EL PENÚLTIM DESPROPÒSIT

He vist com li trencaven els dits a una noia i la tiraven escales avall. He vist com agredien amb la porra un xaval que ja estava ferit. He vist sagnar senyores que podrien ser la meva mare. He vist com clavaven cops de porra a senyors que podrien ser el meu pare. He vist com reduïen dones grans que podrien ser la meva àvia.

I no ho he vist només jo. Ho ha vist tota una generació que ahir flipava compartint els vídeos en grups de WhatsApp. Una generació que no ho oblidarà mai. I ho ha vist la resta del món, que ahir mirava atònit el que passava a Barcelona. A mi m’ha atrapat a l’Iraq. La setmana passada ens va arribar un permís per gravar que feia mesos que esperàvem i divendres agafàvem un avió, sense saber que a Mossul la gent ens preguntaria: «¿Què està passant a Espanya?». Ahir a l’informatiu iraquià les càrregues de Barcelona eren la tercera notícia del dia.

¿A qui se li ha acudit semblant barbaritat? ¿A qui se li ha acudit pensar que amb aquesta repressió s’aconseguiria calmar les ànsies d’independència d’una part cada vegada més important dels ciutadans de Catalunya?

Tot ha sigut un despropòsit. En diverses ocasions he dit que a mi no em semblava una bona fórmula convocar aquest referèndum sense tenir el suport d’una majoria més àmplia del Parlament. Crec que el Govern de la Generalitat ha tensat la corda fins a extrems que no coneixíem. Però, si la reacció del Govern d’Espanya és la que vam veure ahir, doncs qualsevol crítica a com es va convocar el referèndum queda en un segon pla. La violència deslegitima qui l’exerceix -  - Jordi Évole - el penúltim despropòsit