Al PP amb la Justícia li passa com a Carlos Fabra amb la loteria. Quina sort tenia aquest home! D'haver seguit jugant com ho feia, aquest any s'hauria lligat amb un parell a la extraterrestre de l'anunci. La relació del cacic de Castelló amb la deessa Fortuna era tan íntima com sospitosa, molt semblant a la que manté el seu partit amb la senyora de la balança i la bena als ulls. No és que somrigui Rajoy i els seus quan els té al davant; és que amb la seva riallada s'en fot de la resta.
Diuen que la sort és per qui se la treballa i, en relació amb els tribunals, el PP és com el laboriós Hèrcules, capaç de netejar els estables d'Augies en un sol dia i de robar a un temps les eugues de Diomedes, sobretot això últim. Ja deia Voltaire que la sort és el que succeeix quan la preparació i l'oportunitat es troben. I cal reconèixer que aquesta gent està preparadíssima i no desaprofita cap de les oportunitats que se li presenten.
Així cal interpretar les últimes decisions de l'Audiència Nacional, que han fet possible que el magistrat que va forçar la declaració de Rajoy al judici de Gürtel hagi estat apartat del tribunal del cas Bárcenas i que s'hagi negat a la comissió parlamentària que investiga la finançament il·legal del PP diversos informes sobre la caixa B del partit.
El primer dels casos és fruit d'una intensa tasca de submissió del poder judicial a l'Executiu, tasca en la qual vénen participant conjuntament i des d'antic els dos principals partits del país. Aquests agosarats esforços han fet possible que les més altes instàncies de la Magistratura siguin discrecionals, ja que la seva elecció no depèn de més mèrits que els del simple caprici. Aquesta situació afecta no només a la Fiscalia, sinó als presidents de les audiències provincials, als de totes i cadascuna de les sales dels diferents Tribunals Superiors de Justícia, el president i magistrats del Tribunal Suprem i, òbviament als membres del Tribunal Constitucional. Tots ells deuen el seu nomenament a la majoria política del Congrés i del Senat, a la de les assemblees autonòmiques o a la del Consell General del Poder Judicial, els vocals són al seu torn triats en les Corts segons el criteri predominant del partit del Govern.
Amb aquest marc, i col·locada Concepció Espejel, "estimada Concha", al capdavant de la Sala Penal de l'Audiència, que és l'encarregada de jutjar les causes de corrupció política, es van aprovar fa uns dies unes noves normes de repartiment d'assumptes que, curiosament, han tingut dos efectes: apartar del tribunal que jutjarà els papers de Bárcenas al magistrat Julio de Diego, la seva família va ser molt esmentada en el Consell de Ministres quan va facilitar amb el seu vot que Rajoy hagués de testificar en persona en el judici de Gürtel, i impedir que José Ricardo de Prada, al que se suposa progressista, sigui el redactor de la sentència del cas, paper que desempañará Joan Pau González, elegit en el seu dia vocal del CGPJ a proposta del PP. Amb les normes impulsades per Espejel, recusada en el cas Gürtel per aparent falta d'imparcialitat donada la seva afinitat ideològica a Don Pelayo, s'aconsegueix que un tribunal ja format es refaci i que Rajoy no perdi un altre matí deposant físicament a l'Audiència. Preparació i oportunitat.
El segon cas, la negativa a lliurar al Congrés determinats informes que havia sol·licitat per investigar el finançament dels populars, no té pràcticament de precedents per la deslleialtat institucional que representa. L'argument de que el lliurament podria afectar la presumpció d'innocència dels acusats resulta també sorprenent ja que la comissió parlamentària no determina responsabilitats penals sinó polítiques ni el cas es troba sota secret de sumari. ¿Amb quin criteri es van posar llavors a disposició del Congrés documents sobre els atemptats de l'11-M dos anys abans que el cas fos jutjat? No tenien els acusats també dret a la presumpció d'innocència?
Les piques del PP a la Judicatura fan empal·lidir les de Carles V a Flandes. Si Espejel és una assegurança de vida a l'Audiència i Enrique López guarda la pòlissa a la sala d'Apel·lacions de l'Audiència, Carlos Lesmes, al qual tutejaven a la FAES de tant de veure'l per allà, és el multirisc de la llar al CGPJ i al Tribunal Suprem. El que s'ha dit. La sort no cau del cel en forma de marciana amb cabellera sinó que es treballa amb afany. - JUAN CARLOS Escudier - publico.es
Aquest és l'imperi de la llei i l'ordre del Partit Popular, el partit més corrupte d'Europa amb 850 imputats per corrupció. Trien, remenen i mamporregen amb la Justicia, pero conèixen molt bé els instruments per fer-ho i fins i tot ens volen fer creure que tot és legal. És el seu imperi de la llei.
Diuen que la sort és per qui se la treballa i, en relació amb els tribunals, el PP és com el laboriós Hèrcules, capaç de netejar els estables d'Augies en un sol dia i de robar a un temps les eugues de Diomedes, sobretot això últim. Ja deia Voltaire que la sort és el que succeeix quan la preparació i l'oportunitat es troben. I cal reconèixer que aquesta gent està preparadíssima i no desaprofita cap de les oportunitats que se li presenten.
Així cal interpretar les últimes decisions de l'Audiència Nacional, que han fet possible que el magistrat que va forçar la declaració de Rajoy al judici de Gürtel hagi estat apartat del tribunal del cas Bárcenas i que s'hagi negat a la comissió parlamentària que investiga la finançament il·legal del PP diversos informes sobre la caixa B del partit.
