LLÀGRIMES DE GENER


Hauríem de començar per acceptar i entendre que el prestigi de la Generalitat va ser profanat per la majoria sobiranista a les sessions del 6 i 7 de setembre, i la seva singularitat va ser violada de manera no menys  evident amb l'aplicació de l'article 155. La democràcia espanyola va deixar de ser una àgora per a convertir-se en un camp de batalla. Catalans antagònics es disputaven els carrers. I la decisió unilateral de convocar un referèndum convertia la majoria catalana en desobedient. Ara bé, la desobediència té moltes respostes possibles. Es va triar la tremendista. Un plet polític es convertia en un duel d'honor: aixafar la dissidència, en lloc de buscar una sortida. La resposta de la violència policial va deixar cicatrius inesborrables en una part de la societat catalana. I per si fos poc, el Govern central va abandonar definitivament les seves obligacions i va culminar la seva entrega de la clau de la política als jutges, convertits ara mateix en estrategs únics de l'Estat.
La impietosa radicalitat amb que el Suprem aplica la presó preventiva a l'Oriol Junqueras i els seus companys indigna i fereix encara més als partidaris de la sobirania catalana. Alhora, satisfà indissimuladament a l'opinió pública espanyola que, després de reclamar mà dura, tendeix a descordar els sentiments de venjança o de satisfacció burlesca davant l'arbre caigut.
Ara bé, l'ingredient més preciós que hem perdut és la concòrdia interna. Els catalans no érem partidaris d'un mateix ideal de país. No compartíem els mateixos sentiments o creences. Estàvem units a la manera dels germans d'una família, que no han triat formar-ne part: ni ens obligàvem a res pel fet de reconèixer-nos com compatriotes, ni ens exigíem explicacions. Coexistíem sense grans retrets o exigències. Ens haviem entrenat a conviure en la diferència. En certa manera anticipàvem el que comencen a ser les societats occidentals: espais culturals de mescla delicada que cal afrontar amb guants de seda, no de boxa.
Res ens havia fet prosperar més com a país català que la consciència dels límits de la catalanitat. No era una consciència explícita. Però va trobar en la política lingüística la prova d'esforç ideal: la llengua autòctona obtenia un suport que era una barreja de reparació històrica, de mecanisme d'igualtat per garantir el bilingüisme efectiu i de protecció ecològica d'una espècie en perill. Aquest territori de consens lingüístic, essencial per al futur de la llengua catalana, recomanava no anar més enllà, ja que una part considerabilísima de catalans feien l'esforç d'acceptar un paper menor per la seva llengua materna. El catalanisme inclusiu havia ideat aquesta manera de fer, però el nacionalisme li va guanyar la batalla. Va voler travessar els límits no escrits. No impugno moltes de les raons fiscals, culturals i polítiques que addueix per fer-ho. No li nego el dret democràtic a intentar-ho. Volia construir "un país normal", però el resultat d'aquesta construcció és la divisió i l'antipatia. Potser el catalanisme transversal, tan criticat per tebi, covard o indefinit, no estava tan allunyat de la raó: potser "la normalitat catalana" era precisament l'equilibri de la contenció de les diferències. ANTONI PUIGVERD (fragment) - lavanguardia.com

Comparteix:  

Comentaris

  1. "... El catalanisme inclusiu havia ideat aquesta manera de fer, però el nacionalisme li va guanyar la batalla. Va voler travessar els límits no escrits. No impugno moltes de les raons fiscals, culturals i polítiques que addueix per fer-ho. No li nego el dret democràtic a intentar-ho. Volia construir "un país normal", però el resultat d'aquesta construcció és la divisió i l'antipatia..."

    El error, a mi entender, es que todos los nacionalismos (catalán y nacional) son EXCLUSIVOS y no inclusivos como comienza la frase.
    Por muchas ganas e ideas que uno tenga, siempre excluye a quien no piensa como uno, simplemente porque no entra dentro de su órbita, sistema o manera de ver las cosas.

    De aquí que todo el resto de la redacción tenga validez, pero solo para unos cuantos y no para el conjunto.
    Salut

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada