Donald Trump anomena enemics del poble als mitjans de comunicació que no li són afins. I actua com si realment ho fossin. Mitjans com The New York Times, Politico, la CNN, o Los Angeles Times han estat vetats per accedir a la trobada amb el seu portaveu, Sean Spicer. Molts estaments oficials es mouen entre comunicats de premsa i portaveus de tercera, han descobert que ja no necesiten la premsa, més aviat els fa nossa. I el problema és que no passa res. És com si la informació no fos essencial perquè una societat sigui lliure a l'hora d'informar-se. El paper de la premsa ha passat a ser irrellevant.

A dia d'avui hi ha un corrent que intenta donar la mateixa credibilitat a un compte de Twitter o Facebook que a una capçalera reconeguda. I evidentment, part de la culpa també la té el propi periodisme. Hi ha hagut i encara hi ha massa connivència amb el poder en molts casos. El periodisme d’investigació no ha estat el més recolzat. Mica en mica, amb la irrupció dels digitals, a les capçaleres de molts diaris van arribar els problemes financers fins que, com passa en molts casos, depenen dels bancs i dels interessos dels seus accionistes. En el primer món, el poder ja no respon davant la premsa. O no com abans. Al davant ens plantifica un fort departament de premsa perquè el que transcendeixi no sigui el més lleig, sinó el que convingui e interessi explicar. En altres mons, als periodistes incòmodes se’ls silencia o se’ls mata. I no passa res. Al món occidental, simplement se'ls deixa de banda.

Algun editor egòlatra tampoc ha ajudat a fer que la ciutadania tingui una gran opinió del col·lectiu o dels mitjans, però ara ja s’han traspassat les línies vermelles del perill. Avui per a molts informar-se és consultar Twitter o Facebook. O sigui els tuits o els posts dels comptes elegits per ells. Per tant, el biaix i la bretxa per abraçar altres opinions complementàries a les d’un està creixent exponencialment.

La saturació d'informació actual no genera passat, nomès acumula impactes, veritats o mentides consumides ràpidament. Aquest és avui gran part del públic, que consumeix informació sense context, informacio saturada i generadors d’impactes en temps pla mentre el poder real es privatitza i transforma el fet de donar resposta a la ciutadania en un simple caprici que manipula com li convé. Sin no som capaços de tenir consciència general de la importància de la informació i del que costa, que consumeixen mons informatius tancats i contaminats, ¿qui es pot estranyar de resultats electorals recents i dels que vindran?. 

 La premsa ha mort, nomès que encara no ho sap. Ja no importa la veritat dels fets, sinó la reconstrucció de la veritat al gust del poder, el doblepensar, a que es refería Winston al seu Ministeri de la veritat. I aquesta és la primera víctima després de la veritat de la nova manera d'informar i d'informar-se en l'era de la saturació informativa, on ha acabat triomfant la postveritat del poder.

 En un altre nivell, hi ha qui ja ho ha intuït......