Sobre el poder seductor del feixisme (i el seu retorn) - La novel·la Spiewaj ogrody (2014) -títol pres d'un poema de Rainer Maria Rilke- de l'escriptor polonès Pawel Huelle, ambientada a Danzig/Wolne Miasto Gdansk dels anys 30, narra la història d'un compositor que treballa en una inconclusa -i ficticia- òpera de Wagner: El caçador de rates d'Hamelín. La vella, documentada pels germans Grimm, llegenda sobre un flautista que al no rebre la seva recompensa per treure les rates de la ciutat es venja seduint amb la seva música i fer desapareixer als nens innocents, serveix de fons per retratar el món a punt de submergir-se en flames i parlar, entre altres temes, de qüestions morals al voltant de Wagner, el seu propi antisemitisme i l'(ab)ús de la seva obra pels nazis. Hitler, que va fer de Bayreuth la seva segona casa, se sentia com un dels herois wagnerians que es sacrificaven pel bé del poble teutó. En realitat era com aquell caçador de rates de l'òpera apòcrifa que va seduir els alemanys prometent alliberar-los de la crisi i altres desgràcies de Weimar. Però molts es van deixar seduir amb ganes.

El veterà periodista John Pilger, analitzant la cobertura orwelliana que els mitjans li donen a les guerres imperials d'Obama, successos a Ucraïna o Gaza, apunta que aquestes manipulacions s'assemblen als temps de l'auge del feixisme; i recorda la seva conversa amb Leni Riefenstahl, la propagandista nazi, dient que els seus missatges no obeïen les "ordres de dalt", sinó el "buit submís" a la societat alemanya (Counterpunch, 11-13/7/14).

Avui el feixisme segueix seduint: amb una melodia més suau i a través d'altres canals, però calant en el mateix "buit". El principal "motiu" és la "seguretat". L'espionatge massiu, segons l'historiador Norman Pollack, es va tornar un 'erastz' del camp de concentració; el seu vincle amb la política de contraterrorisme pretén sufocar qualsevol canvi democràtic i social. Històricament una eina del capitalisme per estabilitzar-se en temps de crisi i conservar l'estructura de poder/riquesa, el feixisme regna a Europa (vegeu les últimes eleccions europees), als Estats Units (amb l'arribada de Donald Trump al poder), però també a ... Israel.

Ja des de la guerra de 1967 molts advertien que amb l'ocupació de territoris palestins dels jueus internalitzaríen les pràctiques i valors dels seus botxins, convertint a Israel en un "Estat feixista". Ho veiem perfectament a la llum de la (següent) atrocitat a Gaza. "Hi ha malaltia a casa meva. És feixisme i racisme", diu Yonatan Shapira, ex militar israeliana dissident (Democracy Now!). També el filòsof italià Gianni Vattimo va dir: "Israel és un estat nazi i feixista, pitjor que Hitler". ¿Provocació o un agut anàlisi de la realitat? Ja des de fa temps Uri Avnery, el vell activista israelià, denuncia "elements" i "tendències feixistes" a Israel, que es va tornar ... "la Meca dels racistes del món". "El pelegrinatge a l'Estat jueu és objectiu de cada feixista esperançat", escrivia (Gush Shalom), apuntant a l'estranya aliança entre Israel i la ultradreta antisemita/nazi, que el considera el "principal bastió contra l'islam "(alguna cosa analitzat per Slavoj Zizek a The year of dreaming Dangerously, 2012, pp. 36-38). L'única cosa bona és que a diferència dels anys 30, el que no té cap culpa és ... Wagner. És més: gràcies a Daniel Barenboim, el jueu-argentí amb nacionalitat palestina, la seva música serveix com a fórmula per a l'acostament araboisraelià. La melodia seductora del feixisme ja no la toquen avui les orquestres, sinó els mitjans.

periodista polonès