LA GLOBALITZACIÓ SEGONS KEYNES


Segurament qui va copsar millor als anys 30 les dificultats d’encaixar la política i l’economia internacional fou John Maynard Keynes. El funcionari va entendre a la perfecció la perillositat de mirar el present amb els hàbits mentals del passat, i va optar per defensar a partir del Crash del 29 les polítiques antideflacionàries per sobre de l’estabilitat del tipus de canvi i la divisió internacional del treball.

D’aquesta manera, Keynes es convertí amb el temps en un escèptic de les finances internacionals i en un ferm defensor del que ell mateix anomenà “autosuficiència nacional” (Keynes 1934). Aquest nou posicionament responia a que, en primer lloc, l’evidència mostrava que l’internacionalisme econòmic poc havia servit per la pau entre els pobles; i en segon lloc, que els avantatges de la divisió internacional del treball amb el progrés tecnològic tendien a ser cada vegada menors. Segons explica Robert Skidelesky, aquests raonaments el van portar a defensar al Comité Macmillan la seva preferència per a la producció ineficient d’automòbils al Regne Unit com a mal menor enfront de la desocupació. (Skidelesky 2009)

Un dels articles més polèmics sobre aquest assumpte fou una peça publicada al New Statesman and Nation el 7 de març de 1931 sota el títol “Mitigación por medio del arancel”. Keynes mantenia que només hi havia dues maneres de fer front a l’augment de la desocupació, la primera, reduint el cost del producte –el que avui anomenaríem polítiques d’austeritat-, o incrementant la demanda de productes – les anomenades polítiques expansives-.

Keynes afirmava que si bé era cert que la deflació era una política excessivament ineficient, les polítiques expansives sense tenir en compte la balança comercial, la càrrega sobre el pressupost o la confiança dels inversors internacionals eren un privilegi que els polítics britànics no es podien permetre. En definitiva, Keynes plantejava les dificultats de donar massa responsabilitat a la demanda agregada en una hipotètica recuperació econòmica sense tenir en compte les dificultats que això comportava en la balança de pagaments exteriors.

Per corregir aquesta dificultat, Keynes va defensar la devaluació i el defugi de l’amarga declaració d’intencions que suposava el retorn al patró or. Aquesta proposta es va trobar amb la incomprensió de la pràctica totalitat dels grups polítics organitzats del país que lluitaven -set mesos després es demostraria que de forma insatisfactòria- per mantenir-se oficialment dins de la camisa de força del sistema monetari internacional. Aquest fet el portà a sostenir que aleshores l’única manera de mantenir l’estabilitat macroeconòmica sense fer caure salaris i ocupació consistia en reduir el nivell d’importacions per mitjà d’un aranzel.

El seu desistiment en el lliurecanvisme va ser fortament criticat i, segons explica Benn Steil a “La batalla de Bretton Woods” (Ediciones Deusto), vergonyosament aplaudit pel líder de l’extrema dreta britànica, Oswald Mosley. No obstant, el premi de consolació per Keynes no va ser precisament poc valuós, les seves paraules van ser gairebé un presagi: el Regne Unit va suspendre oficialment el patró or -més per realitat econòmica que per voluntat política- al setembre de 1931, va aplicar un impost a les importacions a finals d’aquell mateix any i a la Conferència d’Ottawa de 1932 es recolliria part dels seus plantejaments proteccionistes per al conjunt de l’Imperi Britànic respecte els territoris que no estaven sota el paraigües de la Commonwealth.

El testimoni del pare de la macroeconomia moderna resulta útil per aquells que encara no vulguin abdicar d’un programa econòmic favorable al treball en una Europa que sembla haver decretat la incompatibilitat de majors graus d’integració econòmica amb els preceptes més bàsics del keynesianisme. Però sobretot representa un bon toc d’atenció als que imposen un règim d’incompatibilitats entre la no-adhesió incondicional a la globalització en la seva particular, segons TIME, “batalla” i la defensa d’una agenda de progrés.

Albert Medina - publico.es
Economista i investigador de la xarxa EReNSEP

*

ESPANYA EXPORTA ARMES PER UN VALOR DE 680 MILIONS D'EUROS


Espanya ha exportat armes per valor de 648 milions d'euros. Els principals destinataris del sector, a part de l'Orient Mitjà (amb un 16%), són països del continent asiàtic (10%), a on hi ha hagut un increment notable de les vendes. El centre Delàs tem que moltes puguin estar sent usades en conflictes armats
L'Estat espanyol segueix en llocs capdavanters del dubtós rànquing mundial com a exportador d'armament. Segons el darrer informe Estadístiques espanyoles d'exportació de material de defensa, d'un altre material i de productes i tecnologies de doble ús de l'any 2016, elaborat per la Secretària d'Estat de Comerç, el valor de les exportacions s'eleva a 4.052 milions d'euros, el que suposa un nou rècord històric en l'exportació d'armes espanyoles. Segons l'informe, que ressenyava fa uns dies el Centre Delàs d'Estudis per la Pau, d'aquestes exportacions se'n deriven tendències preocupants, com la consolidació de l'Orient Mitjà com el mercat prioritari del material armamentístic espanyol. En total, aquests països han adquirit armes per valor de 647,97 milions d'euros, el que representa un 16% del total de les exportacions. Els compradors més destacats han estat Egipte (219,29 milions), Oman (208,28 milions), Aràbia Saudita (116,19 milions), l'Iraq (52,69 milions), Emirats Àrabs Units (26,74 milions) i Bahrain (19,08 milions).

En segon lloc, el centre Delàs alerta de l'increment de les exportacions espanyoles d'armament a països asiàtics, que han adquirit el 10% del total de les exportacions. Països com Malàisia, Kazakhstan, Tailàndia, l'Índia, Corea del Sud, Filipines, Pakistan, Singapur i Vietnam. Especialment preocupants, per al centre. són les adquisicions realitzades per Corea del Sud, país a on es destinen el 27% de les autoritzacions d'exportació totals.

Els compradors més destacats han estat Egipte (219,29 milions), Oman (208,28 milions), l'Aràbia Saudita (116,19 milions), l'Iraq (52,69 milions), Emirats Àrabs Units (26,74 milions) i Bahrain (19,08 milions)
El Centre Delàs atribueix l'expansió d'aquest mercat a l'alta conflictivitat geopolítica del continent i a factors com el llançament reiterat de míssils per part de Corea del Nord, que està generant una escalada militar cap al conflicte entre les dues Corees i a l'augment de la despesa militar de la Xina, que està modernitzant el seu arsenal. En aquest darrer cas, el centre Delàs alerta que l'escalada xinesa provoca una cursa armamentística a països veïns com l'Índia, Japó, Vietnam o Filipines, que incrementen el seu pressupost de defensa.

