29 d’abril 2017

BAIXANT L´OBAGA

Recordem Lluís Companys amb aquest text sobre la matinada en què el president va passar el coll de Lli camí de l'exili. La figura de Companys té com les de qualsevol polític llums i ombres, però el que més m'agrada d'ell es la seva honestedad, la seva coherencia en les seves creences, el fet de fugir a França i no a Mèxic que hauria set molt més segur, per trobar a Lluïset el seu fill discapacitat...Segons explica Josep Benet: Lluís Companys i Micó patí un agreujament de la seva malaltia. Quan la invasió alemanya provocà el trasllat de la clínica i dels seus estadants cap al sud, un bombardeig a la carretera féu que en Lluïset es perdés. Incapaç de parlar i sense documentació al damunt, fou confós per un soldat francès desertor, primer, i després ingressat en un sanatori prop de Llemotges. El president, confinat per les autoritats franceses a La Baule, a la Bretanya, renuncià a fugir dels alemanys, entre altres raons, per poder localitzar el seu fill. Però ja no el va poder veure més, ja que el 13 d'agost de 1940 era detingut per la policia militar alemanya acompanyada d'agents franquistes i dos mesos més tard, el 15 d’octubre, afusellat al castell de Montjuïc.
Companys va morir no per Catalunya, sinó per no voler deixar sol Lluïset, el seu fill perdut, per ell no va fugir a Mèxic quan ho podia haver fet, però va poder més el pare que volia recuperar al fill que la seva propia seguretat, i això és el més important per a mi, el que més el dignifica.... Carme Ballus recorda en aquest conte la matinada de l'exili del President.....

«Jo en Companys el vaig conèixer, ja li ho dic. Un bon home. Molt trist. Massa confiat, si no, no hauria pas fet aquella mala fi» - 

Lluís Companys, després dels fets del 6 d'octubre de 1934.

1.  

A poc a poc, la vista clavada al terra gelat, feien la pujada en silenci, i en aquella matinada tan freda dins i fora dels seus cors, només ressonaven les soles en trepitjar aquí un tros de glaç, allà una branca caiguda. De la masia de can Barris al coll de Lli encara van creuar algunes paraules. Poques. Quin fred. Ja apunta el dia. Quin hivern més cru. Però aviat ho van deixar córrer. Alguna mirada enrere, entre les sureres, cap a la plana de l’Empordà. Les branques de les alzines eren ben guerxes, com espantalls en què cap ocell s’aturava.

Passat el coll de Lli, el camí s’estrenyia i iniciava el pendent pel mig del bosc de castanyers pelats, com un exèrcit de soldats desnerits, grisos, immòbils, que feien costat a la comitiva. A l’obaga més d’un va relliscar, una dona pigada va estar a punt de caure, un noiet molt bru, en Rafel, la va sostenir, però el silenci es mantenia. Les mirades atentes al terra, a les pedres, al gel. Un darrere l’altre endinsant-se en l’estretor del camí, amb la humitat ficada ben endins dels ossos. La vista de les primeres cases de les Illes i els seus sostres polits de teula rogenca va fer trencar el silenci. Ja hi som. Allò és França.

Duien una bona estona caminant, amb els peus i els genolls adolorits per l’esforç de la baixada, quan van entrar pel carrer principal de les Illes. Es van asseure en un pedrís, mentre el President seguia dret, movent-se d’una banda a l’altra del carrer, amb les mans enfonsades a les enormes butxaques de l’abric negre. A en Rafel aquell senyor li feia un xic de basarda, i això que abans de començar la marxa li havia passat la mà afectuosament pels cabells esbullats.

El robust sergent Rius va manar al nen que anés a veure si a la fonda tenien obert, que alguna cosa o altra caldria menjar abans de seguir cap al Pertús. No s’ho va pas fer dir dues vegades, per la gana i per la possibilitat d’entrar en un lloc arrecerat. I encara que no eren ni les set, va picar fort a la porta de roure de la fonda i la senyora Martine va aparèixer a la finestra de dalt, amb el monyo a mig lligar. Quan va saber amb quin seguici venia, el va apressar:

–No et quedis com un estaquirot i porta’ls cap aquí, mon enfant!

