• Rajoy no és capaç d'emprendre una altra via que la de la duresa en el conflicte català. La seva cultura política, que ve del franquisme sense solució de continuïtat, i les seves limitacions no li permeten una altra opció. El col·lectiu independentista segueix en peu. I si alguna cosa no hi posa remei pot ser que entri en un estat desesperació, del que pot derivar qualsevol cosa, en comprovar que cada cop que els propinen al que és seu és més fort que l'anterior - Carlos Elordi - eldiario.es

Seria un miracle que el Tribunal Constitucional no acceptés avui el recurs del Govern contra la candidatura de Puigdemont. Pot ser que algun dels seus membres dubti sobre aquest tema, però des de fa molt de temps està clar que la majoria d'ells descarta la possibilitat de dissentir amb qui els va concedir aquest sucós càrrec justament perquè la seva obediència estava garantida. Per això és pràcticament segur que Puigdemont no serà president. Tal com estava previst des de la nit del 21 de desembre, quan es va comprovar que els independentistes tornaven a obtenir la majoria del parlament.

Puigdemont estava sentenciat des del dia que es va aplicar l'article 155. I si han sorgit alguns dubtes que aquesta sentència no anava a complir-se ha estat perquè el president ha demostrat ser molt més hàbil i tenaç que el que els seus botxins suposaven que podia ser. El van deixar presentar-se a les eleccions i després recollir la seva acta de diputat perquè ni van albirar que podia convertir-se en candidat indiscutible a la presidència. Ni se'ls va ocórrer pensar que el que anava a fer des de Bèlgica i molt menys que podia tenir l'èxit d'imatge europea que va recollir a Dinamarca, deixant una vegada i una altra en ridícul al govern i als tribunals espanyols. Però aquest recorregut tenia un final anunciat. La incògnita era com s'implementaria i quants errors cometria aquest govern abans d'arribar a aquest. L'últim ha estat del mateix Rajoy, que dimecres va dir a Onda Cero que el govern no actuaria per frenar la investidura de Puigdemont abans que l'intent es consumés i que dijous acceptava que Soraya anunciés el recurs.

I a la vista d'aquesta última ficada de pota, no tan grossa com la de les càrregues de l'1-O i les abans esmentades, no només cap confirmar la ineptitud de Rajoy i dels seus sinó també sospitar que La Moncloa pateix pressions i no només de les capitals europees: el dictamen del Consell d'Estat és un clar indicador que en l'entramat del poder hi ha més d'un que dissenteix amb el govern. Veurem si el recurs davant el Constitucional aguditza o no aquestes tensions. Però Ciutadans i els amics d'Aznar estan a l'aguait. A mig termini aquests indicis poden convertir-se en fets que influeixin decisivament en el panorama polític. Però ara per ara el govern mana i la seva prioritat és acabar amb Puidgdemont, encara que això suposi mantenir l'article 155, qui sap si intensificar la seva aplicació, que no hi hagi pressupostos i que la política espanyola i el funcionament de les institucions segueixin cap per avall.
L'aplicació del 155, ara fa quatre mesos, portava inevitablement a les conseqüències que s'estan veient en les últimes hores. Perquè aquesta decisió responia a una posició política molt clara, la del rebuig a qualsevol via de diàleg amb el sobiranisme, que no només era possible sinó també necessària després de l'1-0, i només podia implementar-se eradicant en la mesura del possible a l'independentisme , començant pels seus líders. Amb el seu suport a la mesura, el PSOE i Ciutadans assumien sense fissures aquests plantejaments. La qual cosa era especialment greu en el cas dels socialistes, perquè repudiava tota la seva trajectòria anterior en la qüestió en la qual, amb anades i vingudes i algunes tensions molt serioses, sempre es va acceptar el diàleg amb el nacionalisme català. La convocatòria electoral per al 21 de desembre no tenia cabuda en aquest plantejament. Només s'explicava perquè algú va convèncer a Rajoy que els independentistes perdrien i perquè a més creia que això li anava a agradar a Europa. Però el sobiranisme va guanyar, Ciutadans va atreure tot el vot "constitucionalista" i el PP català gairebé ha desaparegut. I després Puigdemont va fer el que va fer. I va arribar la nevada de Guadarrama. I a sobre Ricardo Costa va cantar la gallina en el judici de la Gurtel.
Sí, presentar el recurs davant el Constitucional pot entendre's com un intent per recuperar la iniciativa política. Però s'hauria anat per aquesta via, potser amb menys poca traça, tot i que els vents haguessin estat més favorables per al govern. Rajoy no és capaç d'emprendre una altra via que la de la duresa en el conflicte català. La seva cultura política, que ve del franquisme sense solució de continuïtat, i les seves limitacions no li permeten una altra opció. Aquest és l'única dada segur a l'hora d'entreveure quin pot ser el futur immediat. El recurs, si el Tribunal Suprem no el rebutja, provocarà una situació política aberrant a Catalunya. La vida parlamentària quedarà de fet suspesa i col·locada en el que els especialistes anomenen un limbe jurídic. Es parla de la possibilitat de noves eleccions. Però qui diu que no les guanyarà novament l'independentisme que fins ahir estava molt dividit internament però que com altres tantes vegades en el passat s'ha tornat a unir de cop contra Madrid? Hi ha massa mines activades -la dels dirigents independentistes injustament presos és una- i massa processos en marxa com per descartar que la situació s'agreugi a Catalunya. I si el govern decideix aplicar més a fons el 155, la cosa es podria posar encara pitjor. Perquè per molt que s'ignori a la resta d'Espanya, o s'indueixi a que s'ignori, el col·lectiu independentista segueix en peu. I si alguna cosa no hi posa remei pot ser que entri en un estat desesperació, del que pot derivar qualsevol cosa, en comprovar que cada cop que els propinen als seus és més fort que l'anterior.