L'oportunisme de negoci del govern espanyol

Jordi Calvo, coordinador del Centre Delàs, es mostra molt crític amb el paper de la JIMDUU, l'organisme estatal encarregat d'autoritzar aquestes exportacions i en destaca l'opacitat com a pràctica constant d'aquest òrgan, ja que part de les seves resolucions i actes són secretes. Tanmateix, apunta al fet que no es coneixen les empreses darrere d'aquestes exportacions, "però s'intueix que hi ha les principals empreses de l'oligopoli d'indústries militars d'Espanya, com Navantia o Airbus".

L'informe de Delàs també considera que la situació d'inestabilitat que es viu a la regió –amb el suport de països com l'Aràbia Saudita o Emirats Àrabs Units cap a grups insurgents que combaten en el conflicte armat sirià o com a part de la coalició militar que està intervenint al Iemen– permet considerar il·legals aquestes exportacions. També fa menció a les vendes cap a l'Iraq com a instrument d'intervenció militar. Amb l'argument d'afavorir la lluita contra l'Estat Islàmic s'ha contribuït al rearmament de l'Iraq i les exportacions d'armes cap a aquest país van arribar, el 2016, als 52,69 milions d'euros (85,42 milions el 2015).

Segons l'anàlisi del Centre Delàs, "la probabilitat que aquestes armes exportades i les que es van comprar en anys anteriors estiguin essent utilitzades en els bombardejos a ciutats kurdes, sirianes, iraquianes o iemenites és molt alta". Tanmateix, afegeixen que aquestes armes "poden haver contribuït a provocar el desplaçament massiu de ciutadans i l'actual crisi humanitària de refugiats".

La mateixa legislació espanyola i europea sobre comerç d'armes prohibeix explícitament l'exportació cap a països que puguin utilitzar les armes per a la repressió interna, per alimentar conflictes a la regió o violar els drets humans. Però, què es pot fer davant les reiterades omissions de l'aplicació de la llei espanyola i europea? Calvo destaca que es tracta d'una problemàtica que es dóna a la majoria de països exportadors, no exclusivament d'Espanya. I destaca que una possible mesura podria ser treure de l'espai governamental la capacitat de decisió i aprovació d'aquestes exportacions sovint decisions polítiques- i sotmetre-les a un major control i seguiment parlamentari. D'aquesta manera, el govern es veuria obligat a ser més transparent i augmentaria la dificultat per a operar. En aquest sentit, l'investigador ha volgut destacar el boom en el creixement de les autoritzacions de vendes d'armament des de l'any 2012, moment en què l'exministre de defensa Pedro Morenés ocupava el càrrec. Morenés tenia una llarga experiència i trajectòria en el sector d'empreses armamentístiques i havia ocupat càrrecs directius en empreses com Instalaza, fabricant de material militar d'infanteria i de les il·legalitzades bombes de dispersió.

Jordi Calvo, del Centre Delàs, destaca el boom en el creixement de les autoritzacions de vendes d'armament des de l'any 2012, moment en què l'exministre de defensa Pedro Morenes ocupava el càrrec. Calvo també destaca el paper de la societat civil com a eina de pressió, denuncia i fiscalització de les actuacions del govern. "Ja sigui per raons electorals, càlculs polítics o d'imatge, la pressió exercida els darrer any des de tots els fronts contra la venda d'armes a Aràbia Saudi ha tingut un efecte, com s'observa en la disminució d'exportacions cap a aquest país el darrer any" apunta.

Finalment, com destaca l'informe, el control de les exportacions d'armes és un repte polític i humanitari. "De cap manera és acceptable que les armes espanyoles siguin utilitzades com una eina de política exterior i, encara més, si això suposa provocar violència i danys irreversibles sobre la vida de milions de persones".   DIRECTA.CAT

*

DEVALUACIÓ DE LA CLASSE POLÍTICA


"Han Fei Zi va escriure fa més de dos segles la seva obra "L'art de la Política" on ressalta el paper de tres grans instruments bàsics en la gestió del poder: l'autoritat, el mètode i maneig dels homes, i la llei. Són molts els filòsofs tradicionals que en tractar de la política la relacionen amb alguna cosa creativa, diferent al proposat, òbviament quan lo proposat deixa de ser satisfactori per al governant o per al ciutadà segons d'on vingui la vindicació. Estem en un moment que no cal descriure, que tots detectem com esgotat, antic, sense resposta als excessos que es produeixen, sense control sobre els poderosos, on la democràcia es resol amb la simplificació més basta que són els partits polítics, normalment en la majoria dels països, com Espanya, amb només dos partits polítics. La situació, per tant, requereix d'aquesta creativitat, vivim orfes d'algú que trenqui el motlle, i no sembla que ni Podemos ni Ciutadans siguin els indicats, ja que en el fons són més del mateix, i la percepció és que després dels primers èxits començaran la caiguda, de fet estan ja començant a produir-se desercions en les dues formacions.
El PSoE no hi és ni se l'espera, i com a molt C's pot aprofitar-se de la porqueria que envolta al Pp i esgarrapar alguns vots, pero sempre sota la sospita de no ser més que la marca blanca del Pp, el seu lleial lacai.
Han Fei Zi 

Potser la millor estratègia dels anomenats poders ocults hagi estat la de enfangar la política d'ús diari, gens creativa i molt menys "artística", aconseguint dels ciutadans l'afartament de les institucions i eliminant un instrument que al donar-lo per inútil deixa de ser, conseqüentment útil. 
Si treus el cap a la Premsa, en general escoltes el previsible: el govern dóna la culpa de la crisi a l'anterior govern, l'oposició diu que el govern ho fa malament, els sindicats convoquen vaga general perquè toca, i tots donem per cert que res canviarà i que el capitalisme devorarà sense pudor el que hagi de devorar fins que una altra ona torni a portar la falsa prosperitat. 
Els governants, i en general els polítics, estan devaluats, alguns són joves que ni tan sols van acabar les seves carreres i van ser d'endoll en endoll en llocs de "lliure designació" del partit, fins a arribar amb molt esforç a la més alta cota d'ignorància i la mínima de rebel·lió i indignació, sense cap experiència laboral. D'altra banda, els de fora no s'acosten al circ per por desprestigiarse professionalment i els militants de base es limiten a debatre quan deixaran de pagar una quota que no els val ni tan sols per elegir els seus representants dins del partit, vegis sino els moviments interns del PSoE, i no nomès de la gestora per torpedinar a Sánchez, davant el pànic de Susana Díaz de no guanyar comodament les primaries. 

Per Han Fei era axiomàtic què les institucions polítiques havien de canviar en variar les circumstàncies històriques i que havien de adaptar-se al patró imperant del comportament humà. Potser avui Han Fei Zi no seria obligat a beure el verí que el va portar a la mort, es moriria de pena al veure el que avui és "l'art de la Política". 

