FELIP SIS, CAMÍ D'ESTORIL 4.10.17

No esperava res del discurs del Rei, de fet, el preparao es limita a llegir el que li diuen que ha de llegir, amb un posat seriòs que no pot disimular en ell que és, un tou, un calçasses. En el seu curt discurs, el Cap de l'Estat no'ha pronunciat ni una sola vegada la paraula diàleg. Tampoc ha dit res sobre els més de 800 ferits de l'1 d'octubre ni dels propis policies o guàrdia civils (431) segons el Govern de Madrid, 9 segons Comín). Molt menys sobre la immensa mobilització pacífica del 3 d'octubre, o de totes les precedents. Ha pres la pitjor decisió de totes: ignorar l'existència d'un conflicte polític fent creure que és un simple problema d'ordre públic, donant-li de tot la culpa al Govern de Puigdemont. S'ha enrocat i, embolicant-se en una Constitució que ja no representa a tota la societat, s'ha posat en la primera línia del bloc reaccionari. Irresponsable actitud que, cal insistir, s'ha acompanyat d'un to aspre i indesitjable per a aquests moments.

El discurs d'avui encoratja la confrontació i allunya una solució democràtica i pacífica que els catalans i altres seguirem defensant amb totes les nostres forces. Felip de Borbó està preparant el terreny per a una intervenció duríssima contra Catalunya per part del Govern més corrupte de tota la Unió Europea. Quan entendran que això no solucionarà absolutament res?

Escriu Juan Carlos Monedero que la discussió sobre la monarquia no estava a l'agenda. Però el comportament de Felip VI ha tornat a col·locar-la al tauler. Com deia Jaime Miquel, l'Espanya que emergeix és plurinacional, i no entendre això col·loca a Ciutadans com a mera crossa del PP, el PSOE com un penell que oscil·la entre la xafogor i el patetisme, i al Rei Felip VI camí d'Estoril. Ens correspon a la ciutadania assumir les nostres responsabilitats. I la primera de totes és fer fora tots els polítics responsables d'haver-nos portat a aquest sensdéu en el que s'ha convertit la nostra democràcia. Han fet malament la seva feina i cal fer-los fora. I Felip VI, el rei inèdit, ha decidit tirar la seva sort al costat dels que ens sobren.

CAMÍ DEL PEDREGAR 4.10.17

El rei Felip VI tenia tres opcions i dos eren millors que aquesta. Una era callar. La segona, parlar per a tots els espanyols, també per a tots els catalans. Ha escollit la pitjor de totes: prendre partit sense matisos per la dreta espanyola, pel PP i Ciutadans, amb un discurs que anticipa una intervenció per la força a Catalunya, que tanca la porta al diàleg, que deixa fora a la gran majoria de els catalans ja una gran part d'Espanya. Ha fallat al moment històric i a tots aquells que encara confiàvem que això no acabaria en l'abisme.

La situació no pot pintar pitjor. Mai abans havia estat tan pessimista sobre el futur d'Espanya a llarg termini i per als propers dies. Som ostatges, tots nosaltres, d'un Govern i un Govern d'irresponsables, inútils i incendiaris. A una banda, uns independentistes que estan convençuts de la bondat dels seus actes, que anteposen la pàtria a tots els seus ciutadans, que porten anys preparant-se per aquest moment, que tenen un pla clar i l'estan executant. Ho tenen més a prop que mai i ho saben, i estan disposats a que paguem el preu, sigui el que sigui.

A l'altra banda, el no-res. El no-res amb sifó i una bandereta d'Espanya, aquesta Espanya que ells mateixos estan trencant. Un president del Govern que una altra vegada intenta convèncer-nos que la seva indolència és estratègia i que ens condueix al desastre. Que va provocar aquesta crisi d'Estat per mesquins càlculs electorals. Que es va passar cinc anys creient-se la seva pròpia propaganda -aquest suflé que bajaba-. Que aquest mes de tragèdia ha fet fora gasolina al foc amb la pitjor gestió possible d'aquesta crisi. Que, per tal de mantenir-se al poder, amb el seu interès particular com a únic criteri, ha podrit la credibilitat de tota les institucions que avui han de donar resposta a aquesta crisi d'Estat: la Justícia, la Fiscalia, la Policia ... Ahir Rajoy també va obstinar la Corona en aquesta timba on es juga la seva supervivència personal apostant amb Espanya.

El pitjor desenllaç sembla avui inevitable. Dins el complex món independentista aquests dies discutien dues alternatives: els que volien anar a la DUI i els que buscaven frenar el xoc de trens amb una negociació. La resposta del rei i del Govern han donat arguments en aquest debat als que defensen la ruptura definitiva. Després saltar-se la legalitat espanyola, el Parlament català seguirà la seva legalitat catalana i declarar la independència amb la il·legal llei de transitorietat com a excusa i la coartada d'un suposat referèndum en el qual més de mitja societat no va participar. El Govern respondrà amb el 155 i pot ser que també el 116: l'Estat d'excepció. Fer que es compleixi aquest mandat serà una altra cosa.

Si el moviment independentista va ser capaç de protegir desenes de milers d'urnes i milers de col·legis electorals, ¿com creuen que reaccionaran per protegir el seu Govern de ser detingut? La Policia, i potser l'Exèrcit, intentaran guanyar els carrers per la força. La violència policial d'aquest diumenge serà una broma comparada amb el que ve els pròxims dies. Si la solució que dóna Mariano Rajoy és la de la força, guanyarà la força perquè no hi ha un altre exèrcit a l'altra banda de l'Ebre. Puigdemont i la resta de líders independentistes acabaran detinguts i la societat catalana -i l'espanyola- quedaran completament trencades, tal vegada de forma irreparable.

Quan Rajoy va arribar a la Moncloa, l'independentisme sumava el 11% al Parlament. Avui són el 48%. Quan es torni a votar, majoritàriament serà indiscutible perquè aquest Govern els ha donat tota la legitimitat, tota la credibilitat, tots els arguments. Avui crec que la meva generació veurà una Catalunya independent gràcies a Mariano Rajoy Brey. Gràcies al pitjor president de la història d'Espanya. - Ignacio Escolar - eldiario.es

IMATGE OMBRÍVOLA DEL FUTUR 4.10.17

A mesura que un acumula anys, es va formant una imatge cada vegada més ombrívola del futur. És només per consolar-se d'estar exclòs? Sí!, en aparença; no de fet, ja que el futur sempre ha estat atroç, ja que l'home només sap posar remei seus mals agreujant-los, de manera que en cada època l'existència és més tolerable abans de trobar la solució a les dificultats del moment. 

El millor davant les grans perplexitats, es limitarte a viure com si la història estigués clausurada, i a reaccionar com un monstre devorat per la serenitat. 

