16 de juny 2017

LA GLOBALITZACIÓ SEGONS KEYNES


Segurament qui va copsar millor als anys 30 les dificultats d’encaixar la política i l’economia internacional fou John Maynard Keynes. El funcionari va entendre a la perfecció la perillositat de mirar el present amb els hàbits mentals del passat, i va optar per defensar a partir del Crash del 29 les polítiques antideflacionàries per sobre de l’estabilitat del tipus de canvi i la divisió internacional del treball.

D’aquesta manera, Keynes es convertí amb el temps en un escèptic de les finances internacionals i en un ferm defensor del que ell mateix anomenà “autosuficiència nacional” (Keynes 1934). Aquest nou posicionament responia a que, en primer lloc, l’evidència mostrava que l’internacionalisme econòmic poc havia servit per la pau entre els pobles; i en segon lloc, que els avantatges de la divisió internacional del treball amb el progrés tecnològic tendien a ser cada vegada menors. Segons explica Robert Skidelesky, aquests raonaments el van portar a defensar al Comité Macmillan la seva preferència per a la producció ineficient d’automòbils al Regne Unit com a mal menor enfront de la desocupació. (Skidelesky 2009)

Un dels articles més polèmics sobre aquest assumpte fou una peça publicada al New Statesman and Nation el 7 de març de 1931 sota el títol “Mitigación por medio del arancel”. Keynes mantenia que només hi havia dues maneres de fer front a l’augment de la desocupació, la primera, reduint el cost del producte –el que avui anomenaríem polítiques d’austeritat-, o incrementant la demanda de productes – les anomenades polítiques expansives-.

Keynes afirmava que si bé era cert que la deflació era una política excessivament ineficient, les polítiques expansives sense tenir en compte la balança comercial, la càrrega sobre el pressupost o la confiança dels inversors internacionals eren un privilegi que els polítics britànics no es podien permetre. En definitiva, Keynes plantejava les dificultats de donar massa responsabilitat a la demanda agregada en una hipotètica recuperació econòmica sense tenir en compte les dificultats que això comportava en la balança de pagaments exteriors.

Per corregir aquesta dificultat, Keynes va defensar la devaluació i el defugi de l’amarga declaració d’intencions que suposava el retorn al patró or. Aquesta proposta es va trobar amb la incomprensió de la pràctica totalitat dels grups polítics organitzats del país que lluitaven -set mesos després es demostraria que de forma insatisfactòria- per mantenir-se oficialment dins de la camisa de força del sistema monetari internacional. Aquest fet el portà a sostenir que aleshores l’única manera de mantenir l’estabilitat macroeconòmica sense fer caure salaris i ocupació consistia en reduir el nivell d’importacions per mitjà d’un aranzel.

El seu desistiment en el lliurecanvisme va ser fortament criticat i, segons explica Benn Steil a “La batalla de Bretton Woods” (Ediciones Deusto), vergonyosament aplaudit pel líder de l’extrema dreta britànica, Oswald Mosley. No obstant, el premi de consolació per Keynes no va ser precisament poc valuós, les seves paraules van ser gairebé un presagi: el Regne Unit va suspendre oficialment el patró or -més per realitat econòmica que per voluntat política- al setembre de 1931, va aplicar un impost a les importacions a finals d’aquell mateix any i a la Conferència d’Ottawa de 1932 es recolliria part dels seus plantejaments proteccionistes per al conjunt de l’Imperi Britànic respecte els territoris que no estaven sota el paraigües de la Commonwealth.

El testimoni del pare de la macroeconomia moderna resulta útil per aquells que encara no vulguin abdicar d’un programa econòmic favorable al treball en una Europa que sembla haver decretat la incompatibilitat de majors graus d’integració econòmica amb els preceptes més bàsics del keynesianisme. Però sobretot representa un bon toc d’atenció als que imposen un règim d’incompatibilitats entre la no-adhesió incondicional a la globalització en la seva particular, segons TIME, “batalla” i la defensa d’una agenda de progrés.

Albert Medina - publico.es
Economista i investigador de la xarxa EReNSEP

SHARE THIS

5 comentaris:

  1. Molt interesant....de veritat.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Oswald Mosley fue un gran imbecil, pero muy grande... Aparte de eso, creo que ya no hay sitio para políticas de aranceles y que no se puede ver la economía como una cosa local, porque el mundo sigue su camino y la aldea de Asterix, autosuficiente, nunca existió. Creo que el expansionismo es un error grande porque la demanda tarde o temprano cae, pienso que lo que hay que hacer es buscar un equilibrio, quizás trabajar menos y que trabajemos todos, pero a nivel mundial, pero eso es muy difícil.. hay demasiado interés en contra

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues yo creo en la economía local en muchos aspectos, és más se debería fomentar, o auto regularse. Me refiero a consumir productos propios, o sea, por ejemplo, cerezas cuando sea el tiempo y de aquí, no todo el año, y de eso consumimos desaforadamente muchas cosas que antes no lo hacíamos.

      Elimina
  3. Gràcies Francessc Puicarbó per fer difusió de l'article al teu bloc.
    Salutacions.
    Albert

    ResponElimina
  4. de res, em va agradar molt l'article, de fet, bec bastant sovint de Público.

    salut

    ResponElimina