Viure en una societat estructurada al voltant del consum i la competició ens està portant a un individualisme i un narcisisme rampants. Com assenyala Victor Lapuerta "Déu ha mort, Marx ha mort, però el jo està al màxim". Aquesta situació té, com veurem, conseqüències molt negatives per a la vida social.
Per afavorir el consumisme es fa creure a l'individu que no hi ha límits als seus desitjos i capricis, que tot li és poc. És allò de "m'ho mereixo" i a consumir compulsivament. Però el funcionament d'una societat requereix col·laboració, esforç, deures dels ciutadans amb el grup, sentiment de culpa quan hem actuat de forma nociva amb la nostra comunitat. ¡Qualsevol treu aquest tema avui en dia!. Fins i tot la política, abduïda pel model social dominant, es regeix cada vegada més per les regles de màrqueting: se li ven al ciutadà un producte en què tot són prestacions i avantatges. Encara que només amb gratar una mica qualsevol pot veure que cada vegada més predomina la màrqueting, amb tot el que suposa de pèrdua de credibilitat. I després ens queixem de la desafecció dels ciutadans!
Un senzill i clar exemple de la rellevància d'aquest model consumista són les dades que mostren el gran increment de l'ús de la prostitució, especialment en els joves, en una societat en la qual la llibertat sexual cada vegada té menys límits. Però, per què estar pendent de la relació amb l'altra persona, sempre complexa, per buscar el moment en el qual tenir relacions sexuals. Per què haver d'esperar?. ¡Uf¡ Això és molt pesat. Es paga i punt. Que a l'altra banda hi hagi una persona vivint una situació, com a mínim difícil, a qui pot importar. Ho vull ara i punt!
En l'educació dels nens, una de les facetes en les que es veuen més clarament els valors de la societat, només cal recordar aquella anècdota tantes vegades explicada: el nen que atropella una dona gran i quan la senyora estesa a terra es queixa del dolor, la mare la increpa: senyora, ja està bé. El nen ja s'ha disculpat. No el traumatitzi amb els seus gemecs!
Parlar de gratitud, de deures, de sentiment de culpa davant els errors i fallades avui és gairebé tabú. Se li fa creure al ciutadà que els seus drets individuals són com el xiclet: es pot inflar i estirar sense parar, fins arribar al nas del veí. Si li molesta: ja s'ho farà. Estic en el meu dret! I si la bombolla de xiclet esclata a la cara de l'altre: com a molt una disculpa i que s'aguanti. No haver estat allà pertorbant el meu dret a inflar el xiclet!
Des de la perspectiva de la salut mental, la situació és per descomptat, la mateixa. Se li fa creure al subjecte que no té cap problema, ni que els seus símptomes tenen res a veure amb el que li passa, amb les seves relacions, amb com li està anant la seva vida: el problema és del "cervell" que s'ha avariat. Lògicament, seguint el model del consumisme hi ha la tendència a que se li doni la dosi corresponent del que se li assigni i assumpte arreglat.
Òbviament, està bé que en la nostra societat es valorin i respectin els drets individuals, però quan aquests drets s'exerceixen sense límits s'entra en el terreny del narcisisme, un gran problema del nostre món d'avui.
Per afavorir el consumisme es fa creure a l'individu que no hi ha límits als seus desitjos i capricis, que tot li és poc. És allò de "m'ho mereixo" i a consumir compulsivament. Però el funcionament d'una societat requereix col·laboració, esforç, deures dels ciutadans amb el grup, sentiment de culpa quan hem actuat de forma nociva amb la nostra comunitat. ¡Qualsevol treu aquest tema avui en dia!. Fins i tot la política, abduïda pel model social dominant, es regeix cada vegada més per les regles de màrqueting: se li ven al ciutadà un producte en què tot són prestacions i avantatges. Encara que només amb gratar una mica qualsevol pot veure que cada vegada més predomina la màrqueting, amb tot el que suposa de pèrdua de credibilitat. I després ens queixem de la desafecció dels ciutadans!
Un senzill i clar exemple de la rellevància d'aquest model consumista són les dades que mostren el gran increment de l'ús de la prostitució, especialment en els joves, en una societat en la qual la llibertat sexual cada vegada té menys límits. Però, per què estar pendent de la relació amb l'altra persona, sempre complexa, per buscar el moment en el qual tenir relacions sexuals. Per què haver d'esperar?. ¡Uf¡ Això és molt pesat. Es paga i punt. Que a l'altra banda hi hagi una persona vivint una situació, com a mínim difícil, a qui pot importar. Ho vull ara i punt!
En l'educació dels nens, una de les facetes en les que es veuen més clarament els valors de la societat, només cal recordar aquella anècdota tantes vegades explicada: el nen que atropella una dona gran i quan la senyora estesa a terra es queixa del dolor, la mare la increpa: senyora, ja està bé. El nen ja s'ha disculpat. No el traumatitzi amb els seus gemecs!
Parlar de gratitud, de deures, de sentiment de culpa davant els errors i fallades avui és gairebé tabú. Se li fa creure al ciutadà que els seus drets individuals són com el xiclet: es pot inflar i estirar sense parar, fins arribar al nas del veí. Si li molesta: ja s'ho farà. Estic en el meu dret! I si la bombolla de xiclet esclata a la cara de l'altre: com a molt una disculpa i que s'aguanti. No haver estat allà pertorbant el meu dret a inflar el xiclet!
Des de la perspectiva de la salut mental, la situació és per descomptat, la mateixa. Se li fa creure al subjecte que no té cap problema, ni que els seus símptomes tenen res a veure amb el que li passa, amb les seves relacions, amb com li està anant la seva vida: el problema és del "cervell" que s'ha avariat. Lògicament, seguint el model del consumisme hi ha la tendència a que se li doni la dosi corresponent del que se li assigni i assumpte arreglat.
Òbviament, està bé que en la nostra societat es valorin i respectin els drets individuals, però quan aquests drets s'exerceixen sense límits s'entra en el terreny del narcisisme, un gran problema del nostre món d'avui.
Salud mental en tiempos difíciles
Por Joseba Achotegui -
jachoteguil@gmail.com
jachoteguil@gmail.com
diario publico.es
Esto no tiene salida, Francesc, lo dice mi hija (psicóloga infantil). A familias desestructuradas, todo estropeado, todo.
ResponEliminaY cada vez peor.
El retrat és demolidor, però és la realitat pura i dura, tenim una societat narcisista, hedonista i decadent, i és el que hi ha...
ResponEliminasalut
Aqui solo nos acordamos del vecino cuando nos van mal las cosas... entonces pedimos solidaridad y esas cosas que se piden cuando falta y se olvidan cuando tienes
ResponEliminaasi és, pero no deberia ser, y tambièn hay mucha solidaridad de boquilla desde el sofà.
ResponElimina