El primer dels casos és fruit d'una intensa tasca de submissió del poder judicial a l'Executiu, tasca en la qual vénen participant conjuntament i des d'antic els dos principals partits del país. Aquests agosarats esforços han fet possible que les més altes instàncies de la Magistratura siguin discrecionals, ja que la seva elecció no depèn de més mèrits que els del simple caprici. Aquesta situació afecta no només a la Fiscalia, sinó als presidents de les audiències provincials, als de totes i cadascuna de les sales dels diferents Tribunals Superiors de Justícia, el president i magistrats del Tribunal Suprem i, òbviament als membres del Tribunal Constitucional. Tots ells deuen el seu nomenament a la majoria política del Congrés i del Senat, a la de les assemblees autonòmiques o a la del Consell General del Poder Judicial, els vocals són al seu torn triats en les Corts segons el criteri predominant del partit del Govern.
Amb aquest marc, i col·locada Concepció Espejel, "estimada Concha", al capdavant de la Sala Penal de l'Audiència, que és l'encarregada de jutjar les causes de corrupció política, es van aprovar fa uns dies unes noves normes de repartiment d'assumptes que, curiosament, han tingut dos efectes: apartar del tribunal que jutjarà els papers de Bárcenas al magistrat Julio de Diego, la seva família va ser molt esmentada en el Consell de Ministres quan va facilitar amb el seu vot que Rajoy hagués de testificar en persona en el judici de Gürtel, i impedir que José Ricardo de Prada, al que se suposa progressista, sigui el redactor de la sentència del cas, paper que desempañará Joan Pau González, elegit en el seu dia vocal del CGPJ a proposta del PP. Amb les normes impulsades per Espejel, recusada en el cas Gürtel per aparent falta d'imparcialitat donada la seva afinitat ideològica a Don Pelayo, s'aconsegueix que un tribunal ja format es refaci i que Rajoy no perdi un altre matí deposant físicament a l'Audiència. Preparació i oportunitat.
El segon cas, la negativa a lliurar al Congrés determinats informes que havia sol·licitat per investigar el finançament dels populars, no té pràcticament de precedents per la deslleialtat institucional que representa. L'argument de que el lliurament podria afectar la presumpció d'innocència dels acusats resulta també sorprenent ja que la comissió parlamentària no determina responsabilitats penals sinó polítiques ni el cas es troba sota secret de sumari. ¿Amb quin criteri es van posar llavors a disposició del Congrés documents sobre els atemptats de l'11-M dos anys abans que el cas fos jutjat? No tenien els acusats també dret a la presumpció d'innocència?
Les piques del PP a la Judicatura fan empal·lidir les de Carles V a Flandes. Si Espejel és una assegurança de vida a l'Audiència i Enrique López guarda la pòlissa a la sala d'Apel·lacions de l'Audiència, Carlos Lesmes, al qual tutejaven a la FAES de tant de veure'l per allà, és el multirisc de la llar al CGPJ i al Tribunal Suprem. El que s'ha dit. La sort no cau del cel en forma de marciana amb cabellera sinó que es treballa amb afany. - JUAN CARLOS Escudier - publico.es
Aquest és l'imperi de la llei i l'ordre del Partit Popular, el partit més corrupte d'Europa amb 850 imputats per corrupció. Trien, remenen i mamporregen amb la Justicia, pero conèixen molt bé els instruments per fer-ho i fins i tot ens volen fer creure que tot és legal. És el seu imperi de la llei.
Alfredo Pérez Rubalcaba, quien negara reiteradamente el vínculo de los GAL con el PSOE, llama a Puigdemont “esperpento” y “miserable”.
ResponEliminaEl fracasado ex secretario general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha publicado un artículo en el diario El Mundo. Como podrá observar el lector y la lectora de esta noticia, un señor muy “socialista” al que un medio muy “plural” ha dado voz en sus páginas.
Rubalcaba apoyó en su escrito algunas de las cosas que Iceta ha comentado estos días y que, incluso dentro de su partido, ha levantado cierta polvareda. Pero no es esté el motivo de esta nota, sino las duras palabras que dirigió contra el hoy todavía legítimo president de la Generalitat, Carles Puigdemont.
Rubalcaba, esta vez a través de una entrevista en Tele 5, expresó que las declaraciones que viene haciendo Puigdemont desde Bruselas “son cada vez más esperpénticas”, y añadió que el propio president se ha convertido en un “esperpento”.
Al parecer, quien negara reiteradamente cualquier vinculación del Gobierno de Felipe González con los GAL —creados por su propio partido con dinero del contribuyente para asesinar a militantes de ETA—, puso un semblante mucho más serio cuando escuchó a Puigdemont cuestionar la actuación de los servicios de inteligencia españoles en el atentado de Barcelona el pasado mes de agosto. El señor Rubalcaba dijo que “eso es miserable, moralmente miserable. Y más viniendo de un president de la Generalitat”.
Por supuesto que arremetió contra los independentistas y contra el derecho a decidir —hubo un tiempo en que el PSOE reconocía el derecho a la autodeterminación, así salió del congreso de Suresnes, en 1974—. Y defendió que “la democracia no consiste en que todos decidamos sobre todo, la democracia son una reglas pactadas en las que decimos qué decimos y qué no decimos”.
Efectivamente, para Rubalcaba, que desde septiembre de 2016 es miembro del consejo editor de El País, no todos tienen que decidir sobre todo, sino un puñado de privilegiados al servicio del gran capital, que supuestamente representan al pueblo.
http://insurgente.org/quien-negara-reiteradamente-el-vinculo-de-los-gal-con-el-psoe-llama-a-puigdemont-esperpento-y-miserable/
estan saliendo todos los dinosaurios del Psoe, Rubalcaba, Guerra, González, Borell. El PSoE és la donna e mòbile, qual piuma al vento.
Eliminaun abrazo