Lluís Bassets va publicar aquest text premonitori fa gairebè quatre anys a el País, i el temps l'hi ha donat la raó, las guerres ja no són tals, ara són cibernètiques i a Europa fa ja temps que aquesta guerra l'ha perdut. Ho comenta de nou Mikko Hypponen a el País...
En sortir del túnel apareix un nou paisatge. L'ull triga a acostumar-se. Tot sembla diferent i nimbat per la boira de la sorpresa. Orientar és difícil, i encertar el camí, encara més.
Les guerres d'abans ja no són tals. Ara són conflictes geoeconòmics. L'aliat de tota la vida de sobte es converteix en un adversari temible que et xucla la sang amb la prima de risc. O t'assalta a través de les xarxes digitals, i no necessàriament amb atacs amb virus paralitzants, sinó, sobretot, mitjançant el robatori d'informació reservada o secreta, sigui comercial, financera, científica o, per descomptat, directament política.
Entre aliats pot ser que càpiguen les guerres geoeconòmiques, com la que Alemanya està lliurant contra bona part dels socis de la UE, però en principi semblaria desgavellat que es produïssin ciberguerres entre els propis socis de l'OTAN.
Però no ho és. Una cosa així ha d'estar succeint després de la boira que cobreix aquest paisatge nou, en el qual són borroses les fronteres entre ciberguerra i espionatge. També altres fronteres, com les que separaven el públic i el privat, s'han tornat borroses des que les centrals d'espionatge subcontracten a empreses privades o utilitzen i exploten la informació dels seus clients sobre trucades telefòniques o dades transmeses per Internet i les xarxes socials.
A més abast de l'espionatge, majors són també els forats del sistema. Edward Snowden és un fill no desitjat de la privatització i de la dimensió colossal del tafaneria. La seva fugida rocambolesca està generant una enorme desestabilització diplomàtica, però no hauria de desviar l'atenció sobre la substància de les seves revelacions, que il·luminen sobtadament el nou paisatge del control total.
Les tecnologies són noves i nous són els hàbits i usos que en fem, però hi ha una cosa que és vell i permanent, i és el que conforma el nucli dur de la sobirania sagrada dels Estats, pertanyin o no a aliances militars o unions monetàries i comercials. Aquí es espia, si. I s'espien tots entre si, els que tenen mitjans per espiar-, és clar. Amb títols públics o amb concessions privades.
Els únics que no s'espien entre si ni espien als aliats són els països europeus, si ens creiem les seves piadoses declaracions. Tampoc compten amb serveis de contraespionatge per defensar-se de la curiositat dels seus aliats. I ni tan sols saben com defensar els seus ciutadans de la intromissió en les seves vides privades per part de les multinacionals tecnològiques que actuen al seu aire en el seu mercat obert i sense fiscalitat.
Despreocupar-se d'aquestes desagradables tasques és un dels privilegis que atorga la vocació de desunió i d'irrellevància de la qual els europeus fem permanent lluïment.
Tags:
DESTACAT