*

ESPLUGAS/ESPLUGUES DE LLOBREGAT


Ciutadans va presentar una moció en un ple de l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat demanant que els senyals de trànsit de la ciutat estiguessin escrites en català i castellà. Finalment s'ha aprovat i per tant a partir d'octubre els senyals seran bilingües.
Per justificar aquesta nova llei, s'han excusat dient que l'objectiu és obeir la normativa de la Llei de Trànsit estatal, que exigeix que els senyals estiguin almenys en la llengua oficial de l'Estat espanyol.
ERC, ICV, PDeCAT i la CUP van votar en contra, i això està causant malestar al consistori. Aquest no és el primer intent "espanyolitzador" de Ciutadans; fa poc més d'un mes, el portaveu del grup municipal de Cs, Julio Roldán, va instar els veïns de la ciutat a recórrer les multes de trànsit que els imposa la Policia Local per evitar el pagament de la sanció, argumentant que els senyals de trànsit no tenen homologació en no estar escrits en castellà.

No hi busqueu en tot aixó més que ideología contra el català per part de C's, obssessionat com està el partit amb el català a Catalunya, cal no oblidar que el seu primer i únic sentit fundacional és precisament aquest, anar contra el català i crear un problema on no n'hi ha, però ja es cuiten ells d'atiarlo. La síndrome de Xenius que pateixen els fundadors del partit és palesa, i potser ja seria hora d'aplicar-se i exigir pel català del dia a dia el compliment d'uns drets que té, pero que ni molt menys se li respecten. És el que té viure en una Colonia, i Ciutadans amb aquestes mesures ideológiques i altres es limita a recordar-nos-ho. 

*

GOOGLE ENS FA MÉS ESTÚPIDS?


¿Google ens fa cada vegada més estúpids? Plató té la resposta. El debat sobre l'impacte que té l'accés constant a internet sobre la nostra creativitat i memòria recorda a un altre que es va donar fa milers d'anys

 ¿Queda algú amb coneixements? La facilitat amb la qual podem obtenir informació des dels nostres telèfons mòbils és un dels prodigis del nostre temps. No obstant això ¿depenem massa dels nostres dispositius electrònics? Un nou estudi constata l'efecte dòmino d'aquesta dependència. Com més depenguem de Google per obtenir informació, més el necessitarem en el futur.

 En un estudi de la publicació Memory, els psicòlegs Benjamin Storm, Sean Stone i Aaron Benjamin descriuen com van proposar a diferents grups de persones un joc de preguntes i respostes. A un grup se li va indicar que utilitzés Google per contestar-les, mentre que l'altre grup havia de valer-se de la seva memòria. Després, tots els participants van haver de respondre preguntes més fàcils i se'ls va donar l'opció d'utilitzar Google o no fer-ho. Els que ja l'havien utilitzat en la ronda anterior van ser més propensos a consultar-lo de nou, fins i tot si fer-ho era molest. Així que tot sembla indicar que "dependre d'internet per accedir a informació ens fa més propensos a dependre d'internet per accedir a una altra informació".

 No seria raonable concloure que, amb el pas del temps, ningú recordarà absolutament res. No obstant això, aquest estudi ve amb candeletes per a tots els que fa temps que es pregunten si Google ens està tornant estúpids. Evidentment la resposta depèn de molts factors, entre ells, què entenem per "estúpid". Si tots vam optar per buidar-nos progressivament de coneixements perquè ja són a internet podria canviar la nostra forma de valorar les nostres capacitats mentals. Si obtenir informació a través de la xarxa és cada vegada més ràpid i fàcil, ens impressionarà menys el coneixement i, en canvi, ens impressionaran la capacitat de comprensió i la creativitat.

 Com apunten els investigadors, el problema és que només podem establir connexions creatives entre diferents dades si prèviament els hem processat i ja formen part del nostre coneixement. Només així vindran a la nostra ment quan raonem. Fins que el nostre cervell no es connecti directament amb Internet, requereix molt més esforç haver de demanar tota la informació sobre un tema. A més, per consultar alguna cosa primer hem de saber què volem saber.

 En canvi, els defensors de l'anomenat "coneixement ampliat" o "ment ampliada" afirmen que molts dels nostres processos mentals ja tenen lloc fora del nostre cervell. Hi ha la percepció que els nostres telèfons, així com les nostres agendes, d'alguna manera passen a integrar la nostra ment quan els fem servir per pensar. Ja som organismes cibernètics, així és l'evolució natural. ¿Per què preocupar-se?

 Recordar que es va donar una situació semblant durant el naixement de la cultura occidental potser ens ajudi a posar les coses en perspectiva. En l'obra Fedre, un diàleg de Plató, Sòcrates explica la història de Tot (Theuth), el déu egipci de la saviesa i l'inventor de les matemàtiques, l'astronomia i l'escriptura. Tot li va mostrar les seves invencions al rei egipci Thamus i li va explicar la seva utilitat. Estava especialment orgullós d'haver inventat l'escriptura: "Aquesta invenció, majestat, farà que els egipcis siguin més savis i millorarà la seva memòria, he descobert l'elixir de la memòria i de la saviesa". No obstant això, el rei va pensar exactament el contrari. En la seva opinió, l'escriptura faria que les ments fossin més oblidadisses ja que ningú necessitaria memoritzar. "La seva fe en els escrits, que han estat creats per tercers, farà que no utilitzen la capacitat memorística que tenen al seu interior. No ha creat una elixir de la memòria, és un recordatori". La seva por era que tots aquells que depenguessin dels textos mai es convertirien en persones sàvies.

 Si consulten els escrits de Google veuran quines són les principals preocupacions al voltant de com l'ús d'internet pot ser perjudicial per al nostre cervell. Igual que Internet, l'escriptura és una pròtesi externa (textos de persones alienes, com lamentava el rei egipci). L'escriptura també és una eina del coneixement ampliat. La diferència és que hem tingut milers d'anys per habituar-nos. La veritat és que encara no podem concloure si la dependència de les pròtesis electròniques modernes és beneficiosa o perjudicial. És massa aviat per saber-ho.

STEVEN POOLE  - Traducción de Emma Reverter para eldiario.es

*

EL PROBLEMA NO ÉS EL BURQUINI


¿Si es pot anar nu, amb bikini, amb trikini, amb banyador o en calcetes a la platja, hi ha potser alguna norma sobre la indumentaria perquè les dones es banyin al mar o prenguin el sol a la platja sense que hi intervinguin els gendarmes? Sí és així, ¿quants centímetres de pell han de quedar al descobert perquè la Gendarmeria no entri en acció? En l'escala clàssica de nueses que va del mallot d'una peça al topless, les possibilitats són il·limitades, infinites, impossibles de sistematitzar. Sumar a la llista el burquini, manifestament incòmode o poc adequat per a la pràctica natatòria, però que no encobreix cap identitat -sí que ho fan el nicab, el burca i altres peces de roba-, és gairebé un disbarat en societats que, al seu torn, adopten formes de vestir o de fer unes braçades d'acord amb eslògans tan significatius com l'operació biquini, que tots coneixem. Dit d'una altra forma: ¿amenaça els fonaments de la cultura occidental tot el que queda fora de l'escala mallot topless?

