La celebració de la Setmana Santa religiosa, amb aquesta parafernàlia entre mística, masoquista, religiosa i pagana, no deixa de ser un negoci i atractiu turístic per a moltes ciutats i pobles que la celebren amb tant d’entusiasme com l’endarreriment cultural i ancestral que representen aquest tipus de celebracions en ple segle XXI, o és el que hauria de ser a dia d'avui aixó, tot i que molt em temo no és així.
De fet, costa d’entendre que encara es puguin celebrar aquests tipus de manifestacions on el que menys importa ja és la fe, o les creences. Aquí es tracta d’una estranya ostentació pública d’unes imatges barroques ornades amb tot i més (paganisme) i uns suposats i exaltats creients desafinant-li “saetas” a una icona per pur lluïment propi en la majoria dels casos, i la massa bramant mentre contempla l’espectacle, acompanyat d’uns encaputxats “made in Ku Kux Klan” o altres “freakies” variats, descalços amb cadenes als turmells i en llocs ón fins i tot hi ha gent que s’assota l’esquena, tot molt edificant i reparador.
Aquesta festa pagano-freakie-religiosa, ja no la entenia ni de petit, quan em feien menjar peix el divendres sant i el meu oncle m’explicava que després de la professó, ajuntament franquista i clero franquista anaven a fotre’s una fartanera de marisc al Restaurant, amb bula o sense.
Aquesta celebració rònega, rància, serveix per comprendre quan costa d’evolucionar a un país, sortir de l'endarreriment, de la colonització religiosa de tants segles i a banda comprendre també una mica aquesta Espanya que tan ens costa d’entendre, ancorada en un passat ranci i decimonònic del que no vol, ni pot, ni se’n sap sortir.