El senyor Keuner i la marea

 Caminant per una vall, va advertir de sobte el senyor Keuner que els seus peus xipollejaven a l'aigua. I al punt es va adonar que la seva vall era en realitat un braç de mar i que s'acostava l'hora de la marea. Es va aturar immediatament per veure si descobria alguna barca, i no es va moure del lloc mentre l'esperava. Però, al no aparèixer cap, va abandonar les seves esperances i va confiat més aviat en què l'aigua no seguís pujant. Només quan li va arribar a la barbeta, va abandonar també aquesta esperança i es va llançar a nedar. Havia descobert que ell mateix era una barca.
*  *  *

 El noi indefens

 Un transeünt va preguntar a un noi que plorava amargament quina era la causa de la seva angoixa.

 -Havia reunit dues monedes per anar al cinema -va dir l'interrogat-, però se m'ha acostat un noi i me n'ha agafat una -i va assenyalar a un noi que estava a certa distància.

 -I no has demanat ajuda? - va preguntar l'home.

 -És clar que sí -va replicar el noi, sanglotant amb més força.

 -I ningú et va escoltar? -va seguir preguntant l'home, alhora que l'acariciava tendrament.

 -No -va gemegar el nen.

 -I no pots cridar més fort? -va preguntar l'home.

 -No -va replicar el noi, mirant-lo amb ulls esperançats, ja que l'home va somriure.

 -Llavors, dóna'm la que et queda -va dir l'home, i agafant-li l'última moneda de la mà, va prosseguir despreocupadament el seu camí.

 Bertolt Brecht