Si, abans, davant d'un mort em preguntava: «¿De què li va servir néixer?», avui em pregunto el mateix davant qualsevol que estigui viu. - E.M.CIORAN

LA NO VERITAT D'UN GOVERN ZOMBIE 3.10.17

La veritat és un concepte propi de la filosofía que té una gran varietat de significats. Pot indicar tant honestedat, bona fe i sinceritat, en general, com el fet d'estar d'acord amb la certesa o realitat d'alguna proposició, en particular. El terme veritat no té una única definició amb què estiguin d'acord tots els filòsofs, i se segueixen debatent diverses teories sobre el seu significat: què pot ser cert o fals, com definir i identificar la veritat, el rol que té el coneixement revelat i adquirit, i si la veritat és subjectiva o objectiva, relativa o absoluta.
Però aquesta definició ha quedat obsoleta, ja no hi ha veritat, ni tan sols posveritat, ara impera la llengua de fusta. La falsa veritat de la posveritat.

La llengua de fusta es pot definir com un conjunt de procediments que, mitjançant l'ús d'artificis, intenten dissimular el pensament de qui la utilitza per així influir millor i controlar el pensament dels altres. Convencional, prefabricat, desconnectat de la realitat, aquest discurs reconstrueix la realitat repetint incansablement les mateixes paraules i fórmules estereotipades, els mateixos llocs comuns, els mateixos termes abstractes. No hi ha en ell informació verificable ni argument susceptible de ser contradit, sinó assercions retòriques, falses evidències, omissions voluntàries, eufemismes continus, metàfores gastades, comparacions vagues i tautologies; es recorre contínuament a la veu passiva que amaga qualsevol responsabilitat individual -el famós «s'han comès errors» o mistakes were madeixa que s'ha convertit en frase feta en anglès- es tòfona amb neologismes i expressions aparentment sàvies que impressionin. La llengua de fusta compta amb recursos inesgotables per ocultar fent veure que mostra, per eludir donant la impressió que afronta els problemes, per intoxicar amb falses veritats, per manipular l'altre afalagant la seva raó.

Fixem-nos en les veritats dels Governs de Madrid i Catalunya sobre els fets del 1-O, tots ens venen, ens pregonen falses veritats, ja sé que en una guerra la veritat és la primera víctima i per tant la informació, i tan un com l,'altre intenten vendren's no la seva veritat dels fets, sinó la que els interessa fer-nos creure, la que voldrien que fos, i en això s'ha de reconèixer que el Govern de Madrid hi té la ma trencada.

Però han comés un error, potser perquè estàn instal·lats al segle XIX, començaments del XX. No han entés, no han estat capaços d'adonar-se que en qualsevol aldarull, en qualsevol lloc hi ha una munió de mòbils retransmetent en directe el que uns i altres tant temen: LA VERITAT.

Com a ejemple volta un video de la CNN entrevistant al Ministre Dastis negant els incidents, mentre la cadena anava passant imatges de la desmesurada agresió policial i el pobre ni se n'assabentaba, de fet la seva imatge és prou rellevant del seu decimonònic pensament.

El problema d'aquest Govern de Madrid és que com a SOAP Jessica Tate i el seu marit, Chester, són incapaços d'acceptar la realitat, negant-la sistemàticament ella i fent-se l'invisible ell. I això que en una serie de televisió pot ser divertit, en el cas del Govern de Mariano Rajoy, és molt preocupant, car estem davant d'ujn Govern Zombie, que no escolta ni vol veure cap raó i es limita a atacar al contrari sense cap mirament.

LA NOIA QUE S'HA POSAT A BALLAR 3.10.17

Recordo haver escrit: Res és per sempre, ni tan sols la innocència en estat pur. Doncs no és cert, avui una noia que -pateix-, no seria aquesta la paraula adequada, car la noia de la que us vull parlar tenia la síndrome de Down, però no donava pas la sensació de patirla.

Ha passat a quarts de vuit d'aquest mati de vaga, estaba aturat davant del caixer del BS esperant a una senyora que no s'aclarava massa i ja es veia a venir que la cosa anava per llarg. 
I aleshores ha passat, de sobte se m'ha aparegut com un ángel somrient la noia..

Bon dia! m'ha dit.

-  Bon dia bonica ha estat la meva contesta.

Aleshores la noia s'ha aturat davant meu, duia una motxila i a les mans un mòbil del que en sonaba música.

On vas tan d'hora?

- A treballar, ha contestat sonrient.

Ui! que no ho saps que avui hi ha vaga?

- Jo no, jo haig de treballar.

I on treballes?

Aleshores la noia m'ha donat el seu mòbil, ha despenjat la seva motxila de la que n'ha tret una cartereta i d'ella una tarjeta d'una residencia de gent Gran.

- Aqui és on treballo - m'ha dit -

- I t'agrada?

Molt, ha estat la seva contesta sempre sonrient.

- Doncs au, ves a treballar que no facis tard.

I la noia se n'ha anat carretera de Prats avall amb el seu somriure permanent als llavis, devia tenir uns 25 anys i era la innocència en estat pur, més que caminar quasi ballava carretera avall. Mentre s'allunyava he pensat en el denostat Serrat i la noia que s'ha posat a ballar. 

PLOU I FA SOL

No et faci dol mirar,

que hi ha bruixes que es pentinen,

i sargantanes que juguen a fet i a amagar,

i prodigis nous de trinca

que duu a la mà

la noia que s'ha posat a ballar.

Fugida d'un anunci de vermut.

Quin vent l'empeny...?

Quina veu li canta...?

Que el món és de ella,

balladora

sense parella.

Salta amunt i avall,

fa un tomb,

pica de mans

i als quatre vents s'obre de cames.

Alça al cel les mans i els ulls

contenta i entregada.

Salta amunt i avall,

fa un tomb,

pica de mans

i als quatre vents s'obre de cames.

Una noia s'ha posat a ballar

pel goig de trempar i riure

i perquè comença el temps 

que ens queda per estimar.

Arremanga't el cor i deixa-la entrar,

la noia que s'ha posar a ballar.

Potser ella és massa per al meu poble vell

de cor feixuc, mancat de paraules,

on l'arc de Sant Martí

mai no ha estat rebut

així.

Salta amunt i avall,

fa un tomb,

pica de mans

i als quatre vents s'obre de cames.

Alça al cel les mans i els ulls

contenta i entregada.

Salta amunt i avall,

fa un tomb,

pica de mans

i als quatre vents s'obre de cames.

JOAN MANUEL SERRAT

EL PECAT ORIGINAL DE CIUTADANS 2.10.17

El 7 de juny de 2005 es va presentar a Barcelona un manifest titulat «Per la creació d'un nou partit polític a Catalunya», en el qual els firmants es comprometien a impulsar la constitució d'una nova força política d'àmbit català. El manifest va ésser signat per Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Teresa Giménez Barbat, Ana Nuño, Félix Ovejero, Félix Pérez Romera, Xavier Pericay, Ponç Puigdevall, José Vicente Rodríguez Mora, Ferran Toutain, Carlos Trías, Iván Tubau i Horacio Vázquez-Rial. Després de la presentació del manifest al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el 21 de juny de 2005; Ciutadans de Catalunya va anar estenent-se per Catalunya. El manifest també es va presentar a Bilbao i a Madrid.

