La derrota d'ETA va quedar evidenciada en un dels penúltims i més ridiculs episodis de la banda terrorista, quan la policia va capturar a dos dels seus alevins terminals, Jon Rosales i Adur Aristegi, gràcies a unes fotos que tots dos havien penjat al facebook vestint la samarreta de la selecció espanyola. ETA havia passat de la política al futbol; ja no era una marxa fúnebre sinó un sainet; ja no feia por sinó riure. Tots dos sentiments, però, sempre han estat fosos en l'imaginari de la banda i en la psique de les víctimes, potser perquè l'humor també és una línia de defensa contra el terror. El look de natzarè amb la boina cargolada a pressió oferia un doble rostre, ridícul i aterridor al mateix temps, el mateix espant postís que proporcionava a Hitler, Franco, a Videla i Pinochet l'aspecte de còmics de cinema mut.

Per aquest motiu en la cerimònia del lliurament d'armes a Baiona hagi sonat, enmig de la solemnitat de l'ocasió, un grinyolant cantarella de farsa. ETA s'ha desarmat però no del tot; encara falten moltes pistoles disparades i per disparar per quadrar els comptes. També falten per resoldre molts temes pendents per l'altre costat, començant per la situació dels presos etarres. Així i tot, amb tots aquests retalls i forats penjant, està clar que el certificat de defunció de la banda, que no ha comès un sol atemptat en més de cinc anys, ha arribat al rigor mortis. Per fi, després de dècades de terror, de trets al clatell i cotxes volats per l'aire, ETA ja no mereix més literatura que l'obituari.

No obstant això, per aquesta estranya mania que té la realitat de presentar miralls, l'anunci de la rendició d'ETA arriba una setmana després de la condemna a una tuitera per mofar-se ("humiliació a les víctimes" deia específicament la sentència) del magnicidi més sonat d'ETA: l'atemptat de Carrero Blanco. Aquell cotxe que va sortir volant al carrer Claudio Coello va donar peu a centenars de bromes i acudits, alguns d'ells per autors tan il·lustres i tan poc sospitosos de simpaties abertzales com Tip i Coll o Juan Luis Cebrián. Amb decennis de retard, la fiscalia i l'Audiència Nacional es van acarnissar, en canvi, amb una pobra noia sense moltes llums i amb nul sentit de l'humor, mentre que els suposats autors de l'atemptat -l'anomenat comandament Txikia- mai van ser jutjats per la mort de Carrero, del seu xofer i el seu escorta, ja que es van beneficiar de l'amnistia concedida el 1977.

Per exarcebar la simetria, hi ha la angoixant certesa que, mentre ETA acaba de caure com una fruita podrida, el franquisme segueix florint en homenatges, mítings, comunicats, túmuls funeraris i abjectes fundacions subvencionades per l'estat espanyol. El general Franco, el major assassí de la nostra història, segueix sent celebrat a certs mitjans, ràdios, diaris i televisions, com un mal menor, un salvapàtries o un croat del catolicisme contra les hordes vermelles. Cap associació de víctimes podrà reclamar per les dotzenes de milers de familiars que se segueixen podrint a les cunetes; cap de les dones que va ser violada en els soterranis, cap dels presos que va ser torturat a les immundes comissaries del règim pot exigir justícia. Els morts van ser bastant més de vuit-cents, els desplaçats bastant més de mig milió, els represaliats gairebé tots nosaltres. Disculpin-me aquest inoportú rapte de demagògia. 












PUNT DE FISSIÓ
DAVID TORRES
diari publico.es