"Vaig escriure la meva primera història fa vint anys en una de les bases de l'exèrcit amb més seguretat d'Israel. En aquell temps tenia dinou anys i era un soldat espantós i deprimit que comptava els dies per acabar el seu servei militar obligatori. Vaig escriure la història durant un torn especialment llarg en una sala d'ordinadors aïllada i sense finestres, en les profunditats de les entranyes de la terra. Em vaig quedar de peu enmig d'aquesta sala gelada i vaig mirar fixament la pàgina impresa. No podia explicar-me a mi mateix per què l'havia escrit i quin propòsit es suposava que tenia. El fet que hagués teclejat totes aquestes frases inventades era emocionant, però també em feia por. Vaig sentir com si hagués de trobar algú que llegís la història de seguida, i fins i tot si no li agradava o no l'entenia, podria tranquil·litzar-me i dir-me que haver-la escrit era perfectament normal i no un altre pas més en el meu camí cap a la bogeria.

El primer lector potencial no va arribar fins a catorze hores més tard. Era el sergent picat de verola que se suposava que havia de rellevar i fer el següent torn. Amb una veu que vaig intentar que sonés tranquil·la, li vaig dir que havia escrit un conte i que volia que el llegís. Es va treure les ulleres de sol i va dir amb indiferència: «Ni de conya. Que et fotin».
Vaig pujar uns quants pisos fins a la planta baixa. El sol que acabava de sortir m'encegava. Eren dos quarts del matí i necessitava un lector desesperadament. Com acostumo a fer quan tinc un problema, em vaig encaminar a casa del meu germà gran.

Vaig prémer el botó del porter automàtic a l'entrada de l'edifici i la veu somnolenta del meu germà va respondre. «He escrit una història -vaig dir-. Vull que la llegeixis. Puc pujar?»Hi va haver un breu silenci, i llavors el meu germà va dir amb veu de disculpa:«No és bona idea. Has despertat a la meva xicota i s'ha cabrejat». Després d'un altre moment de silenci, va afegir: «Espéram aquí. Em vesteixo i baixo amb el gos ».

Uns pocs minuts més tard va aparèixer amb el seu petit gos d'aspecte destenyit. Estava feliç de poder anar a passejar tan d'hora. El meu germà em va treure la pàgina impresa de la mà i va començar a llegir mentre caminava. Però el gos volia quedar-se quiet i encarregar-se dels seus assumptes en l'arbre proper a l'entrada de l'edifici. Va tractar d'atrinxerar-se amb les seves petites urpes a la terra i resistir, però el meu germà estava massa immers en la lectura per adonar-se'n i, un minut després, em vaig trobar a mi mateix intentant atrapar-lo mentre baixava a pas ràpid pel carrer, arrossegant al pobre gos després d'ell.
Per sort per al gos, la història era molt curta, i quan el meu germà es va aturar dues illes després va recuperar l'equilibri i, tornant al seu pla inicial, es va encarregar dels seus assumptes.

-Aquesta història és impressionant -va dir el meu germà-. Al·lucinant. Tens una altra còpia?

Li vaig dir que si. Em va dedicar un somriure de germà-gran-orgullos-del-seu-germà-petit, després es va inclinar i va utilitzar la pàgina impresa per recollir la merda del gos i la va tirar a la galleda de les escombraries.

I aquest és el moment en què em vaig adonar que volia ser escriptor.

Encara que no era conscient d'això, el meu germà m'havia dit alguna cosa: que la història que vaig escriure no era el paper arrugat i untat de merda que ara descansa al fons de la galleda de les escombraries del carrer. Aquesta pàgina només era un conducte pel qual podia transmetre els meus sentiments de la meva ment a la seva. No sé com se sent un mag la primera vegada que aconsegueix realitzar un encanteri, però probablement és una cosa similar al que vaig sentir en aquell moment; havia descobert la màgia que sabia que m'ajudaria a sobreviure els dos llargs anys que em quedaven fins que em llicenciés."

Per Etgar Keret, del llibre Els set anys d'abundància (DeBolsillo, 2014)