L'acte de presentació del procés per constituir el nou partit va tenir lloc el 4 de març de 2006, al teatre Tívoli de Barcelona, amb la presència i suport del filòsof Fernando Savater. L'esmentat procés va culminar en un congrés fundacional, celebrat els dies 8 i 9 de juliol de 2006, on es va definir l'organització i estructura interna, es van elegir els òrgans representatius, es va aprovar el cos ideològic que defineix al nou partit, l'àmbit d'actuació i el nou nom amb què es van presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya del dia 1 de novembre de 2006.

Els dies 8 i 9 de juliol de 2006 es va celebrar al campus de Bellaterra (Barcelona) el seu congrés fundacional, en el qual van participar tres-cents cinquanta delegats procedents de les aproximadament cinquanta agrupacions territorials i sectorials de l'organització. El congrés fundacional va escollir com a president Albert Rivera, un advocat llavors de vint-i-sis anys, i com a secretari general Antonio Robles, ambdós al capdavant d'un Consell General format per trenta-cinc membres procedents de les diverses agrupacions territorials i sectorials, cap d'ells polític professional. Solament un dels fundadors de la plataforma original, Teresa Giménez Barbat, es va integrar a la direcció del nou partit.

Aquest és l'origen de Ciudadanos o Ciutadans, que com a objectiu principal tenia preservar el castellà a Catalunya que estaba sent anorreat pel català, en certa manera una mena de UPyD sota el lema Egpaña,Egpaña,Egpaña i poca cosa més. De fet, veient els fundadors del partit ja es veu que hi ha síndrome de Xenius a dojo, molt ressentit, algun resabiat i un filòsof tronat i una mica ximple recolçant-los, després vé Rivera, un simple arribista espavilat, un que va plegar per imputat i ara Arrimadas que és poca cosa més que un ens demagogic, pocasolta i desbarrador pel que s'ha vist, no tant com Andrea Levy del Pp que és un cas perdut, però més o menys del mateix pal. 

Els estrategues del PP varen veure en Ciutadans i la figura d'Albert Rivera un partit que el hi convenia promocionar per treure vots a CDC a Catalunya i al PSOE a Espanya, i s'hi varen volcar. Rivera sortia constantment a qualsevol mitjà de Madrid, fos radio, diaris o televisió, el cuiten, el mimen, el projecten i els acaba sortint - ves per ón - el tret per la culata, perden el control del monstre que varen crear que ha acabat traient vots a ells mateixos, o sia al Pp

I aquesta gent, aquest eteri concepte polític del no res té 25 diputats al Parlament de Catalunya. Massa gent s'ha equivocat a l'hora de votar, lo qual demostra que el mite de la saviesa del poble, és aixo, un mite, i a més han creat un problema al Partir Popular, passant a ser la seva marca blanca de moment, que aquests nois i noies no són gent de fiar. Els estrategues del Pp deuen ser exempleats de la TIA, o del CNI que ve a ser el mateix. 
Aquest és el pecat original de Ciutadans, el seu origen del que se'n vantava ahir el cínic de Rivera, que possiblement el desconeix, i ja se sap que, en el pecat hi ha la penitencia.

EL PENÚLTIM DESPROPÒSIT 2.10.17

He vist com li trencaven els dits a una noia i la tiraven escales avall. He vist com agredien amb la porra un xaval que ja estava ferit. He vist sagnar senyores que podrien ser la meva mare. He vist com clavaven cops de porra a senyors que podrien ser el meu pare. He vist com reduïen dones grans que podrien ser la meva àvia.

I no ho he vist només jo. Ho ha vist tota una generació que ahir flipava compartint els vídeos en grups de WhatsApp. Una generació que no ho oblidarà mai. I ho ha vist la resta del món, que ahir mirava atònit el que passava a Barcelona. A mi m’ha atrapat a l’Iraq. La setmana passada ens va arribar un permís per gravar que feia mesos que esperàvem i divendres agafàvem un avió, sense saber que a Mossul la gent ens preguntaria: «¿Què està passant a Espanya?». Ahir a l’informatiu iraquià les càrregues de Barcelona eren la tercera notícia del dia.

¿A qui se li ha acudit semblant barbaritat? ¿A qui se li ha acudit pensar que amb aquesta repressió s’aconseguiria calmar les ànsies d’independència d’una part cada vegada més important dels ciutadans de Catalunya?

Tot ha sigut un despropòsit. En diverses ocasions he dit que a mi no em semblava una bona fórmula convocar aquest referèndum sense tenir el suport d’una majoria més àmplia del Parlament. Crec que el Govern de la Generalitat ha tensat la corda fins a extrems que no coneixíem. Però, si la reacció del Govern d’Espanya és la que vam veure ahir, doncs qualsevol crítica a com es va convocar el referèndum queda en un segon pla. La violència deslegitima qui l’exerceix -  - Jordi Évole - el penúltim despropòsit

    

ENCARA EM TREMOLEN LES CAMES 2.10.17

De com un nombrós escamot de policia assalta una escola de Girona apallissant sense miraments a la massa estoica.

Encara em tremolen les cames. Ja han passat unes quantes hores. Però persisteix en la retina la violència que he vist. Centenars de gironins s'han agrupat a la cantonada Maragall/Lorenzana, en l'estret Eixample de la ciutat, davant de la porta del pati del Col·legi Verd, històrica escola del temps de la II República.

Diverses furgonetes de la policia espanyola han bloquejat el carrer Maragall (sense importar-los que la clínica Girona, veïna de l'escola, tingui en aquest carrer l'entrada d'urgències). Surten desenes de policies amb cascos negres i arma llarga. Volen entrar per la porta del pati, però la gent la protegeix amb les mans alçades i eslògans ingenus: "Votarem!". "Som gent de pau!", "No violència!". Els policies han obert un passadís fins a gairebé arribar a la porta. Durant una bona estona, no passa res greu. Els policies fan por, però no actuen pavorosamente. Hi ha qui comenta la jugada amb una barreja d'indignació i fatalitat.

A l'altre costat de la porta i del mur, dins el pati de l'escola, protegint les urnes i el col·legi electoral, hi ha molta més gent que no podem veure. Cavalcant el mur, un home amb un megàfon demana als concentrats al carrer que s'agrupin per barrar el pas a la policia. Tot d'una, noves columnes de policia armada entren al so de trets per Lorenzana. Operació marrada. Passant pel carrer paral·lel a Maragall, han encapsulat als concentrats per davant i per darrere. Els trets impressionen. Ressonen moltíssim en aquest carrer estret emparedada per alts edificis. L'home del megàfon s'esgargamella per dirigir el grup humà que intenta bloquejar l'assalt. Els crits de la gent augmenten de to. Sonen més trets. La massa cívica s'encara als policies aixecant les mans. Ara el crit no és tan ingenu: "Assassins !, Assassins!". Els policies són molts. "Fora, fora!", Criden els concentrats, mentre arriben des de Maragall més policies, ara amb casc blanc o gorra de maniobres. "In, inde, independència!". La tensió ambiental pot mastegar. La massa cívica aguanta, però de tant en tant la policia aconsegueix arrencar a algun dels concentrats, que, empès grollerament, surt lliscant pel passadís policial com si caminés sobre gel.