Hi ha suposicions que les carrega el diable en societats autocomplaents. Per exemple, aventurar que totes les usuàries del burquini ho són sota pressió de la branca masculina de la seva família -pare, germans, marit, usuaris sempre de banyadors convencionals o a l'estil occidental- i rebutjar la possibilitat que una part d'elles -en desconeixem el percentatge- el vesteixen per manifestar en públic la seva identitat de musulmanes. Segurament hi ha burquinis imposats, però també n'hi ha que apareixen a les platges com a part d'una reflexió personal i intransferible: sóc musulmana, sóc diferent, vull que se sàpiga, expliquen a 'el periódico'.

La ministra francesa d'Educació no va callar quan va veure les fotos de la dona multada a la platja de Niça. Najat Vallaud-Belkacem va dir que aquesta prohibició era "perillosa per a la cohesió nacional". En poques paraules, estava dirigida contra una part de la població a la qual s'assigna la condició de sospitosa. I a més, afegia la ministra, fomenta el "discurs racista".

Abans que els partits de la dreta s'afanyaren a criticar-la, va ser el cap de la ministra qui la va corregir. "Aquestes regulacions s'han adoptat en un moment específic", va dir el primer ministre, Manuel Valls, "a les platges del sud de França, uns pocs dies després de l'atemptat de Niça i en un context especial. I un cop més cal dir que el burquini és l'esclavitud de la dona ".

La barreja d'assumptes polítics, religiosos, de seguretat i relacionats amb els drets de la dona és habitual en aquesta polèmica que ha sorgit amb l'ùs del burquini a les platges franceses. L'Estat, és a dir, Valls, s'arroga el privilegi de dir a algunes dones com han d'anar vestides en llocs públics, i ho fa en nom d'uns valors morals, perquè pensa que la majoria de la societat no acceptaria una altra alternativa. i oblida que els valor morals són cambiants segons el lloc o cultura, cert és però que als països musulmans hi ha la prohibició o imposició del contrari, tot s'ha de dir. És la mateixa forma en què a l'Iran i Aràbia Saudita es justifica l'existència d'una 'policia religiosa' que té la funció precisament en controlar això. Hi ha diferències, és clar. En uns països, l'obligació consisteix a posar-se roba. A França resulta ser el contrari. En ambdós casos, s'invoquen raons de moralitat pública, i és l'Estat qui decideix quins són els límits. Religió i laïcisme francès comparteixen nivells similars de coerció sobre el que les dones poden vestir. No hi ha tals limitacions en el cas dels homes, com ja passa amb els mateixos musulmans, elles amb nihab i ells amb texans i samarreta i bambes Nike, encara que aquesta és una altra història i un assumpte intern d'ells i elles que el temps curarà i posarà a tots dos al seu lloc.

Tot plegat, un desori, pur teatre desenfocat i foragitat que res de bo aporta. Em pregunto que pasaria si per exemple a les germanes Kardashian, Paris Hiltons o qualsevol d'aquestes influencers de la moda, se'ls hi ocurrís lluir a la platja un burquini o un facequini o una peça de bany semblant; que dirien les autoritats?, els hi ho prohibiríen, o serien tendencia, #hastagg, viral, etc i s'imposaria la moda. Coses més rares s'han vist, com el trikini que a lleig no el guanya cap peça de roba. I és que el problema no és el burquini, sinó el rerefons d'una por, d'un desconcert davant un moviment ultra religiós que supera y preocupa als nostres governants, prohibir el burquini no soluciona res, ans al contrari, quan més el prohibeixin més s'en veuran a les platges, per solidaritat o simplement per qué els hi abelleixi portar-los a les dones, sense que calgui imposar-lo, que de fet, sense adonar-se'n, és el que han fet aquests ajuntaments francesos irresponsables.

*

HI HA AMORS QUE MATEN


Inés Arrimadas: "Les llengües tenen dos enemics: els que les volen prohibir i els que les volen imposar" - La líderesa de Ciutadans al Parlament català, Inés Arrimadas, ha defensat aquest dissabte, en una entrevista al programa 'El suplement d'estiu', de Catalunya Ràdio, el model d'educació trilingüe a l'escola pública: "Els nens de Catalunya, tinguin els diners que tinguin els seus pares, es mereixen tenir una educació del nivell dels fills d'expresidents de la Generalitat", ha assegurat. Així, Arrimadas ha defensat el model trilingüe perquè és un sistema "molt més modern, útil, i que garanteix millor la igualtat d'oportunitats". Els percentatges en què cadascuna de les tres llengües hauria de ser vehicular, ha afirmat, variarien depenent de cada zona de Catalunya. "A mi ningú m'ha de donar lliçons d'estima a la llengua catalana", ha insistit, "però les llengües tenen dos enemics: els que les volen prohibir i els que les volen imposar. S'ha de seduir la gent per aprendre català, s'ha d'incentivar l'ús de la llengua, però no s'ha d'imposar".

Em temo que no ha entès res - per variar - la senyora Arrimadas, l'enemic d'una llengua a banda d'imposar-n'hi una altra com pretèn Ciutadans, és gent com ella i la del seu Partit que l'únic interés que els mou i pel que va ser creat, és per atacar el català per terra mar i aire, de manera sistemàtica, i diu cínicament la lideresa recent casada:  "A mi ningú m'ha de donar lliçons d'estima a la llengua catalana", caram! doncs prou que ho dissimula - hi ha amors que maten -, ella, i el seu partit en general, perdó, partidet, Si tot el seu quefer és intentar carregar-se l'ensenyament actual, que prou bé ha funcionat, fixeu-vos que la normalització lingüistica ha aconseguit que tots els nens de Catalunya quan són adults parlin perfectament el castellà i alguns fins i tot el català, i emprant pronoms febles.

A banda, no se si jo voldria per als meus fills o nets ara, una educació con demanda la senyora Arrimadas, del nivell dels fills d'algun expresident de la Generalitat, car aquí si que no va funcionar gaire l'aplicació de la normativa, almenys en la vessant de Caralps. De fet, no cal preocupar-se gaire pel que pugui pregonar la Senyora Arrimadas i el seu partidet; de la mateixa manera que es sol dir d'algú que nomès li queden tres telediaris, a Ciutadans els queden nomès unes altres eleccions, o com a molt dues, i a desapareixer con UPyD, o sia, que aniran al seu lloc natural, la miseria del que són, el no res.

*

L'OBSCENA PROPAGANDA DE GUERRA


Ningú dotat de sentiments humans pot acceptar veure nens que pateixen, i això fa dels nens un tema perfecte per a la propaganda de guerra. Thierry Meyssan aborda l'ús de nens per part de la coalició internacional encapçalada pels Estats Units en el marc de la guerra contra Síria. Ja ho vaig comentar en un escrit anterior, només que jo parlava d'hipocresia i Meyssan té raó, exhibir impunement aquestes fotos de nens és propaganda de guerra, pura i dura.

