DE LA SOLITUD - BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
.
DE LA SOLITUD

DE LA SOLITUD

Share This

La meva vella obsessió: trencar amb tot, retirar-me a una cova ... Ai! Si no temés tant el fred, sé que s'ajuntaria el coratge suficient com per abandonar-ho tot ... Aquesta debilitat m'aplatana i m'empeny a tots els compromisos... deia Cioran, i a propòsit d'ell és del que vull parlar-vos: de la solitud, de la que tant n'abomina en general la gent i que a mi m'agrada, és més, com Cioran l'anhelo, potser perquè no acabo d'entendrem amb els altres homínids/es en general, fins i tot els més propers, o per què durant molts anys de viatge per tot Espanya estic acostumat a estar sol, o relativament sol. Dic relativament, i m'explicaré... de dia mentre la Nuri va amunt i avall traient una pols inexistent al pis o fregant un terra net, jo estic al meu cubicle, amb l'ordinador i la meva música - sol -, falsament sol, car un simple crit, un senyal, fa que desaparegui la meva solitud, que recupero instants després, i és aquesta una solitud a la inversa: podriem dir que es una solitud acompanyada, on cadascú es a casa seva sense barrejar-se. No es doncs la solitud del nàufrag en una illa o del pastor amb el ramat a la muntanya.
És possible que m'agradi la solitud perquè m'atabalen les masses, si em voleu posar nerviós, deixeu-me al bell mig d'un gran centre comercial curull de gent, tinc comprovat - prou ho sap la Nuri quan anem al Baricentro - que sóc incapaç d'aguantar més de 25/30 minuts sense que em sobrevingui un atac d'histèria relativa, o sia, que sóc capaç més o menys de controlar-me, però em costa.
El més important de la solitud, és que et dona molt de temps, molt de temps per pensar, per raonar, per escriure, per rumiar o simplement per 'laissez faire' indolent a lo Gil de Biedma. Reivindico la solitud com a defensa de la intrusió dels altres en la vida d'un, una intrusió que en la majoria dels casos, mes que alleujar, molesta, us parlo de la solitud relativa. 

4 comentaris:

  1. No hay mejor soledad que la que uno se busca. Lo malo es cuando te la imponen.
    Pero dedicarse uno su tiempo para practicar aficiones personales, sin nadie que moleste...
    Eso es una maravilla, además de una necesidad.
    Un saludo, Francesc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La soledad impuesta o no deseada no es agradable, y la hay.
      saludos

      Elimina
  2. Comparto al 1005 la entrada, y además añadir que no puede traducirse al castellano.
    Solitud no es soledad.
    Es encontrarse a gusto con uno mismo sin la necesidad imperiosa de tener personas al lado como gregarios de nada.
    No hay traducción o sinónimo, o al menos no lo se encontrar.
    Una abraçada.
    salut

    ResponElimina
  3. en principi si que seria aquesta la traducció, pero a la pràctic estic amb tu, no és el mateix solitud que soledat.

    salut

    ResponElimina

.