En un comentari al bloc arrezafe, li deia que no tenia clar que estaba realment passant a Veneçuela. En aquest article de Ramón Lobo s'expliquen les claus que ajuden a entendre una mica la situació real del país sudamericà.
Maduro s'està quedant sense el suport de les classes mentre que l'oposició és incapaç de sortir de l'antichavisme visceral.
Veneçuela és una república duplicada -dos Parlaments, dos Tribunals Suprems, gairebé dues fiscalies generals- en la qual res funciona. Després del referèndum convocat per l'oposició, en el qual només va votar l'oposició, el Govern de Nicolás Maduro respon amb l'elecció d'una Assemblea Constituent en què votaran, sobretot, els chavistes, si és que no fan efecte les pressions i amenaces sobre els funcionaris.

El problema és que ens hem gastat tots els adjectius abans de temps. Alguns mitjans de comunicació i persones fa anys que denuncien una dictadura. Però en una dictadura l'oposició no arrasa en les eleccions legislatives ni celebra vagues generals.

Es van trencar els ponts, si és que van existir, entre la Veneçuela pobre, negra i índia que va votar Hugo Chávez i la Veneçuela blanca i rica que va governar el país durant 40 anys a través de dos partits que s'alternaven (i rapinyaven), el democristià COPEI i la socialdemòcrata Acció Democràtica (AD). Tots dos van competir en l'oblit dels més pobres, un 49% de la població el 1999. Era l'època del 'boom' petroler, però els diners no arribaven a tots els veneçolans. El més corrupte va ser Carlos Andrés Pérez, sobretot en el seu segon mandat (1989-1993). CAP va ser molt amic de Felipe González.

Després de fracassar el seu cop d'Estat el 1992 i penar presó, Hugo Chávez va guanyar les eleccions del 1999, i totes les següents, ratificades sempre per observadors internacionals. Va guanyar un referèndum revocatori el 2004, però va perdre el de la reforma constitucional el 2007. Va admetre la derrota i va felicitar l'oposició.

Suport dels desafavorits
La base de poder de Chávez van ser els desafavorits, els oblidats, els que va ensenyar a llegir i escriure (1,5 milions des del 2003) i els va dotar de consciència ciutadana. La taxa de pobresa el 2013, l'any de la seva mort, s'havia reduït a un 29,4%, més de 20 punts. Era el país model, juntament amb el Perú, en la lluita contra la pobresa extrema.

És cert que el rescat de les classes populars es va fer amb un petroli pels núvols. Eren els bons temps de l'OPEP (amb un barril a 140 dòlars). Veneçuela va ingressar una mitjana de 56.500 milions de dòlars a l'any en el període de Chávez. A pesar del mannà petroler, el país es va endeutar per sobre de les seves possibilitats. Veneçuela deu avui 92.750 milions de dòlars a pagar abans del 2027. A aquesta llosa se n'hi afegeixen dues més: caiguda del preu del petroli (cotitza a 43,48 dòlars el barril) i un president sense carisma ni capacitat.

Maduro s'ha sentit orfe, assetjat per enemics reals i ficticis des de l'aparició de l'ocellet l'abril del 2013, en la campanya electoral amb Chávez de cos present. La seva victòria va ser ajustada malgrat l'emotivitat del moment.

Maduro no és Chávez
Maduro no és Chávez. No és un somiador, ni un intel·lectual; tampoc un gestor. Podria ser un vigilant d'un projecte que no funciona sense líder. És un home que sap que perdrà el poder si hi ha eleccions el 2018. Tots els seus moviments, inclosa la Constituent, tenen un objectiu: impedir la victòria de l'oposició. Si ho aconsegueix amb males arts és quan tindrà sentit parlar de dictadura, de règim autoritari.

El suport a Maduro s'ha ensorrat als barris populars. El seu calador de vots s'està assecant. Els pobres que van aprendre a llegir i a ser ciutadans amb drets també pateixen l'escassetat. Fa temps que van deixar de comprar consignes, el que volen és menjar.

L'oposició reunida a la Mesa d'Unitat Democràtica (MUD) segueix ancorada en un discurs antichavista, demonitzador amb tot el que ha passat a Veneçuela des del 1999. No tenen una oferta d'esperança.

La MUD és, com la Plantajunta espanyola, una amalgama de persones i partits que inclou el COPEI i els Adecos. Només tenen en comú un antichavisme visceral. Si la MUD vol el poder haurà de conquistar els més pobres, els negres i els indis, a qui van menysprear durant 40 anys.
A una part d'aquesta oposició de classe mitjana i alta li ha sobrat petulància i potser li ha faltat intel·ligència política. Luisa Ortega, encara fiscal general de Veneçuela, mira d'exercir de pont entre les dues Veneçueles enfrontades al carrer. Es va declarar chavista anti-Maduro. Aquest és el tipus de discurs que arriba als barris: Maduro no és Chávez, és l'impostor.
  • S'han superat els 100 morts en tres mesos de lluita al carrer en què el Govern porta el pes de la repressió, però no tots els morts són opositors.

Maduro va bloquejar el referèndum revocatori amb ardits perquè el perdia. Ha guanyat poc més d'un any. La seva Constituent busca alterar les regles de joc, anul·lar l'oposició sense comptar amb el poder Legislatiu, en mans de la MUD des de les eleccions del 2015.

Un embargament internacional, com alguns proposen, seria una gran notícia per a Maduro, que necessita un baló d'oxigen. Cuba hauria de servir d'ensenyament. Es va castigar el cubà, no el règim, a qui es va regalar l'excusa perfecta per justificar el seu propi fracàs. - Ramón Lobo - elperiodico.cat.