Llimem la reixa i saltem al pati interior. Després, saltem el mur i ens trobem en un bosc. Correm pel bosc. El meu company corria cada vegada més poc a poc. -Què et passa? vaig preguntar. Et fan mal les cames? -No.- Per què llavors redueixes la velocitat? - Perquè no ens estan perseguint. - Ara començaran, tot just s'adonin que hem fugit. Afanya't! Però en comptes d'accelerar, s'aturà. -No s'han adonat, dius? -Probablement no. Per què segueixes aturat? Mou-te, ràpid! Va seure sota un árbre. -Ningú es preocupa per mi -va dir melancólicament.- De què estàs parlant? - Ningú s'interessa, a ningú li importa. -Qui? A qui? - Si jo els importés, em vigilarien millor.- ¿T'estàs lamentant?- L'home no li dóna importància a un altre home, ni tan sols quan li paguen per això. Podrien donar-se compte almenys.-¿Et penses moure o no? -No. ¿Per què fugir si ningú et persegueix? Per a què anar amb compte, si a ningú li importa? Ai, quina vida ...

 -Saps què? Tinc una pregunta per a tu. Per què no tornes? Es va aixecar d'un salt i va cridar: Oh, no! Això, no! Jo tinc la meva dignitat, no vull imposar-me a ningú. Me n'aniré a la meva solitud existencial! I amb el seu pas lent, el cap aixecat, va seguir endavant, cap el bosc. I jo després d'ell. En certa manera, em feia vergonya tenir pressa. - Slavomir Mrozek
A la presó d'Alcalá-Meco, es troben les conselleres de Governació i Benestar Social, Meritxell Borràs i Dolors Bassa. A elles els dedico aquest conte, car no se les sol mencionar gaire, es parla sovint de consellers empresonats, no de conselleres.