols, es va comprometre amb la reforma i va dir que a molts homes que van combatre per Roma “els anomenen amos de l’univers però no tenen ni un tros de terra pròpia”. Elegit tribú de la plebs el 133, va presentar una llei a l’Assemblea Plebea per reinstal·lar els petits agricultors en parcel·les de “terra pública”. Va voler ser ­reelegit, però una quadrilla de senadors i pinxos va posar fi a la seva vida a cops. La mateixa sort va córrer, anys després, el seu germà Gai Semproni Grac, després d’haver seguit una trajectòria similar. A partir d’aquest moment, la història romana s’estimba durant un segle per una successió de complots, guerres, assassinats massius, repressió i dictadures (personals o en forma de triumvirat). El conflicte subjacent era la protesta populista dels plebeus contra l’oligarquia de les famílies patrícies atrinxerades al Senat. Fins que Juli Cèsar –el més distingit dels patricis– es va posar al capdavant del partit populista i, després de l’assaig del primer triumvirat (Cèsar, Pompeu i Cras, és a dir, dos generals i un plutòcrata, ja que Cras era l’home més ric de Roma), va aconseguir el poder absolut una vegada derrotat Pompeu. 
No es va saber mai quina forma ­jurídica pensava donar Cèsar al seu poder absolut, quan la facció tradicionalista i més obtusa de l’oligarquia senatorial el va assassinar. Però, també aquesta vegada, la sort estava jugada, i un nebot de Cèsar –Octavi– va culminar la tasca d’aquell consolidant el seu poder absolut com a imperator, sota la subsistència estrictament formal de les antigues institucions republicanes. Roma va seguir en mans de la vella oligarquia –això sí, renovada i ampliada– pagant el preu de la seva submissió al poder absolut i capritxós d’un dictador: l’emperador. Per això Ronald Syme va escriure aquestes tremendes paraules, a la seva clàssica obra La República Romana: “En totes les edats, qualsevol que sigui la forma i el nom del govern, sigui monarquia, república o democràcia, darrere de la façana s’oculta una oligarquia, i la història de Roma, republicana o imperial, és la història de la classe dominant”.

Del populisme a la dictadura
JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL
LAVANGUARDIA.COM