«Quan s’ha reduït un ideari polític a una mena de patologia infecciosa, qualsevol pot creure’s amb l’obligació de formar part del cordó sanitari...»
... i resulta que un dia, el cunyat d’Oriol Junqueras t’explica, que des de la presó, Junqueras li escriu contes als seus fills, el Lluc i la Joana, de 5 i 2 anys, perquè la Neus, la seva dona, els hi llegeixi al vespre. Així, el pare pot continuar acotxant-los abans d’anar a dormir i els nens poden continuar sentint la seva presència, saviesa, imaginació i diversió com si fos a prop. Per exemple, el Lluc fa ben poc que ha anat al CosmoCaixa i està obsessionat amb els dinosaures, ens explica. El pare li diu que per molt grans que puguin ser, la balena blava que encara navega pels oceans continua superant-los a tots ells. Aquell dia es fa present, a través de la minúscula aparença d’un conte, el desastre que implica una presó errònia.

La presó preventiva de Junqueras, com la de Forn, Cuixart i Sánchez, és el forat negre que ho absorveix tot. És el premi, un cap sobre una safata, pels que clamen mà dura. També és el punt de fuga pels que, honestament, van creure a la tardor que una aspiració política comportava una negociació política i finalment, una votació. Aquest punt de fuga a l’horitzó és ja, a dia d’avui, el que converteix el conflicte català no en un debat de fons sinó en una persecució .

Avui dia, no hi ha polítics que puguin actuar sense aquest punt de fuga incrustat al cervell. Ho veiem cada dia. El pànic al pas en fals. El dubte en actuar, per evitar l’acció de la justícia. El dubte de dir, per evitar l’acció de la justícia. I després d’això arriba el dubte de pensar, per evitar l’acció de la justícia. L’actual generació de polítics s’ha cremat. I els que els segueixen, la segona corona, difícilment podran resistir amb fermesa davant del mateix dubte que ha cremat als seus antecessors. De fet, ja ho estem veient. El dubte és més fort que la convicció.

Però el problema real no radica ja només en la política. La por s’estén en qualsevol altre àmbit. Des d’un mecànic fins a un humorista. Des del funcionari que fa una publicació a Facebook fins a l’artista que tem que la seva opinió li tanqui portes. De fet, no cal ni tan sols fer públic el pensament polític. Diumenge passat, el màxim responsable de Proactiva Open Arms, Òscar Camps, denunciava que en els últims mesos han patit una caiguda en picat de les donacions precisament perquè són una organització catalana. Aquesta situació, explicava, els deixa sota mínims per poder continuar fent la seva feina per salvar vides al Mediterrani.

El darrer cas és el de Jaume Roures, a qui la Guàrdia Civil ha posat en el seu punt de mira i a qui acusa d’haver format part del Comitè Executiu de l’1 d’Octubre. I l’únic argument que utilitza és haver cedit (per cert, cobrant) les seves instal·lacions per fer les rodes de premsa del govern pel referèndum. I també haver fet un documental sobre l’1-O, “donde se narraron los acontecimientos relacionados con el referèndum, se enaltecieron a las personas que fueron capaces de hacerlo posible y se difundieron los mensajes que interesaban a la causa independentista”. És a dir: l’acusen de fer la seva feina. Donar serveis audiovisuals i periodístics a qui el contracta per fer-ho.

Estem, doncs davant d’aquest escenari. Qualsevol acció que es pugui considerar un suport a l’ideari independentista pot tenir conseqüències tard o d’hora. Sigui en el camp de joc judicial, en l’econòmic o en el laboral. Ja ha començat a no dependre dels tribunals, ni de les resolucions polítiques. L’onada de repressió permet qualsevol exercir-la. Quan s’ha reduït un ideari polític a una mena de patologia infecciosa, qualsevol pot creure’s amb l’obligació de formar part del cordó sanitari. Xavi Bundó | naciósabadell.