Ha començat el compte enrere. Violència institucional, detencions, grans concentracions al carrer, paraules molt gruixudes al Congrés ... Està culminant la lògica que es va iniciar amb la pressió per tombar la reforma de l'Estatut. No, no parlo dels anys de l'Estatut per fugir d'estudi. Precisament quan tothom parla de la major tensió institucional i social que hem conegut des de l'època del franquisme, jo no vull perdre de vista el marc, l'arrel, l'inici del plet que ara culmina de mala manera.

L'aventura de l'Estatut va tenir un error inicial: excloure el PP de l'acord previ. Error polític, que no legal: l'Estatut va seguir tots i cadascun dels passos que la llei preveu. Ara que es parla de "cop d'Estat català" val la pena recordar els atacs a l'Estatut per part de la unanimista premsa de Madrid, així com l'agitació popular que el PP va promoure per tombar al carrer el que seguia el curs legal. L'Estatut va ser retallat al Congrés per tal de fer-ho digerible al PSOE i un cop aprovat en (lamentable) referèndum a Catalunya, va ser impugnat al TC pel PP. Durant els anys de les deliberacions, van passar coses molt greus en aquest Alt Tribunal. Els que ara parlen de cop d'Estat les van passar per alt. Citem-ne una. La més escandalosa: la recusació de Pérez Tremps. Havia escrit un informe per a la Generalitat i va ser apartat de la deliberació. Poc després, el TC tenia un president amb carnet del PP que havia escrit coses odioses sobre "l'onanisme" dels catalans. La recusació de Pérez Tremps no va ser tan cridanera com l'aprovació al Parlament de les lleis del Referèndum i de Transitorietat Jurídica, certament. Però va ser més determinant. El TC, l'òrgan més poderós, el mateix que ara dirigeix ​​la judicialització d'una part del poble de Catalunya, havia estat instrumentalitzat amb una argúcia jurídica que no va escandalitzar ningú. No obstant això, les forces moderades de Catalunya es van conjurar per evitar una sentència humiliant. No ens van fer cas. Des de llavors, la moderació catalana va perdre la direcció moral del país català.

Rajoy encara demanava ahir "el retorn al sentit comú", el que significa acceptar que l'única sortida és la seva. També significa acceptar que les institucions són un vestit tallat a mida del PP. Els uns i els altres ens han portat per mal camí, però Rajoy és el més responsable. No només per ser més fort. No només per haver deixat podrir un problema que nega. També perquè la seva apel·lació al sentit comú és una manera d'obligar-nos a aplaudir el seu cinisme. - Antoni Puigverd - lavanguardia.com