En Rafel va girar la cantonada i es va trobar tots els homes dempeus, el sergent també. Només va veure assegut el senyor de l’abric negre. El sergent Rius li havia dit: aquest és el nostre, Rafel. En Companys és el nostre President. Però se’l va mirar, allà assegut al pedrís, i aquell senyor no semblava pas una persona important. S’estava quiet, amb el barret gris de feltre a la falda, l’abric negre cordat, l’esquena que ni tocava la paret i la vista endavant sense mirar ningú ni enlloc. Trist.

Es van acostar tots cap a la fonda, i el sergent va deixar el marrec de guàrdia a la porta:

-Tu, ull viu i si veus algú que s’acosta ens avises.

I allà es va quedar en Rafel, sense poder-se treure el fred del cos, bufant-se els penellons de les mans mentre ensumava l’oloreta de la truita que la senyora Martine els preparava per esmorzar. Per sort per a ell, no s’hi van entretenir gaire, i el sergent el va fer entrar un instant, per recollir un tros de pa amb cansalada que la mestressa li havia deixat damunt la taula. I sort. I moltes gràcies. La fam dels onze anys és gran i la fam de la guerra, gran com cap altra; per tant, es va ben agombolar amb el que se li oferia.

El camí encara era prou llarg fins arribar a la carretera, però ara, al grup de fugitius, revifats per la parada i l’esmorzar, hi havia un xic de conversa. Sort que no plou. Ens esperaran amb cotxe abans del Pertús? Sí. Confiem-hi. I no deien gaire més. Seguien mirant el terra i fent llambregades al paisatge, que esdevenien mirades goludes, d’ulls que volien endur-se tot el que els envoltava a la memòria: l’escorça de les alzines, el nuvolet del cel, l’esbarzer gelat.

En acostar-se a la carretera, se sentia una remor, cada vegada més evident. En Rafel no va necessitar que ningú li demanés res. Després de cordar-se bé les vetes de les espardenyes, va baixar a pas viu per la drecera fins acostar-se a prop d’aquella munió de gent espellifada que entrava a França, va observar fil per randa tot el que passava i s’enfilà de nou cap al camí, a donar-ne part. Al cap i a la fi, aquest era el tracte: ell, nascut a la Vajol, els acompanyava perquè coneixia bé aquelles muntanyes i, en cas que fes falta, podia aconduir-los per corriols que poca gent transitava. A canvi de la seva feina, el sergent li havia promès sucre per als de casa, i alguna cosa per a ell. Quin misteri, va pensar en Rafel en tancar el tracte.

Quan va ser de nou al costat del grup, el vailet, vermell per la correguda i parlant entretallat, els va explicar que la carretera anava plena de gent de banda a banda. Homes, dones, moltes dones, criatures, vells, persones coixes, d’altres sense braços, brutes, amb matalassos a l’esquena... Estava impressionat. Se’l van escoltar sense badar boca, i amb posat molt seriós van anar baixant fins unir-se, ja prop del punt on els havien de recollir amb el cotxe, a la fugida massiva. Allà, un cop deixats els camins de muntanya, a en Rafel se li acabava el fer de guia. Però en acostar-se a dir adéu a tot el grup per tornar-se a enfilar cap als boscos, va ser a temps de sentir el senyor de l’abric negre com es lamentava:

–Pobra Catalunya!

Amb prou feines si es va adonar que el vailet el saludava. El President tenia la mirada posada en una nena amb la cama tallada, que no devia tenir més enllà de set anys, duia trenes i anava agafada de la mà del pare, mentre a l’altra mà hi tenia una crossa per caminar. En Rafel va girar la vista en la mateixa direcció i ja no va ser capaç de veure res més que aquella nena i el seu pare, i amb aquesta visió tornà cap a casa.

 2.

