Que ningú s'enganyi. L'operació que es posarà en marxa amb l'activació de l'article 155 CE té com a objectiu la castració del nacionalisme català. És una operació dirigida a convertir el nacionalisme català en una opció políticament estèril.
En realitat, es tracta d'una prolongació de l'operació que el PP va posar en marxa contra la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya en 2005/2006. En aquella ocasió l'operació tenia com a objectiu buidar de contingut la reforma pactada entre el Parlament i les Corts Generals i aprovada posteriorment en referèndum. Tornar a 1979, reduir el contingut i abast de l'exercici del dret a l'autonomia al que havia estat des de l'entrada en vigor de l'Estatut originari amb el desenvolupament normatiu i jurisprudencial d'aquests una mica més de vint anys. Tot el que anés més enllà en l'Estatut reformat havia o ser declarat anticonstitucional directament o ser interpretat de manera que acabés encaixant en els límits de l'Estatut del 79.
Aquest era el nucli essencial del recurs que va interposar el PP. El dret a l'autonomia que cap en la Constitució és el que s'ha vingut exercint des que es va construir l'Estat de les Autonomies amb l'aprovació dels diferents estatuts d'autonomia i no es pot anar més enllà del que ha estat aquest exercici. Perquè es pogués anar més enllà seria necessària una reforma de la Constitució. Com no ha estat el cas en la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, l'operació reformista ha de ser buidada de contingut. Aquest objectiu del PP va ser fet seu pel Tribunal Constitucional a la STC 31/2010. El passat del dret a l'autonomia és també el seu present i el seu futur, mentre no es reformi la Constitució.

La Constitució i l'Estatut d'Autonomia es van convertir d'aquesta manera en una gàbia per al dret a l'autonomia. Independentment que estigués al Govern o no, el PP sempre disposaria de minoria de bloqueig per a impedir la reforma de la Constitució, amb la qual cosa tenia a la mà de manera indefinida la clau de la gàbia. Amb la STC 31/2010 el PP es va assegurar que seria ell el que fixaria el límit del contingut i abast del dret a l'autonomia, si no per sempre, si per a un període tan prolongat de temps que, políticament equival a per sempre.

Contra aquesta reclusió en la gàbia a perpetuïtat és contra la que s'ha alçat la societat catalana amb la seva exigència de l'anomenat "dret a decidir". Volem ser consultats sobre la nostra integració en l'Estat, no volem viure indefinidament en la gàbia en la qual estem reclosos. Això és el que ha passat a Catalunya en aquests darrers set anys. Al voltant del 80% de la població és partidària de la celebració d'una consulta per pronunciar-se sobre la seva integració a l'Estat, per poder exercir realment un dret a l'autonomia no engabiat.

La negativa del Govern presidit per Mariano Rajoy a que es pogués explorar tan sols aquesta possibilitat o al fet que es pogués intentar trobar algun succedani amb el qual la societat catalana pogués conformar-se, s'ha traduït en un pols constant entre el nacionalisme català acompanyat per un percentatge considerable de la societat catalana, que no era independentista, però si partidària de la celebració del referèndum, i el Govern de la Nació. Dit pols ha tingut dos moments culminants en els dies 9 de novembre de 2014 i 1 d'octubre de 2017, en els quals una mica més de dos milions de catalans van exercir una mena de dret de manifestació amb la fórmula de dipositar un vot en una urna. Perquè el 9-N i l'1-O no han sinó referèndums sinó exercicis del dret de manifestació. Exercicis molt fiables, ja que el nombre de manifestants s'acredita amb plena seguretat.

Davant el doble desafiament que han suposat els dos "referèndums" i, sobretot, davant el que ha suposat el segon, el Govern de la Nació ha decidit fer un pas més i posar en marxa una operació que no es redueix a engabiar al nacionalisme , sinó que pretén la castració del mateix. Això és el que significa el recurs a l'article 155 CE. Crec que la direcció del PSOE no s'ha adonat on l'està portant el PP. A Pedro Sánchez seus companys li han aixecat el "arrest domiciliari" (Juliana dixit) per uncirlo al carro del 155, creient tots que estan participant en això que se sol anomenar una "operació d'Estat". Em temo que, quan es donin compte, serà tard. No hi ha intervenció breu i indolora en una operació d'aquesta naturalesa. Va a ser tot el perllongada que sigui necessària i tot el dolorosa que calgui fins que el nacionalisme es resigni a operar com un animal domesticat. La direcció del PSOE ha de saber que els nacionalistes catalans seran els primers damnificats, però que ells seran els segons. No serà necessari si més no esperar que acabi l'operació de castració. En el curs de la mateixa la direcció del PSOE advertirà l'error que ha comès, però es trobarà desarmat ideològicament per rectificar i inerme enfront de la pressió de la dreta espanyola, amb el rei per davant o per darrere segons convingui, que caurà sobre els socialistes de manera immisericorde si intenten fer-ho. L'activació de l'article 155 CE posa fi de manera definitiva a l'acord constituent amb base en el qual es va construir l'Estat de les Autonomies. L'exercici del dret a l'autonomia de l'entrada en vigor de la Constitució pertany al passat. L'equilibri polític-institucional en què ha descansat ha estat destruït i no podrà ser recompost. Sense el reconeixement del nacionalisme català i la seva participació activa l'Estat de les Autonomies no és possible.

Javier Pérez Royo

Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad de Sevilla
Mala peça al teler, per tant només queda una opció: DECLARAR LA INDEPENDÈNCIA, i desobeïr al Govern de l'Estat, hi haurà violència tumultuaria, però no veig cap altra sortida si parlem d'un mínim de dignitat de tot un poble. Cal saber si volem o val la pena correr el risc que comportarà aquesta actitud i si estem disposats a que passin coses que no voldriem que passessin. Al cap i a la fi els mossos es deuen al Govern, i amb ells n'hi ha de sobres per controlar pajaritus. Només cal actuar amb el cap, o amb el major si ho té clar.