• Els dirigents independentistes s'han topat davant un dilema similar al dels bolxevics en la I Guerra Mundial. Davant l'aplicació de l'article 155, podien assumir el seu cessament i participar en les eleccions, o enrocar-se en els seus càrrecs i mobilitzar el carrer.
Ara fa un segle, al desembre de 1917, el govern bolxevic enfrontava el següent dilema: retirar-se de la I Guerra Mundial a Brest-Litovsk, amb enormes pèrdues territorials, o romandre en ella, amb un cost probablement més gran. Les últimes setmanes, els dirigents independentistes s'han topat davant un dilema similar. Davant l'aplicació de l'article 155, podien assumir el seu cessament i participar en les eleccions. O enrocar-se en els seus càrrecs, mobilitzar el carrer i, en cas que l'Estat es passés de frenada, confiar que la condemna i mediació internacionals compensessin d'alguna manera els costos civils, econòmics i penals de fer-ho.
La segona opció, prevista en l'informe trobat en l'habitatge de l'ex-secretari general d'Economia, tractaria d'explotar el que els teòrics de la secessió coneixen com la via remedial. Segons aquesta, la secessió es legitima per la vulneració greu de drets fonamentals -colonialisme, genocidi, crims de lesa humanitat- o d'acords d'autogovern per part de l'Estat matriu, com va fer Milosevic a Kosovo. A aquest via respon l'assídua denúncia dels suposats greuges de l'Estat espanyol, remots i recents: del Decret de Nova Planta a la sentència de l'Estatut. El protagonisme recent de la via remedial, després de l'ús de la força l'1-O i els empresonaments cautelars, no es pot entendre, però, sense considerar dues vies alternatives i els esculls del bloc independentista per transitar-.
La primera via, l'anomenada plebiscitària, no exigeix ​​greuges previs per a la secessió. Depèn únicament de l'existència d'una voluntat democràtica. Molt hàbil va ser, en aquest sentit, la ràpida substitució en el discurs secessionista del dret d'autodeterminació, que les Nacions Unides només ha reconegut a colònies, pel dret a decidir, que apel·la a la secessió com un dret democràtic, no remedial. "Vas néixer amb la capacitat de decidir; ¿Renunciarás a ella?", Deia l'anunci institucional de l'1-O.
Els problemes d'aquesta via comencen per les condicions per recórrer-, que molts independentistes neguen que es donin. Tant per la falta de garanties del referèndum de l'1-O, així ho declarava Ramona Barrufet davant del jutge, com per l'absència d'una majoria social suficient, com ara afirma Joan Tardà. I no s'albiren canvis. Després triplicar-se en pocs anys, el suport a la independència no creix des de 2013. I l'alternativa plantejada, reagrupar-al voltant de l'oposició al 155, ampliaria la base a costa de renunciar a la unilateralitat. El menjat pel servit.
A això cal afegir els problemes de l'enfocament plebiscitari per definir el subjecte de decisió. Un: si són tots els afectats els qui haurien de poder decidir, com molts defensen, no oblidem llavors que una eventual secessió afectaria a la resta d'espanyols, en reduir els seus drets. Per exemple, els d'un Ourense a ser tractat a l'Institut Català d'Oncologia. Que només el 29% dels catalans donés suport a la DUI suggereix que, fins i tot per molts independentistes, la secessió no és viable sense prèvia autorització de la resta d'espanyols (un 57% dels quals donaria suport a un referèndum pactat). Un altre problema: si la voluntat democràtica és el que legitima la secessió, llavors un referèndum a aquest efecte hauria d'autoritzar que les parts del territori amb una majoria contrària -potser, per exemple, la província de Barcelona- seguissin formant part de l'Estat matriu, tal com estableix la Llei de Claredat canadenc.
Els qui, per esquivar aquestes dues implicacions, apel·len a una identitat pròpia i compartida per tots els catalans, es decanten per una altra via, la adscriptiva, segons la qual cada nació mereix un Estat propi, per tal de preservar la seva identitat. Deixant els seus problemes generals de costat (22 llengües minoritàries oficials té Índia, 36 Bolívia, 15 Zimbabwe: ¿en altres tants Estats s'haurien de fragmentar?), La veritat és que la via adscriptiva ha estat progressivament marginada en el discurs secessionista. No per falta d'al·lusions a una identitat pròpiament catalana -per genètica, llengua o suposada laboriosidad-, ni pel mestissatge de la seva classe política: el 2016 només 32 dels 135 parlamentaris tenia algun dels cognoms més freqüents a Catalunya. Ho ha estat per la necessitat d'atreure el suport castellanoparlant i de classe en una societat en la qual el 55% de la població té el castellà com a llengua materna i en la qual el 32% arriba amb dificultat o molta dificultat a fi de mes. Amb resultats modestos, però: castellanoparlants i classes baixes no només segueixen oposant-se àmpliament a la independència. Els altres catalans de Paco Candel estan ara mobilitzats.
El dilema Brest-Litovsk al qual condueix la via remedial no és, doncs, merament circumstancial. Es deu en part a les dificultats del bloc independentista per recórrer altres vies. No hauria de sorprendre que l'estratègia remedial vagi a dominar la batalla ideològica sobre la secessió, durant i després de la campanya electoral. I bé estaria que els no independentistes donessin aquesta batalla, més enllà de la seva apel·lació a la llei. - Jahel Queralt/Íñigo González Ricoy - eldiario.es