La mort de Carme Chacón ha alterat l'agenda politicomediàtica i ha interromput la campanya de beatificació d'Artesans de la pau, un nom que només té sentit si es pronuncia posant cara de Jimmy Carter menjant llimones podrides. La consternació mai s'havia expressat amb tanta voluntat quantitativa. Les xarxes socials estimulen un caos de condol que, sense filtres, fa emergir reaccions incompatibles. En aquestes condicions la privacitat i el silenci resulten impossibles. Fer un tuit de condol ja no és un reflex privat sinó que aspira a convertir-se en opinió publicada. El trending topic vampiritza la necrològica i barreja misèria, emoció, odi, dades objectives i maldats escatològiques. Twitter i Facebook són plataformes tan salvatges que els amics, familiars, votants i companys de Chacón senten al clatell l'alè d'una massa heterogènia de pertorbats o de idòlatres que, en nom de la nova dictadura de l'empatia, exigeixen participar en el funeral virtual, escriu Sergi Pàmies a la Vanguardia. 
És el que té morir-se i més encara si es fa abans d'hora, que tot són lloances, flors i violes, i no sé que és més esbiaixat, més obscé, si aquestes lloances no sempre sinceres ni honestes o les critiques desaforades a les xarxes dels quatre esbojarrats descerebrats de torn.
Tinc la meva opiniò sobre el personatge, sobre la política, ja la vaig expressar aquí mateix al seu dia, però entenc que ara no és el moment ni de crítiques ni de lloances, simplement, és el moment de lamentar una mort, la mort d'una persona jove, que malgrat tot si s'ha de reconèixer que va viure intensament i va aprofitar el temps del que va disposar.