L'OBSOLESCÈNCIA DE L'HOME

Los condenados a muerte pueden decidir 

libremente si quieren que les sirvan las alubias 

dulces o cocidas en su ultima comida...

... Porque su suerte ya esta echada. 

També nosaltres podem decidir lliurement si volem que ens serveixin el nostre avui com explosió d'una bomba o com una carrera de bobsleigh. Per que ja s'ha disposat de nosaltres, els que prenem aquesta lliure resolució, perquè ja s'ha decidit sobre la nostra lliure elecció. En efecte, ja està decidit que nosaltres hem de prendre la resolució com a consumidors de ràdio o televisió: és a dir, com a éssers, que estem condemnats a acontentar-nos amb fantasmes del món en comptes d'experimentar el món i que ja gairebé no desitjavem cap altra cosa, incloses altres formes de llibertat d'elecció, o potser ja no podem ni imaginar-les.
Quan vaig exposar aquesta idea en un congrés de cultura, se'm va objectar que, al final, un té la llibertat d'apagar el seu aparell, fins i tot de no comprar-ne cap i de dedicar-se al món "real" i només a aquest. Cosa que qüestiono. I precisament perquè s'ha disposat dels que, a la manera de vaguistes, s'abstenen no menys que dels consumidors: que prenguem part o no, nosaltres participants, perquè se'ns fa copartícips. Fem o deixem de fer, vivim ja en una humanitat, per a la qual ja no val el "món" i la experiència del món, sinó només el fantasma del món i el consum de fantasmes: sobre això la nostra "vaga privada", la nostra abstenció no canvia res: aquesta humanitat és ja el món que ens envolta, amb el qual hem de comptar i no és possible fer vaga contra ell. Però també l'anomenat "món real", el dels esdeveniments, ha canviat així mateix mitjançant el fet de la seva conversió en fantasma, ja que està tan profundament organitzat que transcorre de manera optimamente fantasmal. I això, per que no hi hagi dubtes, és a dir, que s'ha acceptat en la seva propia versió. Günther Anders - L'obsolescència de l'home.

No n'hi ha prou amb transformar el món. Això ho fem sense més, i això succeeix àmpliament fins i tot sense el nostre concurs. També hem d'interpretar aquesta transformació, i precisament per transformar-lo. Perquè el món no segueixi canviant sense nosaltres, i no es transformi al final en un món sense nosaltres, afirma Anders, però aquesta afirmació no deixa de ser una ben intencionada teorització de la utopia. Malauradament no podem transformar no ja el món, sinó el nostre entorn més proper, i el món com la naturalesa va fent i canviat constantment aliè a nosaltres que ens hem de limitar a contemplar-lo amb impotència i cara de estaquirot displicent. Sol succeir que la vida, és tot allò que no hem fet.