Estic esmorzant en aquest restaurant vulgar, i miro, més enllà del taulell, la figura del cuiner. Quina vida és la d'aquest home? Des de fa quaranta anys viu gairebé tot el dia en una cuina; té unes breus vacances; dorm relativament poques hores; va de tant en tant al poble, del que torna sens dubte i sense pena; emmagatzema lentament diners lents, que no es proposa gastar; es posaria malalt si hagués de retirar-se de la seva cuina per anar-se'n (definitivament) als camps que ha comprat a Galícia; és a Lisboa fa quaranta anys i mai ha anat, ni tan sols, a la Rotonda ni a un teatre, i té un sol dia de Coliseu: pallassos en els vestigis interiors de la seva vida. Es va casar no sé com ni per què, té quatre fills i una filla, i el seu somriure, a l'inclinar-se, des del costat d'allà del taulell cap on sóc, expressa una gran, una solemne, una contenta felicitat. I no simula, ni quina raó té per simular.

Examino, astorat, el panorama d'aquesta vida, i descobreixo, quan vaig a sentir horror, pena, indignació davant d'ella, que qui no sent horror, ni pena, ni indignació, és el mateix que tindria dret a sentir-lo, és el mateix que viu aquesta vida. Un petit incident de carrer, que crida a la porta, l'entreté més del que m'entreté a mi la contemplació de la idea més original, la lectura del millor llibre, el més grat dels somnis inútils. Qui no ha sortit mai de Lisboa viatja a l'infinit en el tramvia quan va a Bemfica i, si un dia va a Cintra, sent que ha anat a Mart. I si la vida és essencialment monotonia, ell escapa d'ella més fàcilment que jo.


Fernando Pessoa
Llibre del desassossec, 1913-1935
ciudadseva.com