Una altra vegada els trets. "Són salves!", Explica algú, el que tranquil·litza relativament el personal. La policia aconsegueix dominar el perímetre de la porta del pati escolar obrint-se pas amb les porres. Són més llargues i fines que les de la meva joventut. Colpegen sense miraments. Medievals i cinematogràfics, impressionen amb el seu casc fosc. Ciutadans amb la cara enrogida, el braç o el ronyó adolorits abandonen la massa. La policia dedica ara una bona estona a colpejar la porta amb la vana pretensió de rebentar-: és de metall. Els cops contra el metall ressonen barrejats amb els crits de la multitud.

Tornen els trets i les porres. Tot d'una, sense que els concentrats hagin fet res més que protestar verbalment, la policia surra de valent. Els concentrats no tenen a penes espai de retirada. Tancats, no poden fugir. Suporten estoicament la pallissa. Passa davant meu un home portat a coll, desmaiat: té un color com de quadre del Greco. Veig altres dos rostres ensangonats. La gent retrocedeix, i la policia reposa forces. "Fora, fora!". Uns quants armats escalen el mur, que no és alt. Un d'ells rellisca. La gent aplaudeix. Altres aconsegueixen superar el mur esquinçant la xarxa que l'escola té sempre col·locada per evitar que, durant els jocs del pati, les pilotes caiguin al carrer. ¿Policies d'un Estat democràtic destrossant béns públics per evitar que la gent s'expressi? Costa entendre-ho, però és així. Molts altres policies, alguns de paisà, assalten el pati. Han entrat. Allà es troben amb una altra gent. Se senten crits i plors. El cronista plora amb ells. Ara ja no és el moment dels guants de seda argumental ni dels dubtes ideològiques. És hora de triar entre qui reclama drets i qui desembeina porres. Antoni Puigverd - lavanguardia.com

GAME OVER 1.10.17

Quan algú que no és independentista com jo està indignat, molt indignat, és que vol dir que ja n'hi ha prou, que no hi ha per que suportar més aquesta gent, que s'han passat tres pobles. És una revolta, estùpids, una revolta que era i que de moment és pacífica, lluny de la violencia del contrari. Jo no tenia clar anar a votar però és que m'hi han avocat, i he votat que SI a contracor, peró és que no podia votar altra cosa. Avui Catalunya ha trencat amb Espanya, o Espanya a trencat amb Catalunya. La ferida és irreparable, i encara que això no ha fet més que començar, no hi ha marxa enrere. Game over.

ESPANYA NO HA POGUT, NI PODRÀ 1.10.17

«La violència de la policia espanyola exercida contra els ciutadans que només volien votar és un fracàs històric de l'estat espanyol, i tindrà unes conseqüències incalculables»

Les terribles imatges de repressió que tots hem vist aquest matí, que ha pogut veure tothom als Països Catalans i al món, són la concreció de la impotència definitiva i terrible amb què es comporta l’estat espanyol enfront de la voluntat democràtica del poble de Catalunya. Espanya avui no ha pogut evitar el referèndum. Però Espanya avui ha demostrat, també, que no pot aturar la lluita per la independència de Catalunya. I Espanya, d’ara endavant, no podrà mantenir ni un dia més la pretensió de ser considerada una democràcia moderna i homologable, digna de formar part de la Unió Europea.

La violència exercida als carrers del Principat contra els ciutadans que només volien votar és un fracàs històric de l’estat espanyol, i tindrà unes conseqüències incalculables. Han malmès equipaments, han assaltat col·legis, han pegat a gent indefensa, han fet servir armament prohibit, han violentat la calma dels carrers. Catalunya ha votat en pau i de manera multitudinària, llevat d’allà on han aparegut les tropes espanyoles. Que han segrestat urnes que, així que ells han marxat, s’han tornat a col·locar sobre les taules. Que han robat butlletes que, quan ells se n’han anat, han reaparegut. I que han desfet cues de votants que, quan ells han marxat, s’han tornat a formar.

L’actuació dels policies espanyols, doncs, no ha servit de res. Amb aquests atacs, el govern espanyol només ha demostrat dues coses: que té un caràcter autoritari i feixista i que no té forces per a ocupar el país ni en cap cas en podria tenir. La seua pretesa demostració de poder, doncs, no és sinó un exercici lamentable de propaganda. Han actuat de manera aïllada als llocs que pensaven que els podrien donar una fotografia políticament aprofitable per a ells. Potser volien ensenyar a l’opinió pública espanyola –aquesta que crida ‘A por ellos!’– que són durs i intransigents. Però quin preu en paguen, per tan poca cosa!

Perquè això que ha passat aquest primer d’octubre al matí no ho oblidarem mai, i canvia per sempre les relacions entre Catalunya i Espanya. Espanya s’ha deslegitimat per sempre més per a defensar res, per a demanar res, ni tan sols per a opinar res sobre Catalunya. Avui ha deixat de ser un interlocutor, convertida literalment en un poder colonial, posat al caire de la derrota.

Però alerta. De sobte, com si fos una conxorxa, en veient tot això que passava, hi ha hagut moltes veus que s’han alçat per reclamar la dimissió de Rajoy, sobretot entre els socialistes. Tots sabem que això que ha passat no és un problema de Rajoy. O, en tot cas, tots sabem que Rajoy és problema seu, però ja no és problema nostre. Ni oblidem ni oblidarem mai que el PSOE i el PSC han fet costat, fermament, al president del govern espanyol i són corresponsables de la violència que s’ha abocat sobre Catalunya. Ja s’ho faran com puguen, però ara que no ens vinguen amb llàgrimes de cocodril aquells qui al Parlament de Catalunya van abraçar, abrandats i amb frases solemnes, el lideratge de Mariano Rajoy per oposar-se a les solucions democràtiques. Ara que no ens expliquen sopars de duro els pretesos equidistants. Espere que Coscubiela avui senta molta més vergonya que la que jo seria capaç de sentir mai. Si és que encara té capacitat de sentir res.

Siga com siga, el referèndum és viu. Aneu a votar, els qui encara no ho hàgeu fet. Quan publiquem aquest article encara queden hores per a votar i és molt important de fer-ho. I aquesta nit, quan retrobem una mica de calma, comptarem els vots i aplicarem allò que la llei del referèndum preveia: que es proclame la independència, que nasca la república catalana, batejada per la voluntat popular, batejada també per la valentia dels milers de persones que avui han defensat la democràcia al carrer. Ja ens ho mereixíem ahir, però el Principat s’ho mereix més encara avui, després d’haver demostrat al món que el terror espanyol no ens ha pogut aturar, no ens atura ni ens aturarà mai, ja. VILAWEB.CAT

UNA NOVA NACIÓ 30.9.17

Una nova nació, contra ningú però davant d'aquest estat - Suso de Toro.