"La premsa occidental és plural però no pluralista. El 20 d'agost de 2016, tots els grans diaris van publicar a primera pàgina la mateixa imatge. Com totes les guerres, la guerra desfermada contra Síria dóna lloc a una allau de propaganda. I els nens sempre constitueixen un tema que es ven com pa calent.

Per exemple, al principi dels incidents, Qatar volia demostrar que la República Àrab Síria, lluny de servir l'interès general dels sirians, menyspreava al Poble. La petrodictadura de Qatar va llavors a rodar, a través del seu canal de televisió Al-Jazeera, la llegenda dels nens torturats per la policia a Deraa. Com a mostra de la crueltat extrema del seu adversari, Qatar va precisar que els policies els havien arrencat les ungles als nens. Per descomptat, cap periodista va aconseguir trobar a aquells nens. La BBC finalment va transmetre una entrevista amb dos d'ells... en la qual es podia veure que seguien tenint ungles.

Com el mite resultava impossible de verificar, Qatar va començar a rodar una nova història en la qual un nen de 13 anys, Hamza Ali Al-Khateeb, havia estat torturat i castrat per la policia del «règim». Aquest cop la història estava il·lustrada amb una imatge en la qual es podia veure un cos sense sexe. Però l'autòpsia va demostrar que el cadàver havia estat mal conservat i que s'havia inflat tant que el ventre ocultava el sexe del nen ... que no estava castrat.

En aquesta revista, Sir Arthur Conan 
Doyle s'imagina Sherlock Holmes 
arrestant un espia alemany. 
L'escriptor treballava en aquella
època per al Buró
 de Propaganda de Guerra.
A finals de 2013, els britànics van passar a ocupar-se de la propaganda de guerra contra Síria. Cal dir que ja comptaven amb una llarguíssima experiència en aquest camp i que són considerats com els inventors de la propaganda moderna, des dels temps de la Primera Guerra Mundial, amb la creació del Buró de Propaganda de Guerra.

Un dels trets que caracteritzen la propaganda de guerra dels britànics és que acostumen a utilitzar artistes, perquè l'estètica neutralitza l'esperit crític del receptor. En 1914, els britànics van reclutar als grans escriptors del moment -com Arthur Conan Doyle, H.G. Wells i Rudyard Kipling- per garantir la publicació de textos que atribuïen crims imaginaris a l'enemic alemany. Posteriorment van reclutar també als propietaris dels grans diaris perquè reproduïssin les "notícies" que inventaven els seus escriptors.

Quan els nord-americans van decidir imitar el mètode britànic, el 1917, amb el Comitè d'Informació Pública, van estudiar amb particular interès els mecanismes de persuasió, amb ajuda del periodista estrella Walter Lippmann i l'inventor de la publicitat moderna, Edward Bernays, nebot de Sigmund Freud . No obstant això, inclinant fonamentalment pel poder de la ciència, van oblidar l'estètica.

A inicis de 2014, el MI6 britànic va crear la signatura Innovative Communications& Strategies (InCoStrat), o sigui "Comunicacions i Estratègies Innovadores", que va concebre per exemple els logotips dels diferents grups armats ebtestats a destruir l'Estat sirià, des del més «moderat» fins al més «extremista». Aquesta firma, que compta amb oficines a Washington i Istanbul, va organitzar la campanya tendent a convèncer els europeus perquè acollissin en els seus països a 1 milió de refugiats. També va obtenir la fotografia del petit Aylan Kurdi, ofegat en una platja turca, i va aconseguir -en dos dies- posar-la a la primera plana de tots els diaris atlantistes més importants, en tots els països de l'OTAN i del Consell de Cooperació del Golf.
Abans de la guerra contra Síria, cada any almenys un centenar de migrants ofegats eren trobats a les platges turques ... sense que ningú es dignés a esmentar-los. I només els diaris dedicats a la publicació d'escàndols mostraven fotos dels cadàvers. Però aquesta imatge en particular estava especialment ben concebuda ...

Com ja vaig assenyalar en un article anterior, un cos dipositat a la platja pel mar no pot quedar en posició perpendicular a les ones ... l'autor de la foto va reconèixer posteriorment que havia desplaçat el cadàver del petit Aylan per millorar la composició de la imatge.

La foto del petit Omran Daqneesh (només té 5 anys) assegut en una ambulància a l'est d'Alep ve acompanyada d'un vídeo, la qual cosa permet la seva "explotació" tant en la premsa escrita com a la televisió. L'escena és tan dramàtica que una locutora de CNN va posar a plorar en veure-la. Per descomptat, quan ens aturem a pensar en el que estem veient ens adonem que els socorristes no s'ocupen del nen tractant d'administrar-li els primers auxilis. El que veiem és que algú -pel que sembla un membre dels «White Helmets» - es limita a asseure el nen davant de la càmera.

Als cineastes britànics no els interessa el nen, el que volen és aconseguir una imatge. Segons l'agència Associated Press, la foto va ser presa per Mahmud Raslan, qui apareix breument en el vídeo. Segons el seu compte de Facebook, Mahmud Raslan és membre del grup Harakat Nur al-Din al-Zenki, un grup armat que compta amb el suport de la CIA, que l'ha equipat amb míssils antitanc BGM-71 TOW. També segons el seu compte de Facebook, i aquesta informació apareix confirmada per un altre vídeo, el 19 de juliol de 2016, va ser Mahmud Raslan qui va degollar amb les seves pròpies mans al nen palestí Abdullah Tayseer a Issa, de 12 anys.

Les lleis europees són particularment estrictes pel que fa a l'ús de nens amb finalitats publicitàries. Sembla que això no inclou la propaganda de guerra.


Thierry Meyssan
redvoltaire.org

*

10 ANYS



El dia 26 d'agost de l'any 2006, o sia abans d'ahir, vaig escriure el primer i timid comentari en aquest bloc. No pasarà a la història, però apuntaba ja al que havia de venir, amb el seu: robando, robando!.
Des d'aleshores, he estat deu anys donant la tabarra cada dia i canviant plantilles una rere l'altre: 6350 escrits publicats, 30.320 comentaris i 638.000 visites..., és el resultat en números, però hi ha tambè totes aquelles petites coses que el bloc m'ha donat en el dia a dia durant aquests anys, en que sens defallir he intentat parlar una mica de tot, sempre des del respecte amb opinió pròpia i d'altres.
En deu anys han passat moltes coses, entre elles la meva jubilació de la vida laboral que no de la blocaire; foteu-vos, per que penso seguir donant la tabarra uns quants anys més i vosaltres que ho llegiu. Gràcies!, a tots, moltes gràcies! Salut!

