Geert Wilders no ha guanyat, i el benpensant català i d'arreu, que es considera a ell mateix antiracista però és sobretot liberal -s'autoproclami d'esquerres o de dretes-, rebufa alleujat i titula "Hem barrat el pas al diable" o coses similars. I jo tinc arcades des de primera hora d'ahir al matí, ho sento. D'ençà que va sonar el despertador no vaig poder parar de pensar que és el nou racisme cosmopolita, com l'anomena Manuel Delgado, el que celebra la primera derrota parcial de l'extrema dreta a Europa.

El moralisme ciutadanista s'està fent fort a casa nostra en el camp de l'antiracisme; omple estadis per acollir refugiats, on grups de música molt multiculturals i molt enrotllats venen CD's molt filantròpics, mentre periodistes molt tolerants fan cròniques a peu de frontera, el cel es pinta de tolerància, i el racisme s'assenyala com una expressió d'uns pocs extremistes, gairebé hereus dels skinheads, però amb millor indumentària. Strauss (2000) ho anomena reductio ad hitlerum, i Delgado ho expressa perfectament quan diu que el moralisme ciutadanista consisteix a fer proclames contra una amenaça racista reduïda a l'activitat de partits o grups acusables de xenòfobs, però rarament assenyala amb el dit els mecanismes socials de dominació vigents que l'originen.

"El racisme és un problema de cultura!", brama la progressia antiracista. Cal diàleg, mediadors culturals i banys d'ètica. Per cert, algun dia parlarem extensament dels mediadors; hipotecaris, multiculturals, i de tot tipus. Saberuts lliurepensadors, sempre prenyats d'un menyspreu de classe cap a la turba mediocre que necessita ser mediada per redimir la seva falta de cultura del diàleg, sempre atents per rebaixar tot conflicte social a una reunioneta civilitzada on realitzar els principis democràtics universals que regeixen -només al seu cap- un capitalisme que ha tornat a taxes de desigualtat dels anys 30 del segle passat. Tot molt mediable.

Són els mateixos antiracistes que porten els seus fills a escoles cèntriques amb l'excusa d'un suposat model pedagògic, quan el que busquen són els privilegis de la segregació. El mateix antiracisme moralitzant del PDeCAT, que no té cap problema en proclamar la virtut de la convivència, mentre s'entesta a criticar Trump i Le Pen, però que acaba de trinxar la tutela efectiva per a milers de persones que a casa nostra estan ocupant pisos, accelerant-ne els desnonaments, mentre acompanyen els seus fills blanquets a amarar-se de solidaritat a un Sant Jordi on, el problema, resulta que és Jordi Évole. Els mateixos que en sis anys no hem vist trepitjar cap assemblea de la PAH a Sabadell, plena de persones d'arreu del món, catalanes i refugiades i oblidades a casa nostra, amb filles dormint en cotxes, que no han tingut la sort de ser el fetitxe solidari de moda, com ho va ser el Fòrum de les Cultures i ara ho és la solidaritat amb les refugiades. Els mateixos que pertanyen a organitzacions dites revolucionàries on no he vist mai ni una persona que no sigui blanca i catalana. Pau llonch
  • "El que pot semblar una bona acció, pot ser només una aparença / Un acte no pot ser honrós si no pretén / canviar el món radicalment. Prou que ho necessita! / I jo, impensadament, arribo com caiguda del cel per als explotadors. / Ai, bondat nefasta! Sentiments inútils!" (Brecht, 1976)
  • El moralisme ciutadanista s'està fent fort a casa nostra en el camp de l'antiracisme; omple estadis per acollir refugiats, on grups de música molt multiculturals i molt enrotllats venen CD's molt filantròpics.
  • Els que viuen lluny de la misèria pontifiquen multiculturalisme mentre recepten liberalisme, que res no canviï massa, que visqui la UE i que no em toquin lo meu. I tot no pot ser.