Ciutats, enclavaments i comarques de mentida n'hi ha unes quantes i l'èxit assolit a les xarxes socials (i fins i tot als Telenoticies i diaris) de la creació de Tabarnia, una maniobra irònica que ve del 2011 per desacreditar l'argumentari de l'independentisme català, és una excel·lent excusa per elaborar un repàs, no exhaustiu , de l'Espanya imaginària ... - eldiario.es

 REINO DE REDONDA - El Reino de Redonda  no està a Espanya, però el seu rei, Xavier I, si viu aquí. En concret a Madrid, molt a prop de la 'calle mayor'. Al rei de Redonda també se'l coneix com Javier Marías. L'escriptor va accedir al tron ​​el 1997 després de succeir a l'escriptor britànic Jon Wynne-Tyson. A diferència dels altres territoris, Redonda existeix. És un illot que depèn de les illes d'Antigua i Barbuda, al Carib. Com allà Javier Marías i la resta de la seva cort s'avorrien molt, diguem que viuen tots en un exili voluntari, com altres ho fan a Brussel·les. Redonda doncs, existeix físicament però existeix, encara més, en la ficció literària. Tota la seva aristocràcia està formada per literats i artistes. És la invenció d'un excèntric escriptor britànic, Matthew Phipps Shiell, el pare (un comerciant i viatger) pel que sembla va reclamar l'illot de Redonda per al seu fill, que va ser coronat Rei de Redonda el 1880. El títol ha anat passant, no sense certes disputes encara vigents, d'escriptor en escriptor. Entre els 42 nobles del Regne de Rodona, que no tots són reis, estan Pedro Almodóvar (Duc de Trémula), Francis Ford Coppola (Duc de Megàpolis) o Milan Kundera (Duc de Amarcord). Només hi ha dues dones entre la noblesa 'redondiana': Alice Munro (Duquessa d'Ontario) i Antonia Susan Byatt (Duquessa de Morpho Eugènia). La paritat no és el fort del regnat de Xavier I qui, per cert, va crear una editorial anomenada Regne de Redonda.

Aqui podreu trobar la resta de països i a continuació: BONGÒNIA, que no se sap del tot si és un regne, una república, una nació o una noció....




 Abans de Tabarnia, ja hi havia Bongònia. La narració breu que ve a continuació, la vaig escriure el dia 26 de desembre de l'any 2000, evidentment 17 anys després han canviat alguns dels actors, i han aparescut nous personatges, però les premonicions que aquí s'albiraven s'estan complint o repetint punt per punt.

 OH BONGÒNIA! - Hi havia una vegada un petit país sense estat, manat per un senyor petit també, amb pinta de botiguer i que semblava ser tenia problemes amb el joc. Aquest senyor feia ja molts anys que manava, tants, que al cap de la oposició, que era molt sorneguer, els cabells i el bigoti se li havien tornat blancs de tant de temps esperant arrabassar-li el càrrec. N’hi havia un altre que sempre estava emprenyat, també li havien sortit cabells blancs i malgrat tenir molta iniciativa, tampoc se’n va sortir, fins al punt que va plegar. Un que parlava rar i es deia PePe, deambulava per allí sense saber on dar-la. Finalment un de grassonet que concentrava tot el cabell que li mancava al cap en el seu poblat bigoti sempre estava donant la tabola, però no és que li fessin massa cas, tampoc.
Malgrat aquesta fauna variada, el país anava fent sortosament d’esquenes a ells, però com gairebé era tan petit com la poca amplitud de mires de la majoria dels seus caps manants, instal·lats – gràcies al senyor botiguer abans esmentat – en un cofoisme provincià i un constant, aquí em queixo, aquí rondino, però sense ser capaços de fer valer els drets reals que tenien sobre el seu propi territori, anaven perdent competitivitat a marxes forçades i regalant – gracies a la brillant gestió del botiguer – dos bilions de pessetes cada any al país veí.
Amb els cosins del sud del principat no s’hi entenien gaire, potser perquè hi manava un cosí d’en PePe, tot i que s’ha de dir que, aquests, instal·lats en una terra mítica, cada vegada anaven més bé, ja que el cosí d’en PePe era molt amic d’un senyor que també era baixet, aquest proveït d’un estrany bigoti i poca cosa més era l’oncle d’en PePe i qui manava al país veí.
Aquest petit país doncs, cofoi i convençut de la seva capacitat de treball i productivitat, perdia pistonada dia rere dia, mentre es mirava i remirava al mirall com la madrastra de Blancaneus, repetint-se que maco era i que bé que ho feia tot, però no era capaç d’adonar-se que el seu idioma, molts dels seus costums ancestrals i sobretot la seva identitat com a poble, s’anaven perdent, immers en disbauxes consumistes i altres servituds de poca volada, sense politics d’alçada – i no em refereixo a la física – sense intel·lectuals – n’hi havia però no es veien o no els deixaven veure, o no els escoltaven. No hi havia doncs cap referència on agafar-se. 
Aquest petit país, com un vaixell amb el casc foradat, s’anava ensorrant mica en mica sense que ningú fes absolutament res per evitar el seu naufragi, condemnat a desaparèixer com a identitat i com a poble, no tenia salvació, entre tots el varen matar i ell sol s’anava morint, enterrant-se en els seus fonaments.
L’únic que es pot dir en desgreuge d’ell i dels seus ciutadans és que la seva lenta desaparició estava envoltada d’una certa dosi de dignitat i que almenys, aquest procés es feia sense deixar rere seu un rastre de violència i sang.
.
Disset anys després, els actors han canviat. El senyor que semblava tenir problemes amb el joc, va resultar tenir-ne de molt més grossos i a nivell familiar. El cap de l'oposició està retirat, malalt de desmemòria. El que tenia molta iniciativa resta col·locat com a síndic de greuges i olé. El del PePe no se sap on para, i el calb de poblat bigoti sembla que malda per Tarraco.