DEL 'NACIONALISME' ESPANYOL - BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
-
.
DEL 'NACIONALISME' ESPANYOL

DEL 'NACIONALISME' ESPANYOL

Share This

L’Estat espanyol ha estat sempre el màxim instrument del nacionalisme espanyolista, vehiculat per la Monarquia Borbònica. Aquesta visió uninacional és també dominant a la intel·lectualitat espanyola. I és tan poderosa i tan generalitzada que els autors que la reprodueixen ni tan sols en són conscients, d’això. És característic de qualsevol discurs dominant discriminatori que el que el reprodueix ni s’adoni d’això. En una cultura masclista, per exemple, les expressions masclistes que s’utilitzen en el llenguatge ni tan sols són reconegudes com a tals per les persones que les utilitzen, ja que ni tan sols són conscients d’això. Aquests termes estan tan integrats en el llenguatge i manera de pensar dominant que ni tan sols són considerats ideològics: es consideren com un llenguatge neutral, raonable i/o lògic. El mateix ocorre, doncs, amb el nacionalisme espanyolista, que ni tan sols es considera nacionalisme. Aquest terme, “nacionalisme”, s’utilitza per definir els nacionalismes perifèrics com el català, el basc o el gallec. Però mai per definir el nacionalisme espanyolista. Sentir a un Vargas Llosa, o a un Fernando Sabater o a un José Bono dient que els nacionalismes són dolents, definint com a tals solament els perifèrics, sense reconèixer que ells són, al seu torn, profundament nacionalistes, i que imposen el seu nacionalisme a tots els altres, és característic del que succeeix avui a Espanya. Tots ells han publicat articles o fet declaracions demonitzant els nacionalismes perifèrics amb arguments típics del nacionalisme espanyolista, accentuant la uninacionalitat d’Espanya, missatges transmesos a El País i altres mitjans de l’establishment politicomediàtic de l’Estat borbònic.

Aquest nacionalisme uninacional va ser imposat a sang i foc a Catalunya durant la Guerra Civil. No es vol reconèixer que, per exemple, l’idioma català va ser prohibit pels ocupants de Catalunya (només tolerat a l’ambient familiar), i que només es permetia parlar “la lengua del imperio”, com es va definir el castellà. El feixisme, màxima expressió del nacionalisme espanyolista, va significar una opressió no només de classe social, sinó també de nació. Això últim mai no es reconeix o admet, i s’oblida deliberadament la seva enorme brutalitat, que fins i tot va sorprendre a dirigents del nazisme alemany i del feixisme italià, de visita a Barcelona durant l’ocupació (veure el capítol X, “La llarga nit del franquisme”, a Josep Fontana, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya). El terror va ser una tàctica imposada pels colpistes que van interrompre un sistema democràtic republicà, ja que les forces ocupants del nacionalisme espanyolista sabien que tenien a la majoria de la població en contra 

A Catalunya hi va haver un intent de genocidi cultural, fet desconegut, ignorat, ocultat o menystingut pel nacionalisme espanyolista. Hi va haver una repressió brutal que es va sumar al terror estès al llarg de tot Espanya, imposat per les oligarquies i elits de l’estructura de poder en contra de la majoria de les classes populars, terror causat per les mateixes minories que van actuar en contra de la cultura catalana. Per aquest motiu les esquerres catalanes sempre van defensar que la lluita per l’alliberament de les classes populars i de la nació catalana eren la mateixa, fet que fins i tot la dreta nacionalista catalana dirigida pel Sr. Pujol va haver de reconèixer.

A Espanya la gran influència del nacionalisme espanyolista explica que qualsevol defensa de la identitat catalana i de la plurinacionalitat de l’Estat hagi estat vista sempre com a secessionisme. La marginació de Pasqual Maragall, president socialista de la Generalitat de Catalunya, per part de la direcció del PSOE sota el mandat del president Zapatero i el seu equip, incloent el seu Ministre de Defensa, el Sr. Bono, a causa del seu intent de recuperar els drets de Catalunya com a nació, exemplifica aquesta influència. El ministre Bono el va acusar de tenir simpaties secessionistes. En realitat, el reconeixement de Catalunya mai no va respondre a un objectiu secessionista. Va ser un reconeixement profundament solidari i basat en una visió plurinacional, amb un clar compromís per la justícia social i la democràcia per a tota Espanya. Va ser el president Companys (que va ser director d’una revista titulada Nueva España) el que va morir afusellat per secessionista per les “tropes nacionals” colpistes. Companys va convidar les forces progressistes espanyoles (entre les quals ell era summament popular) que assentessin les seves bases a Catalunya per poder resistir la situació que estava patint Espanya. A Catalunya l’independentisme només ha sorgit quan la plurinacionalitat de l’Estat no ha estat acceptada per l’Estat central. I el cas actual és un exemple d’això... Vicenç Navarro - publico.es

4 comentaris:

  1. De dos nacionalismos,tan fuertes chocando, no puede resultar nada bueno.Nunca había visto tantas
    banderas españolas en los balcones de Córdoba,ni siquiera cuando el mundial.El patriotismo,las banderas,los desagravios,es la antesala del desastre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No creo en las banderas, nunca cuelgo ninguna, mi bandera es la ropa tendida al sol.
      Esto acabará mal, pero como digo, ya tenemos práctica en que nos den de hostias y acostumbrados a estar solos. Y piensa que hay un 48% de independentistas (gracias a Rajoy, por cierto) pero un 52% que no, y sufren igual las consecuencias negativas del bien general de todos los catalanes del que siempre habla Rajoy.

      Elimina
  2. mi bandera es la ropa tendida al sol....y el mío.

    ResponElimina
    Respostes
    1. tu m'ho vares inspirar amb aquella foto que vares penjar.

      Elimina

.