Saber envellir no és fàcil quan veiem que tot es rejoveneix al nostre voltant -

Avui, dia 7 de març, arribo als 90 anys d’edat. Escric aquest article uns quants dies abans, perquè el diari arribi a temps de paginar-lo el dia abans. Sé que me la jugava, anticipant-me, perquè a aquestes altures de la vida les previsions són temeràries. Confio que al Senyor de la vida i de la mort no li hagi agafat un rampell de pressa innecessària. Ja ens trobarem un dia o altre, respectat Senyor, per això no ha de patir.

Hi ha una definició de l’edat que és purament cronològica: «El temps transcorregut des que una persona ha començat a viure». Però a la gent no li agrada aquesta fredor descriptiva i per això han aparegut altres explicacions: l’edat de la infantesa, la de la joventut, la maduresa i la vellesa. I si això s’accepta, és evident que les edats són molt informals. No tenen el domini dels valors, perquè hi ha joves fonamentalment assenyats i madurs precoçment envellits. I encara vells sorprenentment juvenils.

Hi ha una afirmació que un fill pot dirigir al seu pare: «Ja no tens l’edat per fer aquestes coses...» I, curiosament, el pare pot dir al seu fill que encara no té l’edat per pensar o per fer allò que es proposa.

L’única veritat indiscutible sobre els anys és la que figura en el carnet d’identitat. A partir d’aquesta informació ja podem opinar si aquella persona s’ajusta raonablement a l’edat oficialment certificada. Hi ha un consell d’Horaci que em sembla lúcid: «Canvieu ja de cavall, que és vell, si no voleu que, panteixant i extenuat, faci riure a tothom».

És cert que saber envellir no és fàcil quan veiem que tot es rejoveneix al nostre voltant. La protesta contra aquest fet porta a vegades a una agressivitat amarga. Ho he vist en el cas d’un escriptor que envellia irritat per envellir, encara que no s’ho reconegués.

Per evitar que els 90 m’afectin, acudiré a la indiscutible veritat matemàtica: n’he fet vuitanta-nou... més un. @jmespinas a elperiodico.cat
Josep Maria Espinàs: 90 anys i al peu del canó.