Llimem la reixa i saltem al pati interior. Després, saltem el mur i ens trobem en un bosc. Correm pel bosc. El meu company corria cada vegada més poc a poc. -Què et passa? vaig preguntar. Et fan mal les cames? -No.- Per què llavors redueixes la velocitat? - Perquè no ens estan perseguint. - Ara començaran, tot just s'adonin que hem fugit. Afanya't! Però en comptes d'accelerar, s'aturà. -No s'han adonat, dius? -Probablement no. Per què segueixes aturat? Mou-te, ràpid! Va seure sota un árbre. -Ningú es preocupa per mi -va dir melancólicament.- De què estàs parlant? - Ningú s'interessa, a ningú li importa. -Qui? A qui? - Si jo els importés, em vigilarien millor.- ¿T'estàs lamentant?- L'home no li dóna importància a un altre home, ni tan sols quan li paguen per això. Podrien donar-se compte almenys.-¿Et penses moure o no? -No. ¿Per què fugir si ningú et persegueix? Per a què anar amb compte, si a ningú li importa? Ai, quina vida ...
-Saps què? Tinc una pregunta per a tu. Per què no tornes? Es va aixecar d'un salt i va cridar: Oh, no! Això, no! Jo tinc la meva dignitat, no vull imposar-me a ningú. Me n'aniré a la meva solitud existencial! I amb el seu pas lent, el cap aixecat, va seguir endavant, cap el bosc. I jo després d'ell. En certa manera, em feia vergonya tenir pressa. - Slavomir Mrozek
A la presó d'Alcalá-Meco, es troben les conselleres de Governació i Benestar Social, Meritxell Borràs i Dolors Bassa. A elles els dedico aquest conte, car no se les sol mencionar gaire, es parla sovint de consellers empresonats, no de conselleres.
-Saps què? Tinc una pregunta per a tu. Per què no tornes? Es va aixecar d'un salt i va cridar: Oh, no! Això, no! Jo tinc la meva dignitat, no vull imposar-me a ningú. Me n'aniré a la meva solitud existencial! I amb el seu pas lent, el cap aixecat, va seguir endavant, cap el bosc. I jo després d'ell. En certa manera, em feia vergonya tenir pressa. - Slavomir Mrozek
A la presó d'Alcalá-Meco, es troben les conselleres de Governació i Benestar Social, Meritxell Borràs i Dolors Bassa. A elles els dedico aquest conte, car no se les sol mencionar gaire, es parla sovint de consellers empresonats, no de conselleres.
En catalán hay una palabra que no tiene traducción al castellano. Es SOLITUD.
ResponEliminaTu hablas de soledad en el titular, pero sale la palabra solitud existencial, que es otra diferente, a mi manera de ver.
La soledad es casi bien impuesta, mientras que la solitud es una manera buscada de estar consigo mismo.
Por lo demás, ya sabes mi opinión, y cada vez más acentuada. Hay muchas cosas que se podían haber hecho de otra manera, por ambas partes, pero se ve que el poder es algo a lo que nadie está dispuesto a renunciar.
salut
tens raó, solitud és meravellosa e intraduïble.
ResponEliminaNo sé porqué,pero creo que la escena de la mujer en la cárcel,se hace más triste a la opinión
ResponEliminapública,sobretodo si tiene hijos,que preguntan dónde está su madre.Que salgan lo antes posible,que vuelva la paz a este país.
También es eso, como le explicas al niño o niña que su madre está en la cárcel, y sobre todo, como le explicas al marido como se pone la lavadora con lo de la ropa blanca y la de color.
ResponEliminaIgual salen tod@s mañana de la cárcel previo pago de fianza, dicen.
Nada que responder ante la reflexión de PEPE y la Tuya, FRANCESC.
ResponEliminaEs una putada, y no me parece nada correcto que estén allí, simplemente porque lo miremos como lo miremos no lo es.