On és l'Exèrcit que no ocupa carrers i llocs estratègics de Catalunya? Veus cavernàries del búnquer madrileny segueixen invocant l'Exèrcit com a garant de l'statu quo, però el Parlament i la Generalitat van trencar formalment amb la legalitat de l'estat espanyol i només veig tanquetes de la policia entre tractors i camions de bombers.

I per què Maza, el fiscal de Rajoy, no s'atura i fica pres el president Puigdemont? Va amenaçar amb detenir-lo i el president fa dies que desafiant les seves prohibicions, va cridar a votar al referèndum prohibit, va publicar la llista de punts de votació, va afirmar tenir les urnes i va mostrar paperetes imprimint-se. Serà que el súper fiscal de Rajoy no se'n va adonar.

Igual que no és possible treure l'Exèrcit contra la ciutadania dins de la Unió Europea, tot i els fervents desitjos del Govern i els seus seguidors, tampoc és concebible seguir tancant polítics democràtics i molt menys al president dels catalans. És a dir, l'estratègia que va dur endavant l'estat conduït per Rajoy ha fracassat i ha fracassat és perquè la societat catalana ha vençut.

Una estratègia política autoritària i militarista que es basava en utilitzar la força de l'estat contra una demanda política es va estavellar contra la societat catalana, el que volia ser temible amenaça ha estat derrotada per una resistència tranquil·la de gent sense por. El ridícul de l'abusador humiliat davant del món és total. Per comprendre aquesta derrota i aquesta victòria cal conèixer el que s'amaga sota de la fina pell de la democràcia espanyola, el franquisme sociològic i polític que permet que segueixi governant un president i un partit condemnat en els tribunals per corrupció provada i qualificat de "organització per delinquir", amb més de 900 imputats.

Només en un país on no hi va haver veritable vida lliure i sense por és concebible el que hem vist aquests dies, cerimònies de comiat a policies i guàrdia civils animant-los a atacar pacífics ciutadans. Ciutadans, a més, que se suposa que són conciutadans i compatriotes. El nacionalisme patrioter implícit en la inflada futbolera, "Sóc espanyol, espanyol! ¡A por ellos! "I que no era ni és innocent, es mostra explícitament cridant a atacar aquests "ells"que no són " nosaltres". 

Sobre un país així s'aixeca l'actual estat, el Regne d'Espanya, que afronta una crisi frontal, aquesta vegada no són els militars sinó una ciutadania qui ho posa en qüestió. Efectivament no es tractava d'un xoc de trens sinó d'un vaixell entossudit que va buscar el seu iceberg. Rajoy és el capità d'un vaixell que ja va entrar en la Història i va a ser el cap de turc dels pecats d'interessos de tota mena refugiats a la cort d'aquest estat centralista i obtús.

El Govern invocarà en va l'ordenament jurídic però és igual la jornada del referèndum. Encara que pateixi dificultats tècniques degudes als obstacles que posa l'estat, ja és una realitat política. Europa i el món saben perfectament el que nega el Govern i els mitjans de comunicació madrilenys: un estat dins de la Unió es comporta com a repressor i se salta les seves pròpies lleis vigents i els drets dels ciutadans per reprimir una demanda política democràtica. I aquesta demanda democràtica està recolzada per la majoria d'un país anomenat Catalunya.

Des del punt de vista tècnic el referèndum serà defectuós, però a això només s'agafa el Govern per negar la realitat. Des de la nit de diumenge, tindrà conseqüències polítiques profundes. Una principalment, canvia la situació de Catalunya com a país. La societat catalana exercint la seva sobirania es constitueix en nació política en aquesta jornada i ho fa afirmant amb serenitat i capacitat, contra ningú però davant d'un estat que va pretendre reprimir-la. El diumenge és el dia de la ciutadania catalana que funda una nació nova, a partir de dilluns serà el temps dels seus polítics que hauran de gestionar una cosa tan forta i complexa com el que deixarà aquesta jornada.

Entre el moment en què això escric i el recompte de vots queden hores sense que des de l'estat, un cop constatat el seu fracàs, s'hagi reaccionat. L'estat està derrotat democràticament i Rajoy no té un pla B ni podria gestionar-lo. Només el Cap de l'estat d'aquest regne pot actuar i per ara no ho fet. A partir de dilluns ja no podrà, el camí a la república catalana s'està fent a la vista del món i serà el món, en primera instància la Unió Europea, qui haurà d'acceptar la realitat d'un nou ens polític i assumir la responsabilitat de intervenir i negociar entre Catalunya i el Regne d'Espanya. - SUSO DE TORO. Que és mulla, déu n'hi do com es mulla 24 hores abans.

A PROPÒSIT DEL FANATISME 30.9.17

En si mateixa, tota idea és neutra o ho hauria de ser, però l'home l'anima, projecta en ella les seves flames i les seves demències; impura, transformada en creença, s'insereix en el temps, adopta figura de succés: el pas de la lògica a l'epilèpsia s'ha consumat ... Així neixen les ideologies, les doctrines i les farses sagnants.-

GENEALOGIA DEL FANATISME

Idòlatres per instint, convertim en incondicionats els objectes dels nostres somnis i dels nostres interessos. La història no és més que una desfilada de falsos absoluts, una successió de temples elevats a pretextos, un enviliment de l'esperit davant l'improbable. Fins i tot quan s'allunya de la religió, l'home roman subjecte a ella; esgotant en forjar simulacres de déus, els s'adopta després febrilment: la seva necessitat de ficció, de mitologia, triomfa sobre l'evidència i el ridícul. La seva capacitat d'adorar és responsable de tots els seus crims: el que estima indegudament a un déu obliga els altres estimar-lo, tot esperant exterminar-los si el refusen. No hi ha intolerància, intransigència ideològica o proselitisme que no revelin el fons bestial de l'entusiasme. Que perdi l'home la seva facultat d'indiferència: es converteix en assassí virtual; que transformi la seva idea en déu: les conseqüències són incalculables. No es mata més que en nom d'un déu o dels seus succedanis: els excessos suscitats per la deessa raó, per la idea de nació, de classe o de raça són parents dels de la inquisició o la Reforma. Les èpoques de fervor sobresurten en gestes sanguinàries: Santa Teresa no podia per menys de ser contemporània de les actuacions de fe i Luter de la matança dels camperols. 