*

LA PARADOXA DE FERMI


A ran del descobriment per l'astrofísic  Guillem Anglada-Escudé del planeta Pròxima b he pensat en la paradoxa de Fermi.

 La paradoxa de Fermi és una paradoxa física que sorgeix de la contradicció entre la possibilitat que hagin aparegut un gran nombre de civilitzacions tecnològicament avançades a l'univers i el fet constatat que només es coneix civilització a la Terra, diuen a la viquipèdia.

L'edat de l'univers i el gran nombre d'estels només a la nostra galàxia, juntament amb l'equació de Drake per a estimar el nombre de civilitzacions extraterrestres amb les quals eventualment podríem posar-nos en contacte, semblen implicar que la vida extraterrestre intel·ligent no hauria de ser extremadament rara. Ara bé, si hi ha un gran nombre de civilitzacions extraterrestres, per què no en tenim cap prova, com sondes, naus espacials o transmissions de ràdio? El físic Enrico Fermi es demanava «On són, doncs?». La paradoxa es pot formular més precisament com:

La creença que l'univers conté moltes civilitzacions tecnològicament avançades, combinada amb la nostra manca de proves observacionals per a donar suport a aquesta idea, és inconsistent. O bé la premissa és incorrecta -i, per tant, la vida intel·ligent és molt més escassa que no creiem- o bé les observacions actuals són incompletes -simplement, encara no les hem detectades- o bé els nostres mètodes de recerca són incorrectes -no estem cercant els indicadors correctes.

Aquells que creuen que la manca d'una prova clara és un argument conclusiu per a la no-existència de civilitzacions extraterrestres avançades a una distància de la Terra que permeti la comunicació, es refereixen a aquesta manca de proves com el principi de Fermi. Sociològicament, és interessant de notar que la formulació de la paradoxa va sorgir en una època en què en Fermi estava treballant en el projecte Manhattan, la finalitat del qual era el desenvolupament de la bomba atòmica. La resposta de Fermi a la seva paradoxa és que tota civilització avançada desenvolupa, amb la seva tecnologia, el potencial d'exterminar-se si mateixa, tal com considerava que estava passant en la seva època. El fet de no trobar altres civilitzacions extraterrestres implicava per a ell un tràgic destí per a la humanitat. 

Això seria la prova irrefutable que nosaltres, o som un accident únic en tot l'univers (improbable), o un incident, millor dit, un experiment, ves a saber per part de que o de qui. Digues-li Déu, digues-li H, i amb quina finalitat.  

*

UNA TARDA QUASI NORMAL


Era una tarda quasi normal d'estiu, d'un més d'Agost a Camprodon. Estàvem de vacances amb la Nuri, la Maritxell i la Vanessa. Com poc hi ha a fer en un lloc d'estiueig a muntanya, anàvem cada tarda a passejar i a berenar a alguna font. Però aquella tarda quasi normal, va passar a ser especial. Passàvem per davant de L'Església que hi ha al nord de Camprodon, i a la gespa que hi ha a sota vàrem veure tot de mainada asseguda entre els plataners. 
Era evident que esperaven algú. En preguntar, ens varen dir que havia de venir un senyor amb una guitarra a cantar cançons. Decidirem quedar-nos i esperar sense saber qui era. Va aparèixer, una mica tard, i amb una guitarra sota el braç un home menut amb ulleres, barba, llargs cabells i gorra. Es va asseure mentre fèiem una rotllana i va començar a cantar-nos cançons, i la tarda va deixar de ser normal per passar a ser màgica. L'home menut de la guitarra era Xesco Boix (ja quasi oblidat) a qui uns anys més tard misericordiosament és va dir que l'havia atropellat un tren, un 21 de juliol. I és que els trens atropellen massa gent, fins i tot hi ha poetes que moren en intentar arreglar una persiana de casa seva com Goytisolo.

*

SIS (+1) RAONS PER LLEGIR BOLAÑO

Sis (+ 1) raons per les que llegir Roberto Bolaño és més divertit que veure la televisió


- Per Simón Posada - garciamadero.blogspot.co - L'escriptor xilè és notícia ja que Alfaguara li va llevar a l'editorial Anagrama el privilegi de publicar els seus llibres. Nosaltres, ens dediquem a recopilar les raons per les quals Bolaño promet més diversió que qualsevol sèrie de televisió, incloent House of cards.

 1. Bolaño feia servir els llibres com coixí

 La figura dels escriptors sempre ha estat associada amb personatges avorrits i estrictes, que creuen que ratllar els llibres o adormir-se llegint és un pecat mortal. Però Bolaño no era així, de fet, a la revista Playboy Mèxic li va dir que "un llibre és la millor coixí que existeix". I va continuar: "... em commouen els joves de ferro que llegeixen a Cortázar i a Parra, tal com els vaig llegir jo i com intento seguir llegint-los. Em commouen els joves que s'adormen amb un llibre sota el cap". I també carrega contra l'escriptura i diu que, tot i que no li avorreix escriure, coneix ocupacions més divertides: "ser atracador de bancs, per exemple. O director de cinema. O gigoló. O ser nen una altra vegada i jugar en un equip de futbol més o menys apocalíptic. Desafortunadament el nen creix, l'atracador el maten, el director es queda sense diners i el gigoló emalalteix".

 2. Bolaño té zombis

 Si vostè és fan de The walking dead, llavors Roberto Bolaño té alguna cosa per a vostè. "El fill del coronel" és un conte en què el narrador explica que se sent identificat amb una pel·lícula de zombis, en la qual una noia és mossegada per un zombi, el seu xicot tracta de salvar-la i, al seu torn, el pare d'ell també intenta fer-ho. Bolaño es va inspirar en la pel·lícula La tornada del living dead III per escriure-ho.

 3. Bolaño té blowjobs

 I molts. "En el silenci del pis només s'escoltava l'espetec de la seva llengua, la saliva que envoltava la meva verga, les seves dents entre les meves venes, el seu paladar rosat. 'El seu paladar rosat! ". Això passa en Consells d'un deixeble de Morrison a un fanàtic de Joyce. "Ella tenia la meva verga a la boca, però no estrenyent-la, no xupánt-la, sinó només acariciant-la amb la punta de la llengua. La tenia com una pistola dins la seva funda. Veus la diferència? ", Comenten en Els detectius salvatges sobre els blowjobs de Maria Font.

 4. Bolaño sap què és tenir sexe sense ganes

 "A la nit X el convida a compartir el seu llit. B en el fons no té ganes d'anar a dormir amb X, però accepta. Al matí, en despertar, B està enamorat una altra vegada. ¿Però està enamorat de X o està enamorat de la idea d'estar enamorat? ". Això passa en el llibre Trucades telefòniques.

 5. Bolaño sap fer-se el ximple

 Ens ho explica molt bé en Els detectius salvatges: "23 de desembre. Ahir no va passar res. I si va passar alguna cosa és millor callar, ja que no ho vaig entendre ".

