- COSES DE LA VIDA

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

About Me
ÚLTIMS ESCRITS...

L'ESCOPETA


Va avançar entre els tarongers. El sol queia amb tanta força que l'obligava a aclucar els ulls. El colom va saltar llavors d'una branca a una altra, i una altra, i es va perdre per entre el fullatge ben alt. Amb l'escopeta aixecada, Matías es va acostar fins al tronc de l'arbre. Però per més que va examinar fulla per fulla, no va poder donar amb el colom. Estranyat, es va gratar el clatell.
Tot d'una, sobre el seu cap va sentir un soroll. Va tornar a fixar-s'hi. Arraulit entre unes branques, hi havia un ocell. No era el seu colom; era un ocell d'un color entre blavós i cendrós. Amb cura, Matías va recolzar l'arma a l'espatlla i va aixecar el gallet.

"Ja que no és el colom -es va dir- no penso tornar a la casa amb les mans buides".

Però en aquest instant, l'ocell va saltar a una branca, va sacsejar les ales i inflant la gola es va posar a cantar. Maties, que ja havia arribat al primer descans, va abandonar el gallet i el va escoltar.

"Que estrany -es va dir-. Mai he escoltat cantar a un ocell com aquest ".

El tri, al cercle de la migdiada, pujava com un arbre daurat i remorós. A Matías li va semblar que més que el cant de l'ocell, el que es desgranava eren les escates ensopides de la migdiada mateixa. I li va començar a entrar un sopor dolç, unes ganes de abandonar-se als records dels temps feliços i de no fer res més que escoltar el cant de l'ocell que seguia pujant, aquesta vegada com un perfum agredolç i verd.

Per escoltar millor, va deixar caure l'escopeta a un costat i arrossegant els peus es va acostar a l'arbre per recolzar-se en el tronc. L'ocell havia desaparegut, però el seu cant continuava en l'aire. I no es va poder sostreure a la temptació de mirar al cel i va aixecar els ulls. Allà dalt, entre uns núvols ocioses que desflecaven gegantines flors de card, dos grans ocells negres volaven en lànguids cercles immensos. Maties, llavors, no va saber distingir si la dolçor que sentia venia del cant d'aquell ocell o dels núvols que s'esvaïen a la llunyania.

El cant, llavors, es va acabar d'improvís. Els ocells i els núvols van desaparèixer i ell va tornar en si.

"M'estic tornant molt obreboques" -es va dir mentre sacsejava el cap.

Va buscar l'escopeta però no la va trobar on creia haver-la deixat. Va caminar més enllà, va tornar més ençà, però l'arma havia desaparegut.

-Això em passa per ximple! -va cridar en veu alta.

I tot el que va fer després va ser en va. Al cap d'una hora, ja cansat, es va dir:

"Aniré a la casa a buscar el meu noi. Entre els dos la trobarem. No puc perdre així una arma tan bonica ".

I es va llançar tallant el camp fins a arribar al carreró.

A l'entrar al poble va ser quan va començar a sentir alguna cosa estranya. Estava com desorientat: trobava a faltar alguns edificis i altres li semblava que mai en la seva vida els havia vist. A mesura que avançava, la sensació anava en augment. I en arribar a casa, la por li va bufar a la cara un pressentiment vague, però terrible.

Va penetrar en el vestíbul. Al pati, quatre nois jugaven i cantaven. En veure'l es van desbandar cridant:

-El Vell ...! 'El Vell ...!

Una dona va sortir d'una habitació sacsejant les filagarses de la faldilla. Matías va  balbucejar amb un fil de veu:

Qui és vostè ...? Jo busco a Leandro ...

La dona el va mirar llargament i va arrufar les celles.

-Què diu, bon home? -va dir.

-Busco a Leandro -va quequejar Matías-. Al meu fill Leandro ... Aquesta és la meva casa.

-¿La seva casa? -va dir la dona.

-Sí. La meva casa! -va cridar Matías-. La casa de Matías Fernández.

La dona va fer un gest d'estranyesa.

-Era ... -va dir somrient amb tristesa-. Nosaltres la vam comprar fa vint anys quan va desaparèixer don Maties i tots els seus fills s'en van anar d'aquest poble.

-Què! -va cridar Maties, aixecant les mans com per defensar-se.

-Sí ... -va assentir la dona temorosa.

Llavors, Matías es va fixar en les seves mans i es va adonar que estaven arrugades, molt arrugades i tremoloses com les d'un home vell, molt vell. I va fugir espaordit llençant un crit.


FI


Cuentos amables, nobles y memorables, 1964
JULIO ARDILES GRAY
Biblioteca Digital
ciudadseva.com

4 comentaris :

  1. Estas narraciones cortas me hacen pensar.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. no pensis, no és bo, diu el Mariano. Tu quiet, no facis res.

      Elimina
  2. Un relat deliciòs. Es una llegenda recurrent en el temps,l´home que escolta el cant d´un ocell, y queda mitg adormit. Cuan desperta, han passat vint o trenta anys.

    La llegenda del abad Virila del monestir de Leyre parla del mateix, però es basa amb una tradició celta molt mes antiga.

    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ardiles era argentí, i el conte es dins d'aquest realisme màgic de la narrativa sud-americana del meitat del segle passat.

      Elimina

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed - OddThemes