En les crisis místiques, els gemecs de les víctimes són paral·leles als gemecs de l'èxtasi ... Patíbuls, calabossos i masmorres no prosperen més que a l'ombra d'una fe, d'aquesta necessitat de creure que ha infestat el seu esperit per sempre. El diable empal·lideix al costat de qui disposa d'una veritat, de la seua veritat. Som injustos amb els Nerons o els Tiberis: ells no van inventar el concepte de herètic: no van ser sinó somiadors degenerats que es divertien amb les matances. Els veritables criminals són els que estableixen una ortodòxia sobre el pla religiós o polític, els que distingeixen entre el fidel i cismàtic.

    Quant refusem admetre el caràcter intercanviable de les idees, la sang corre ... Sota les resolucions fermes s'alça un punyal, els ulls flamejants presagien el crim. Mai l'esperit dubitatiu, afligit de l'hamletisme, va ser perniciós: el principi del mal resideix en la tensió de la voluntat, a la ineptitud per al quietisme, a la megalomania prometeica d'una raça que rebenta d'ideal, que esclata sota les seves conviccions i la qual, per haver-se complagut en menysprear el dubte i la mandra, serveis més nobles que totes les virtuts-, s'ha internat en una via de pernició, en la història, en aquesta barreja indecent de banalitat i apocalipsi ... Les certeses abunden en ella: suprimiu-les i suprimiréu sobretot les seves conseqüències: reconstituireu el paradís. 

Què és la caiguda sinó la recerca d'una veritat i la certesa d'haver trobat, la passió per un dogma, l'establiment d'un dogma? D'això resulta el fanatisme-tara capital que dóna a l'home el gust per l'eficàcia, per la profecia i el terror-, lepra lírica que contamina les ànimes, les sotmet, les tritura o les exalta ... No escapen més que els escèptics (o els mandrosos i els estetes), perquè no proposen res, perquè -veritables benefactors de la humanitat- destrueixen els prejudicis i analitzen el deliri. Em sento més segur al costat d'un Pirró que al costat d'un Sant Pau, per la raó que una saviesa de humorades és més dolça que una santedat desenfrenada. En un esperit ardent trobem la bèstia de presa disfressada, no podríem defensar-nos massa de les urpes d'un profeta ... Quant elevi la veu, sigui el nom del cel, de la ciutat o d'altres pretextos, allunyeu-vos d'ell: sàtir de la vostra solitud, no us perdona el viure més ençà de les seves veritats i els seus rampells, vol fer-vos compartir la seva histèria, la seva fe, imposar-vos-la. 

Un ésser posseït per una creença i que no busqués comunicar-la altres és un fenomen estrany a la terra, on l'obsessió de la salvació torna la vida irrespirable. Mireu al voltant de vosaltres: Arreu larves que prediquen; cada institució tradueix una missió, els ajuntaments tenen el seu absolut com els temples, l'administració amb els seus reglaments: metafísica per a ús de micos ... Tots s'esforcen per remeiar la vida de tots: aspiren a això fins als captaires, fins i tot els incurables; les voreres del món i els hospitals desborden de reformadors. L'ànsia d'arribar a ser font de successos actua sobre cadascun com un desordre mental o una maledicció triada. La societat és un infern de salvadors. El que buscava Diògenes amb la seva llanterna era un indiferent ...

Em cal escoltar a algú parlar sincerament d'ideal, avenir, de filosofia, escoltar-li dir «nosaltres» amb una inflexió de seguretat, invocar els «altres» i sentir el seu intèrpret, perquè el consideri el meu enemic. Veig en ell un tirà fallit, gairebé un botxí, tan odiós com els tirans i els botxins de gran classe. És que tota fe exerceix una forma de terror, tant més temible com que els «purs» són els seus agents. Se sospita dels ladins, dels bergants, dels tramposos, però, no sabríem imputar cap de les grans convulsions de la història, no creient en res, no furguen els vostres cors, ni els vostres pensaments més íntims; us abandonen a la vostra molicie, a la vostra desesperació o a la vostra inutilitat, la humanitat els deu els pocs moments de prosperitat que ha conegut, són ells els que salven els pobles que els fanàtics torturen i els «idealistes» arruïnen. Sense doctrines, no tenen més que capricis i interessos, vicis acomodaticis, mil vegades més suportables que el despotisme dels principis, perquè tots els mals de la vida vénen d'una «concepció de la vida». Un home polític complert d'aprofundir en els sofistes antics i prendre lliçons de cant, i de corrupció ...

El fanàtic és incorruptible: si mata per una idea, pot igualment fer-se matar per ella, en els dos casos, tirà o màrtir, és un monstre. No hi ha éssers més perillosos que els que han patit per una creença: els grans perseguidors es recluten entre els màrtirs als quals no s'ha tallat el cap. Lluny de disminuir la gana de poder, el sofriment el exaspera: per això l'esperit se sent més a gust en la societat d'un fanfarró que en la d'un màrtir, i res li repugna tant com aquest espectacle on es mor per una idea. .. Fart del sublim i de carnisseries, somia amb un avorriment provincià a escala universal, amb una Història l'estancament seria tal que el dubte es dibuixaria com un esdeveniment i l'esperança com una calamitat ... EMIL MICHEL CIORAN

IL·LUSIÓ 30.9.17

En tot el desgavell que hi ha hagut en el procès, una de les coses que em sorprén, és que en un país on si dues persones comparteixen un secret, aquest ja és vox populi de seguida, o sia que és quasi imposible guardar un secret, m'agradaria saber com s'ho ha fet el Govern (toco fusta) per mantenir amagades les urnes sense que les hagin pogut trobar, a no ser que nomès en tinguin una (la que vàren ensenyar ahir) i les altres siguin les de cartró del 9-N.

Potser no té importància, però aquest fet és una mostra de la unitat dels independentistes i el fracàs del Govern de Madrid. Un nou fracàs més a afegir al seu llarg compte d'errors, que esperem no augmentin entre avui i demà, i sobretot passat demà. 

Hi ha il·lusió, molta il·lusió i decidida perseverança entre la gent que ja habita les escoles per protegir-les, si us plau no la desfacin, seria la seva fi.

EL DIA DESPRÉS 29.9.17

Catalunya serà independent o no ho serà però el que està clar és que ja res tornarà a ser com abans. El conflicte ha trencat els precaris recosits de fa quaranta anys i deixa a un país tan descosit que ni tan sols podríem confiar els pedaços a una costurera prodigiosa com Susana Díaz, que ha penjat les agulles i ja només les fa servir per fer-li vudú a un ninot molt guapo que té a la prestatgeria. No hi ha bones formes possible ni pegat miraculós. L'esfilagarsat vestit ens quedava estret i ha rebentat.

L'1-O ens ha despullat i porta sota el braç canvis que s'haguessin cregut impensables. Marhuenda, per exemple, ha sentit fins i tot la crida de la fe musulmana pel suport dels capellans catalans al referèndum. Tremola el Daesh davant la possibilitat que comenci a participar en tertúlies a Al-Arabia després del seu acomiadament de 13 TV, que és la ferida que encara li cou. A la seva croada per no marcar la X de l'Església catòlica en l'IRPF s'ha sumat el predicador Losantos que pensa que els bisbes s'afanyen a oficiar el funeral d'Espanya perquè la donen per morta. Enfront d'ells s'alça Puigdemont, que s'està treballant el martiri a consciència i està demanant a crits un lloc de privilegi en el santoral de l'independentisme.