 6. Bolaño estimava els dissabtes

 "Pujo a la moto i travesso els carrers on gent més estranya que tu i que jo es prepara per passar un dissabte divertit, un dissabte a l'altura de les seves expectatives, és a dir un dissabte trist i que no arribarà mai a encarnar-se en el que va ser somiat, planejat amb minuciositat, un dissabte com qualsevol altre, és a dir un dissabte lluitador i agraït, baixet d'estatura i amable, viciós i trist ". En el conte "Putes assassines", en el llibre del mateix nom.

 7. Bolaño sap dir mentides

 "Em sento com Pinotxo", va dir en rebre el Premi Rómulo Gallegos.

"Aquest nen petit molest que avui és llegenda alguna vegada va ser dislèxic, va escriure el seu primer conte als set anys i llegia tant que el metge li havia recomanat deixar els llibres per acabar amb la seva obsessió. Però el doctor no ho va aconseguir i hi ha lectors en tot el món que agraeixen el seu fracàs. el testament literari de Bolaño és 2666, voluminosa odissea en què quatre professors de literatura van darrere dels passos d'un escriptor alemany desaparegut i a on, gràcies a l'audàcia d'un autor, temes com la Segona Guerra, les migracions i els feminicidis de Ciudad Juárez (Santa Teresa, a la ficció) fan esclatar el gènere narratiu. la paraula final de la novel·la 2666 és "Mèxic", país congelat en la seva memòria. país a on la literatura se li havia convertit en sang i al qual Bolaño, com una mena de conjur, mai va voler tornar."

*

CARRETERES SECUNDÀRIES


Origen de «Salga el sol por Antequera y póngase por donde quiera»: Hi ha diverses hipòtesis sobre l'origen d'aquesta dita, però totes ho situen en els temps de la Guerra de Granada. Segons, José María Iribarren a El Diccionari de l'Espanyol Actual, de Manuel Seco, Olimpia Andrés i Gabino Ramos, indica que la dita significa que no importen les conseqüències i explica el seu origen en una llegenda segons la qual, estant l'infant Ferran, aspirant a aquell moment al tron ​​d'Aragó i regent de Castella, i que resultaria conqueridor de la ciutat, indecís en relació al proper lloc que havia d'atacar, se li va aparèixer una jove amb uns lleons que li va dir: «Salga el Sol per Antequera i que sea lo que Dios quiera». Una altra hipòtesi apunta que l'origen de la frase no es troba en els reis cristians, sinó en la cort granadina, concretament en un discurs del Zagal, qui, sabent que la guerra estava perduda, va demanar coratge als seus soldats i que lluitessin a la desesperada.

Això del sol i Antequera ve al cas d'un estrany somni que vaig tenir abans d'ahir, deia algú en el somni que deia Washington Irving en un conte, que a una nedadora al principi de començar a nedar en competició les dones, li van dir de broma o amb segones, que li posarien un tercer braç perquè així pogués nedar igual de ràpid que els homes, i la nedadora va contestar que el que ella el que volia era simplement nedar amb els homes, que el tercer braç no el necessitava per a res. No se a sant de que ve ni d'on haurà tret aquesta història el meu cervell dorment que evidentment no és de Washington Irving, el que passa és que buscant si hi havia algun conte d'ell en certa manera relacionat amb alguna cosa de la natació, he trobat aquest escrit a ABC: per carreteres secundàries que parlava de un nedador a Priego de Córdoba, mentre rastrejava Irving a Google; però aquesta és una altra història que no te rés a veure-hi; així però, de passada, ha aparegut la història de l'origen de l'expressió: 'Salga el Sol por Antequera'.

*

LA BANDA LLATINA DE LA MAXIFALDILLA


Cada vegada que Demetrio Fernández, bisbe de Còrdova, obre la boca, li esclata dins una bomba fètida i el seu alè es fa verb pudent. Com de sofre. El de la maxifaldilla negra va deixant al seu pas un rastre pudent, un rosari de perles ensangonades que s'enfila en forma de declaracions públiques: si un dia el presumpte cèlibe carrega contra el divorci, a l'altre considera la fecundació in vitro una cosa de bruixes i dimonis ("aquelarre químic de laboratori"), deixa anar que la UNESCO té un pla per "fer que la meitat de la població mundial sigui homosexual" o deixa clar que "a la llar" l'home "representa l'autoritat" mentre que les dones han de "donar calor, acollida i tendresa".

La seva última pestilència oral ha estat referir-se a la ideologia de gènere com "una bomba atòmica que vol destruir la doctrina catòlica i la imatge de Déu en l'home i la imatge de Déu Creador". La frase sembla de Charles Manson. Ja m'entenen: un d'aquests tipus que surten emmanillats de l'escenari d'un crim llançant proclames sobre la salvació del món. Però Demetrio no és un boig sanguinari sinó un senyor que la seva violència és subvencionada pels pressupostos generals de l'Estat espanyol. Pertany a una banda llatina de la qual també formen part Juan Antonio Reig Pla, bisbe d'Alcalá d'Henares, i Joaquín M. López de Andújar i Cánovas del Castillo (Déu n'hi do!), Bisbe de Getafe. Tots ells han carregat contra la Llei de protecció integral contra la discriminació per diversitat sexual i de gènere, que l'Assemblea de Madrid va aprovar recentment per unanimitat. Amb Antonio Cañizares, bisbe de València, són la boca armada del nacionalcatolicisme patri.

Aquesta banda homòfoba, misògina i sexista seria desmantellada ipso facto si en comptes de maxifaldilla seus membres portessin pantalons cagats, si en comptes del solideu carmesí portessin al cap una gorra amb la visera per darrere. Lluny d'això, la banda de la maxifalda està finançada amb els nostres impostos i gaudeix d'insultants privilegis fiscals: l'Església Catòlica té més de 100.000 immobles a Espanya però està exempta de pagament de l'IBI, per exemple. Aquesta escandalosa injustícia es basa en l'acord internacional assolit entre l'Estat espanyol i el Vaticà el 1953, en plena dictadura franquista. El concordat va ser ratificat en 1979. I fins avui: ni els governs del PP ni els del PSOE han derogat aquest acord amb caràcter de llei que és contrari a la nostra Constitució, ja que suposa una discriminació cap a les persones per raons de credo religiós, així com una violació de la separació de poders Església-Estat.

Que els mantinguts Fernández, Reig, López o Cañizares s'atreveixin a interferir en les decisions adoptades pels òrgans democràtics hauria de ser perseguit pel Ministeri de l'Interior. El que passa és que l'altre Fernández, el ministre, l'ho deu haver de consultar Marcelo, el seu àngel de la guarda, que és l'enllaç sindical dels de la maxifaldilla i hi haurà posat el crit al cel (per cert, com àngel que és, ¿Marcelo portarà també faldilla llarga o taparrabos de querubí?). En fi, seguim. Ja hi peticions particulars i denúncies davant la Fiscalia perquè actuï davant del bisbe d'aquesta ciutat i davant de tots els que han signat el vergonyós manifest contra una política de gènere que ve, precisament, a protegir les persones dels crims morals dels de la sotana. Entre ells, una homofòbia que fa pudor encara més si tenim en compte l'embolic que es porten els capellans amb les seves pròpies maxifaldilles.