Jo en Companys el vaig conèixer, ja li ho dic. Un bon home. Molt trist. Massa confiat, si no, no hauria pas fet aquella mala fi. Bé que es van espavilar, els altres mandamassos... Jo agraït, li estic. I tant que sí! De retruc, perquè jo era un nen quan va acabar la guerra i un sergent tot cepat que l’acompanyava cap a l’exili em va demanar que els guiés pel coll de Lli i cap avall, cap al Pertús. En acabat aquell sergent em va fer un regal: uns llapis de colors dels bons. Deia que ell s’havia de quedar amb el President i després no sabia què passaria. Merda va passar, senyora, i perdoni l’expressió. Que el van internar al camp d’ Argelers i no en va sortir, va passar, pobre sergent Rius. Però jo amb els llapis vaig dibuixar molt, i sort en vaig tenir per distreure’m de la misèria. Què pintava? Doncs miri, el primer que vaig dibuixar va ser el pas del President pel coll de Lli, amb tota la comitiva. Uns quants homes i una dona molt bonica, pigada i pèl-roja, una mica com vostè. I una nena sense cama que vaig veure quan vam arribar avall. Fugia, sí. Amb el pare. Fugien tots de les tropes d’en Franco. I... jo no ho sé pas què se’n va fer, ni de la nena ni del pare. Pot comptar. Però algú els va fotografiar i n’han fet una escultura. No, no he estat pintor. Pagès i llestos. Contrabandista? No em faci riure! Si li ho diria? Potser no, potser no... Alguna gent sí que vaig ajudar a passar aquestes muntanyes, després de la guerra. D’allà cap aquí i d’aquí cap allà, sí. No, jo no sóc pas tan valent, no senyora. S’havia de fer, i es feia. Per Catalunya. L’escultura és per damunt de l’aparcament, arribant al poble. L’han feta en bronze i l’han col·locada damunt d’una roca gran. perquè la gent tingui memòria del què va passar. Però, si vol que li digui, del què va passar de debò, no en saben ni un borrall, ni els polítics, ni els historiadors, ni ningú. S’hi havia de ser, per saber-ho!

3.

Donen per acabada l’entrevista i s’acomiaden amb una encaixada de mans. Feia una bella estona que xerraven, asseguts a prop de l’estufa rodona de llenya, en una de les tauletes de la societat la Camèlia, davant d’un cafè i un cigaló d’anís. El temps ha passat sense que la Lola se’n sentís. Els ulls del senyor Rafel desmenteixen l’edat que té, més enllà dels vuitanta. És una mirada sorneguera, molt viva. La repassa de dalt a baix, des de la cabellera tenyida de vermell fins els malucs arrodonits i abans de deixar-la anar, li etziba, garneu. “Li he dit la veritat, però de veritat, cadascú en té una”. La Lola somriu i li fa dos petons, a la imprevista. Surt a la plaça de la font, s’encén una altra cigarreta i pel carrer Darnius se’n va avall, cap a l’aparcament, i s’acosta a veure l’escultura dels exiliats. Tal com el vell li ha dit, són allà a prop, enfilats dalt d’una roca. Es queda una estona davant de les imatges de la nena amb la cama tallada i el pare, ambdós camí de l’exili. No és creient, però resa un parenostre.

Baixa cap al cotxe i, a punt d’emprendre el camí de retorn cap a la Jonquera per anar-se’n a Girona a la redacció de la revista i posar tot el material en ordre, la intuïció li diu que encara no ha acabat la feina i en un rampell agafa just la direcció contrària, cap al coll de Manrella. Abans d’arribar-hi veu el trencant que s’enfila, a mà esquerra, cap al coll de Lli i decideix aparcar el cotxe i fer la pujada a peu. Hi ha una indicació: mitja hora. Però vés a saber, mitja hora de muntanya no és mitja hora de ciutat. Es diu que si no pot acabar la feina aquesta tarda haurà de treballar fort a la nit, a casa, perquè la revista es tanca demà, amb tot el tema de l’exili.

Les vistes de l’Empordà són magnífiques des del camí cap al coll. I l’esclat de colors tardorencs fa aturar la Lola. Esbufega per l’esforç de la pujada, descansa en una roca, es promet que acudirà de nou al gimnàs, deixarà de fumar, menjarà més sa, tot allò que oblida amb l’estrès diari. Passa la mà per l’escorça pelada d’una surera, fotografia un roure poderós, recull cireretes d’arboç i n’aixafa una entre els dits abans de dur-se-la a la boca, un gest i un sabor que la duen a la infantesa. Està exultant. Definitivament, tant li fa si s’ha de quedar a escriure aquesta nit fins que surti el sol.