Sacsejada fins i tot la religió, el canvi serà sobretot polític perquè és veritat que hi ha un mort que és el Règim del 78, al qual es vol vetllar en una comissió del Congrés impulsada pel PSOE. La Constitució era una dona gran a la que feia temps que no es veia pel carrer i quan els veïns han trucat al timbre i han tirat la porta a terra perquè no contestava s'han trobat amb el pastís. Durant molts anys els que estaven al seu càrrec la van mantenir viva artificialment. Van pensar que només s'alimentava d'unitats indissolubles i sobiranies indivisibles i que es podia prescindir de la seva carta de drets sense que es ressentís el seu cor i ningú ho advertís. En realitat, estava per estrenar i ha mort per falta d'ús.

Canviarà Catalunya i haurà de fer-ho Espanya, on necessàriament hi haurà relleu d'interlocutors perquè la ficció no pot mantenir-se indefinidament ni la política es construeix afegint zeros al xec del PNB. La tempesta d'aquest diumenge escombrarà a molts, que per no creure no ho feien ni en el canvi climàtic. Hi haurà factures per als que van encendre el ventilador de l'huracà i per als que es van confiar a la brigada Piolín per aturar-lo. Sobre les ruïnes, necessàriament, caldrà construir alguna cosa nova o acostumar-se als enderrocs.

Per al dia després ningú està preparat per complet. Ni l'independentisme, que en algun moment deixarà de jugar la carta del suïcidi, ni els constitucionalistes, que s'afanyen a abandonar el seguici de Joana la Boja cansats de carregar amb un cadàver. Ni tan sols els transversals, els equidistants o els ambigus saben exactament amb què es trobaran.

Si algú sembla haver calculat els efectes de la catàstrofe és Pedro Sánchez, que està molt canviat des de la seva resurrecció i sembla guiar-se per certa racionalitat en el embravit oceà de sentiments que ha desencadenat el temporal. S'ha mogut amb prudència, ha estat al costat del Govern i davant, i ha evitat acomodar-se en alguna de les trinxeres en què se li feia lloc. Ha assumit, finalment, que el gran problema del seu partit no era el PSC sinó la taifa andalusa, que fins i tot ara segueix posant pals a les rodes. I ha aixecat sense complexos la bandera del federalisme i la plurinacionalitat, que és un dels possibles vestits que li quedarien bé al país, conscient que, a diferència del PP, el PSOE mai podrà guanyar les eleccions sense Catalunya.

Tot terratrèmol té les seves rèpliques i no són descartables noves sacsejades, declaració d'independència inclosa. Quan la terra deixi de tremolar jubilarem als dinamiters i seran imprescindibles arquitectes per aixecar el nou edifici. Ens conformaríem amb un una mica modern, funcional i respectuós amb aquest medi ambient que som tots. Catalatravas, abstenir-se.

TIERRA DE NADIE

JUAN CARLOS ESCUDIER

LA SINGULARITAT DE CATALUNYA 29.9.17

La singularitat de Catalunya, el fet diferencial, és que ha d'exercir el dret a l'autonomia amb base a un Estatut que no ha estat aprovat pel seu Parlament i ratificat pels ciutadans, sinó que li ha estat imposat per l'Estat amb la connivència del Tribunal Constitucional, ja que l'aprovat pel Parlament i ratificat pels ciutadans se'l van carregar Mariano Rajoy, Alfonso Guerra i el TC, i d'aquella pols venen aquests fangs.

La tornada a l'Estatut com demana Felipe Gonzáles és una quimera. Si fos un problema dels de dalt, de les elits, es podria trobar una forma d'arreglar-ho. Però no és així. Qui hagi seguit els esdeveniments de Catalunya en aquests últims anys, haurà pogut comprovar que l'impuls del 'Procés' no ha vingut de dalt, sinó de sota, que és el que a Madrid han estat incapaços de veure i entendre. Al llarg d'aquests últims set anys els electors han desautoritzat a tots els partits que eren al govern en les successives eleccions. Al PSOE (PSC), que encapçalava el tripartit a la tardor de 2010; CiU, presidida per Artur Mas; CiU i ERC (Junts pel Sí), el 2015). Tots els sondejos coneguts indiquen que si se celebressin eleccions els resultats per als que són al govern ara mateix globalment serien encara pitjors, llevat d'ERC.

I no obstant això, el 'Procés' no es desinfla. El que li dóna consistència és el nombre de ciutadans que li donen suport i que es mobilitzen i es mobilitzaràn diumenge per fer-lo visible i no els partits que estan al capdavant, respecte dels quals hi ha molta desconfiança entre la ciutadania. Si això no s'entén, no s'entén res. Espero que això no deixi de tenir-ho present ningú a partir del 2 d'octubre, car de no ser així, prendrem mal.

EL 'PIFOSTIO' CATALÀ 28.9.17

Dijous passat em vaig passar pel Congrés dels Diputats, (explica Jorge Bezares). No cal dir que el referèndum de diumenge que a Catalunya era el tema preferit de totes les concentracions legals i il·legals al pati de les Corts.

Em vaig assabentar que la vella guàrdia política -Felipe González, Miguel Roca i altres insignes representants de l'anomenat règim del 78- va arremangar per intentar arreglar el 'pifostio català'. No sé si encara tenen credibilitat i força moral per trobar la tecla del consens. Ja es veurà.

Per descomptat, l'expresident ha cremat moltes de les seves naus en insistir en l'aplicació de l'article 155. A més, té el socialista un 'brillantor pesquera' que li fa semblar de la Trilateral. L'exlíder de CiU, però, va formular fa set anys, quan el TC es va emportar l'Estatut, una proposta a La Vanguardia que encara avui té vigència: Espanya tenia i té un problema. Bàsicament, defensava que "l'esperit de la Transició s'ha liquidat" i que "haurà de considerar-se el pacte constituent i definir noves bases per a la convivència a Espanya". "Ara toca refer el pacte. No a Catalunya; en tot cas, no només a Catalunya, sinó a tot Espanya", ha sentenciat.

Ni ZP ni Rajoy, sobretot Rajoy, es van voler assabentar que Espanya tenia un problema, i així hem arribat fins a aquesta nova reedició de la baralla de Goya, a les dues Espanyes a punt d'embolicar-se a garrotades, a les estelades cridant a votar, a les rojigualdas acomiadant als guàrdies civils com si anessin a la guerra.