I per això està la Fiscalia: per combatre també els delictes d'odi. Perquè les declaracions dels bisbes són bombes fètides que encoratgen la violència homòfoba. Paraules bomba que atempten contra l'honor i la dignitat de totes les persones, atempten contra les institucions i les normes, i donen armes per a una discriminació que, cada vegada més, arriba a l'agressió física. Els de la banda llatina de la maxifaldilla inciten a l'odi i són, en última instància, còmplices de cada cop de puny que rep una persona homosexual, de cada cop de peu que es descarrega sobre una persona transsexual.

La Fiscalia ha d'actuar, sí, com ha de fer-ho davant de qualsevol indici de delicte. Però no n'hi ha prou. Ha de resoldre d'una vegada per totes la qüestió de fons: que la jerarquia eclesiàstica segueixi tenint predicament mediàtic perquè el poder de l'Església Catòlica no està deslligat dels poders de l'Estat. Mentre aquesta inconstitucionalitat no es corregeixi, cada vegada que obri la boca un membre de la banda llatina de la maxifaldilla expelerá un aire tòxic per a una societat que, amb enorme esforç dels col·lectius afectats, avança cap al respecte, la igualtat de gènere, la llibertat i la no discriminació. I els mitjans es veuran obligats a recollir la seva llavor del mal.
tret de:Zona Crítica
eldiario.es - opinió

*

OMRAN, UN NEN D'ALEPO


Un any després de la foto de Aylan a la platja, una altra foto d'un nen sirià, Omran és portada d'informatius de televisió i diaris a tot el món. Una altra vegada volen ensenyar-nos amb aquesta imatge que simbolitza el dolor del poble sirià l'horror d'aquest conflicte que ningú és capaç d'aturar, o potser no hagi excessiu interès. De totes maneres. aquesta foto, com la de Aylan estarà aquí fins que l'oblidem.


Només hi ha una cosa que cal descartar. La imatge del nen Omran no està a tot arreu perquè és difícil trobar imatges de la guerra siriana o de la batalla d'Alep. Sí, és difícil, com també ho és verificar el seu origen i autenticitat. Però hi ha disponibles moltes d'aquestes fotografies, algunes insuportables com la de la portada, que apareixen tots els dies, i algunes d'elles podrien ser utilitzades si es decidís que és una prioritat explicar el que estan patint els civils sirians.

Molts d'aquests mitjans que han portat a Omran a les seves portades continuen fent un seguiment constant de la guerra siriana. Altres només quan una imatge els commou. El que sí és ridícul és despertar i reaccionar amb la hipèrbole davant d'una fotografia com la del nen d'Alepo. No és "la imatge més cruel" de la guerra, com es va escriure en una portada de divendres a molts diaris. Al capdavall, Omran va sobreviure amb ferides lleus, mentre que un germà seu va morir ahir i pocs mitjans ho han publicat. "No és un cas excepcional". Seguir de prop les imatges que surten d'Alep obliga a ser testimoni d'una successió de cadàvers de nens i altres que surten de la runa de casa seva amb ferides horribles que els marcaran per sempre, expliquen al diario.es.

Parlem de nens i adults que viuen en ambdós costats de la ciutat, perquè els insurgents disparen amb morters i peces d'artilleria sobre la població de l'altre sector per respondre als bombardejos de la Força Aèria siriana o russa amb el mateix menyspreu per la vida de els civils. Però són els que viuen en el sector controlat pels insurgents els que paguen el preu més alt per la superioritat aèria de les forces del Govern.

Alepo és el màxim botí de la guerra. Tots dos bàndols creuen que si la perden, no podran guanyar. El Govern va preferir destruir gran part d'ella abans que permetre que els seus enemics la controlessin. Els insurgents van saber que no podien guanyar allà, però es van atrinxerar en una empresa impossible que convertia els habitants d'aquesta zona en els ostatges d'un esforç inútil. Tant per a les forces combatents a Síria com per als governs estrangers que els donen suport, la prioritat ha estat sempre la victòria, no la fi de la guerra.

La nostra hipocresia que ens porta a pixelar la cara dels nostres menors fins als 17 anys, no ens impedeix publicar impunement les fotografies d'Omran o Aylan. Qui sap el que pensarà d'aquí a uns anys Omran si sobreviu a aquesta guerra. No ens hauria de sorprendre si ens fa responsables a tots de la seva dissort.

*

RES ES PER SEMPRE


Després de veure aquesta tarda per enèsima vegada Sed de Mal, que cada vegada que la torno a veure envelleix pitjor, he vist el Curiós Cas de Benjamin Button, que encara no habia vist. No crec fer un spoiler a aquestes alçades, però el que planteja la pel·lícula, la reflexió sobre la vida de Benjamin Button a l'inrevés, és fascinant i terrible alhora, és molt pijor que neixer petit i anar envellint. Button neix com un nadó vell i mor com un nadó jove, i aquest paralelisme amb la immortalitat es el que de terrible, mentre tots van envellint ell és cada vegada més jove, la seva mare, la seva filla, la dona, tots els que l'envolten. 
Insisteixo, ha de ser terrible un cas així, nedar contra corrent nomès està reservat a alguns peixos, no als humans, i tot i que la pel·lícula és una obra mestra molt ben realitzada, explicada i resolta del començament al final, deixa un regust amarg, perquè en comptes d'anar endavanr d'anar avançant, el personatge va a l'inrevès i això altera tot l'ordre establert, fins al punt que no sé jo en el cas de donar-se una situació real com la de Benjamin Button, si aquest ho podria suportar i superar. Si envellir plenament conscient és dur i difícil d'assumir, rejuvenir, a la inversa dels altres, ha de ser terrible, impossible de suportar.
Potser aquesta part és la que no m'ha acabat de convèncer de la pel·lícula: si Benjamin neix vell pero com un nadó, de coneixement i físicament, de vell hauria de ser un nadó lúcid, encara que a la pel·lícula insinuen que té demència senil, però ho trobo un recurs massa fàcil, potser perquè la situació és tan complexa, tan terrible, que millor despatxar-ho així, per no angoixar-se més del compte.
Si a algú se li ha passat pel cap alguna vegada, encara que sigui desde la teorització, la possibilitat de ser immortal, veient aquesta pel·lícula se li pasaran de cop les ganes. Res és per sempre, ni tan sols la innocència o la maldat en estat pur, i així ha de ser.

*

más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
Mostra-ho tot
COMENTARIS
-