La primera vegada que vaig ser conscient, plenament conscient, de que hi havia una part important de la societat catalana, que, per dir-ho de bones maneres, no respirava realitat, va ser en ocasió de l'enterrament-manifestació d'Ernest Lluch. Davant molts milers de ciutadans que cobrien el passeig de Gràcia barceloní, la periodista radiofònica Gemma Nierga va llançar una proclama d'actualitat encara rabiosa: va exigir als polítics que negociessin. Grans aplaudiments.

Tinc viva a la meva memòria la indignació que em va causar llavors i la que es va anar acumulant al llarg del temps. Una periodista, exercint de poder polític tenyit de civilisme "bonista" --quan encara no s'usava aquesta paraula-- els demanava als presents que "dialoguessin" amb ETA. Després va venir el que va venir, i d'haver seguit la consigna encara estaríem amb els morts i els atemptats, i les ànimes bones seguirien amb les mateixes suggeriments, sempre que no afectessin a la seva tribu. Perquè si alguna cosa hem après és que fins a les societats més desenvolupades la vinculació a la tribu segueix sent alguna cosa intangible, de tan arrelat. És que han oblidat que mentre Carod-Rovira, a més de líder d'Esquerra Republicana, exercia de vicepresident de la Generalitat del Tripartit, va demanar a ETA en viu i en directe que no hi hagués atemptats a Catalunya? Com els de fora no eren de la tribu, la cosa no havia d'entrar en les seves inquietuds. Potser és això al que es denomina "dialogar" en termes polítics.

El que està passant a Catalunya no té res a veure amb ETA però tampoc amb aquesta fal·làcia de "la revolució dels somriures", perquè fins i tot els graciosos de torn s'han tornat agressius. Una dissidència a la Catalunya d'avui té un preu de violència, i aquí estan les agressions a persones, a mitjans de comunicació, o els acomiadaments. ¿Recorden com va començar el cas Palau? És que va ser la ciutadania, o els partits, no diguem ja els mitjans de comunicació, els que van treure a la llum l'estafa? Punt per punt, com el PP, amb la diferència de considerar-nos la tribu preferida dels déus. La salut democràtica d'una societat es mesura pels seus silencis tant com per les seves mentides; aquí i a Sicília.

Nosaltres estem vivint les seqüeles d'un cop d'Estat fallit. La cessada Generalitat es va saltar la legalitat, no només la de l'Estat sinó la seva. Causa sorpresa el desvergonyiment del detingut i subvencionat president de l'ANC, Jordi Sànchez, quan a preguntes del jutge admet que era conscient que fins i tot la pantomima de referèndum en caixes xineses era il·legal i que esperava que les seves conseqüències fossin les de totes les actuacions il·legals anteriors, és a dir, cap.
El que molta ànima càndida del diàleg i els somriures amb llacet no capta és que de triomfar els talibans de l'independentisme hauríem d'anar a l'exili. Van aconseguir fer-nos fora dels nostres treballs amb un ressò social nul. No érem de la tribu i ells respectaven l'omertà. En definitiva consideraven que estàvem davant d'una demanda social, la de l'exclusió i el repartiment entre els caps del ramat. No hi ha res més diferent a un polític a la presó que la figura del pres polític. O es creuen que anaven a tenir pietat alguna cap a l'adversari domèstic?

Tornem doncs al punt clau. A què anomenem ara dialogar? A aconseguir una treva en una baralla que ells van iniciar i en la qual se senten perduts i derrotats. Vivim a l'Estat més corrrupte d'Europa occidental, amb una classe política que sembla haver fet un càsting d'incompetència --cada vegada que escolto a Zoido, suposat ministre d'Interior, em tremolen les carns o em dóna el vómit-- però què dir dels sòrdids Turull, els Tardà i els seus embarbussaments, o Puigdemont, l'home que ha somiat ser emperador de Barataria? No em va acarnissar-me amb Junqueras i la seva apel·lació a la Mare de Déu com a argument de bondat davant la murrieria de com preparar el cop fallit. Ni tan sols arriben a caps mafiosos de la tribu, només sicaris crescuts a l'oasi pujolià, del que esperaven sortir reeixits i amb patrimoni.
Quant millor hagués estat una campanya! 'Amnistia per Pujol i família! Seguida d'una coda, "a cap li cabia imaginar i això que portaven anys treballant-hi!". El poble, diguin el que diguin els llibres que escriuen els amanuenses, no té gairebé mai raó quan elegeix els seus líders, però els suporta molt bé si saben repartir les prebendes entre la tribu.
No hi ha altra alternativa que tornar a començar, netejar el més cridaner i tapar-se el nas per les olors que desprenen les barretines i l'Estat. Mai vam tenir sort en això de la política; sempre ens va tocar moure'ns entre escombraries.



sabatines intempestives
La litúrgia del diàleg
per Gregorio Morán