També em vaig assabentar del preocupats que estaven al PP i en Ciutadans pel possible ascens de Pedro Sánchez després de l'1-O. Consideren en aquestes bancades que el líder socialista no s'ha cremat prou en aquesta crisi, i que pot rendibilitzar el deteriorament electoral de Podem. Per això, faran tot el possible perquè la formació de Pablo Iglesias no s'enfonsi més del compte. Cal recordar que en el passat la dreta no va moure un dit per evitar que La Sexta es convertís en TelePodemos. No ho va fer perquè el gran perjudicat era el PSOE.

En fi, no sé si convenceran Susana Díaz perquè s'apunti a aquesta nova campanya per tallar-li les ales al seu secretari general. Ganes no li faltaran, però no crec que li agradi aparèixer com una vulgar sediciosa. O el que és pitjor, que l'acusin de quintacolumnista de la dreta o de podemita, ja que l'operació té totes aquestes vessants.

La veritat és que a Pere Sánchez no se'l pot acusar de no haver estat al costat del Govern i de l'Estat de Dret enfront d'un referèndum il·legal, i tampoc se li pot imputar haver tirat més llenya al foc. En temps de tribulacions, Pedro Sánchez no ha desbarrat i ha fet un exercici continuat de moderació.

És dels pocs líders polítics importants que el 2-O podrà traslladar als espanyols i als catalans una promesa, una convicció: "Això ho arreglarem". I compte que tot apunta a que la setmana vinent, Sánchez pot agafar molt protagonisme.

POSTDATAS

Jorge Bezares

publico.es

LA PERPLEXITAT 28.9.17

Ens ho mirem amb la innocència pròpia del qui desitja un món on tothom sigui feliç. I somriem amb la facilitat de qui encara no ha rebut cap bofetada. O n’ha rebut ben poques. I emociona pensar en la felicitat compartida, col·lectiva.

 I ens quedem perplexos davant d’allò incomprensible, desmesurat, desorbitat. Que se surt de la pròpia lógica tot i ser la lógica d’algú altre. Perplexitat que fa pensar en el concepte de “raó en mínúscules” utilitzat pel filòsof Javier Muguerza. Un discurs on la capacitat d’autocrítica i argumentació no impositiva són necessaris per a construir un diàleg fructífer. Les raons de l’altre, diu, de cadascú, han de ser argumentativament desenvolupades, no només exposades. Però si no hi ha comprensió, ni arguments, ni respecte no hi pot haver diàleg. Allò que podría ser simple es fa complex. Com una bola de neu, que comença petitona i es va fent gegant. WEEK&SBD

UNA GÀBIA MÉS GRAN PER TWITTER 28.9.17

Un cop més, Twitter ho ha anunciat però encara no ho ha implementat. Almenys, no per al comú dels seus usuaris. És l'estratègia de comunicació que en els últims temps ve practicant l'empresa de Jack Dorsey: tirar la pedra, amagar la mà i ensenyar la tacada de fang diversos mesos després, quan la tempesta mediàtica hagi passat. Amb l'anunci de dimarts suposo passarà igual.

"Estem provant alguna cosa nova amb un petit grup i incrementant el límit de caràcters fins als 280!", Va dir la xarxa social. Lluny queda ja el 2006, quan la companyia va ser fundada sota la màxima del bird tweet (alguna cosa així com el "piu-piu" d'un ocell). "El definim com una curta ràfega d'informació transcendent", va dir llavors Dorsey.

La primera vegada que en vaig saber de Twitter, va ser a la catosfera Literaria de Granollers de fa 10 anys, que va organitzar Marc Vidal, i en deien en aquells temps microblogging.  Era una novetat, i feia patxoca veure com la gent desde casa seva o del mateix centre Roca Umbert de Granollers, escrivia comentaris breus sobre l'acte, que es publicaven a l'instant en unes pantalles. Perquè aquesta era la idea inicial de twitter quan va sortir, per escriure-hi pensaments, aforismes, contes curts i similars, o sia, bàsicament dedicat a finalitats literaries o del pensament, però des del meu punt de vista ha anat degenerant en un enorme safareig on desbarrar i ballestrejar.  
La brevetat és l'ànima de Twitter. No necessitem 280 caràcters per dir res que no ho poguem fer amb 140. La gracia dels 140 caràcters és que t'obliga a comprimir el llenguatge per aconseguir expressar el missatge amb aquests.
Cert que cada vegada més, la gent utilitza els fils. Recordem el cas de Manuel Bartual, que es va convertir en la sensació de la xarxa social aquest estiu: "De tota manera, a ell ni tan sols li feien falta més de 140 caràcters, estava tot molt bé filat. Però bé, pot ser una solució, sobretot per explicar històries".

Si es produeixen aquest canvis, aquesta ampliació, la xarxa social dels 140 caràcters ja no ho serà mai més. I és que l'ocellet blau tindrà una gàbia més gran però amb els mateixos problemes de sempre.

QUE PARIN EL MÓN 27.9.17

He vist coses que pensaba no veuria mai. Forners transportant urnes d'amagatotis, Piolins tapats amb lones en un crucero tutu, tractors amb camperols protegint els col·legis electorals que seràn als.... CAP, 'tumultos tumualtuaris' inexistents, Arrimadas dient una veritat i Hernando mentint com el que és, un puturrú de fuà. David Fernández obrint passadís a la Guardia Civí, mentre Trias és manifesta a la seu de la CUP.  He escoltat al cap dels mossos, uséase, el Conseller de Interior avançant per l'esquerra a la CUP. Rajoy a favor de la Independència del Parlament de Catalunya a l'hora de decidir la ídem. Assange que passava per aqui sota les ordres de Putin, nomès falta la intervenció de Kim Jong1 o el nostre home a Korea de dalt, Cao de Benos, i els fantasmes d'ETA sorgint de l'ultratomba.
Artur Más i els altres imputats fent un Lola Flores per poder pagar la fiança d'una consulta que era una butifarrada, imagineu-vos amb el procés en que es veu que hem d'anar a votar diumenge: com sempre, la que els hi pot caure als Puigdemont, Junqueras & cia.

Más Madera o Maduro, i més llenya al foc. A por ellos, oe, oe, oe, Espanya no ens roba, s'en fot, i ens ha perdut el respecte. Espanya ha perdut el nord, l'est i l'oest i 'els hilillos de plastilina', ja és una unitat de desti en l'irracional, mentre tenim  al del motxo desmel·lenat entossudit amb la DUI, hasta el infinito y más allà. Si us plau, com deia aquell, que parin el món, almenys el meu, que està boig i jo vull baixar. Auxili!. Jo nomès volia ser equidistant i m'he quedat en la colla de l'equí o més aviat en el següent inferior, dels rucs o somera per lo de la paritat.

Aclariment: equidistant, no vol dir un cavall vist de lluny, sinó un il·lús, un que de bona fe encara creu en el dialeg entre els pobles. I la setmana vinent: PARLARÉ DEL GOVERN. Si els demòcrates m'ho permeten. No és que la veritat hagi mort, ni la postveritat, simplement l'han donat pel rulé, com al ciclista de pega.