No correm cap a la mort; fugim de la catàstrofe del naixement. Ens debatim com supervivents que intenten oblidar-la. La por a la mort no és sinó la projecció cap al futur d'un altre por que es remunta al nostre primer moment.
Ens repugna, és veritat, considerar el naixement una calamitat: per ventura no ens han inculcat que es tracta del suprem bé i que el pitjor se situa al final, i no al principi, de la nostra carrera? No obstant això, el mal, el veritable mal, està darrere, i no davant de nosaltres. El que a Crist se li va escapar, Buda ho ha comprès: «Si tres coses no existissin al món, oh deixebles, el Perfecte no apareixeria en el món...» I abans que la vellesa i que la mort, situa el naixement, font de totes les desgràcies i de tots els desastres.

E.M. Cioran
de la inconveniència
d'haver nascut.

 Intento entendre als antinatalistes, però em temo que no han entès res, si no hi ha reproducció no hi ha continuitat de l'espècie, i aquest fet, la reproducció és la única finalitat per la que estem aqui, la resta són foteses, malgrat el moviment vingui de Sófocles o l'Eclesiastes, o sia que ja vé de lluny, tant, que si tothom els hi haguès fet cas, nosaltres ja no hi seriem. I aixó no sé si és bo o no....