Quan per fi arriba al coll de Lli, descobreix la baixada per l’obaga, el corriol que duu cap al poblet francès de les Illes. I, solemne, diu en veu alta: “Per aquí mateix, el febrer del 1939, baixaven el President Companys i uns quants més cap a l’exili”. S’estira al terra cobert de fulles, enmig dels castanyers, que en aquesta banda ja són ben pelats, i contempla el cel per entre les branques nues dels arbres. Tanca els ulls, intentant imaginar els personatges que en Rafel li ha descrit. Li ressonen les paraules que ell ha sentenciat al final de l’entrevista: “S’hi havia de ser, per saber-ho!”. Sent les petjades de la comitiva que fuig, nota el silenci. S’endinsa en el passat. Un foc ardent li puja de la boca de l’estómac fins sotraguejar-li fort el cor.  Deixa anar un sospir molt fondo. Poc després es posa dreta amb lleugeresa, ni se sent el cos, i s’acosta a un nen prim, de cabells esbullats i mirada riallera que s’ha quedat ressagat cordant-se les vetes de les espardenyes. La Lola comença a baixar, al costat del vailet, cap a les Illes. És a punt de relliscar i el noi la sosté. Davant seu caminen un militar republicà, molt cepat, i un altre home, prim, amb un abric negre i un barret de feltre gris. Només els veu d’esquena. Més endavant, s’entrelluquen altres siluetes enmig de la boira. El fred és cada cop més intens. La Lola s’incorpora de nou al seguici silenciós d’ombres que any rere any repeteixen el camí i avança amb elles a poc a poc, la vista clavada al terra gelat.

Carme Ballús - naciodigital.cat

SHARE THIS

10 comentaris:

  1. Es un texto para leer a solas y sin nadie que te interrunpa, y es más que posible que todo haya sido clavado a la realidad.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Impresiona Miquel, eleva la figura del personatge almenys en el seu final.

      Elimina
  2. "S’estira al terra cobert de fulles, enmig dels castanyers, que en aquesta banda ja són ben pelats, i contempla el cel per entre les branques nues dels arbres."

    ResponElimina
    Respostes
    1. es una descripció poética i trista alhora, tal com debía ser la fugida cap a França de Companys.

      Elimina
  3. Un bel morir tuta una vida honora, diuen, per això encara no es pot fer una valoració crítica de Companys però tanta sacralització també angunieja

    ResponElimina
    Respostes
    1. No es la millor manera de 'bel morir' afusellat, pero si que l'honora, amb tot, debía tenir com tothom llums i ombres, pero el final l'honora a ell i denigra als seus botxins.

      Elimina
  4. El bel morir fa referència a això de l'honor, no pas a la forma en què morts o et maten, jo crec que tenia moltes ombres, però vaja, potser algun dia se'n podrà parlar sense mitologia, ell tambe va tenir responsabilitat en algunes morts estranyes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira, aquí ningú es salva, a la que es rasca una mica en la vida de qualsevol prohom, topts tenen mes ombres que llums, i no ho dic perm Jordi Pujol, que ja és el acabose, però la majoria són com un programa de Racq il·lustres execrables, avui parlàven de Von Karajan, i deu n'hi do, o la mare Teresa de Calcuta i altres....

      Elimina
  5. LA MEVA TIETA MARIA,FUNCIONARIA MUNICIPAL,QUE EL VA TRACTE FORÇA,SEMPRE ENS VA DIR QUE ERA UN HOME CONVENCUT QUE TENIA "BARAKA"...VES A SABER SI AQUESTA CONVICCIO EL VA AJUDAR AGUANTAR...A CASA EL SEU RECORD SEMPRE HA SIGUT HONRAT.

    ResponElimina
    Respostes
    1. la percepció és aquesta Oliva, un home honrat, honest, una mica eixelebrat potser, però un home com cal.

      Elimina