L'inesperat i aprofitat èxit que ha aconseguit Marta Sánchez entre una part de la societat i els principals dirigents de PP i Ciutadans, amb la seva lletra per a l'himne espanyol(*), només s'explica per la situació excepcional en què viu Espanya amb tot el tema del 'procés' català, tan unilateral i anacrònic com el mateix independentisme que pretén combatre. Hem caigut en una espiral nacionalista on els dos partits de la dreta espanyola competeixen per ser molt espanyol, més espanyol i 'mucho' espanyol, a por ellos, oe, oe, oe, pujant a aquesta onada que realment viu una gran part de la societat. La lletra que proposa Marta Sánchez no m'agrada. Dir que Espanya és gran és també dir que els altres països són petits. Si és un orgull néixer a Espanya, néixer fora d'ella seria una deshonra i més si vius a Miami com la Sánchez. Donar gràcies a Déu, en un país suposadament aconfessional tampoc quadra molt. No obstant això, és cert que la lletra té l'esperit d'un himne, especialment si la comparem amb les de la resta dels països. Totes elles amb més de cent anys d'antiguitat i igual de violentes, rancies i anacròniques.
En general les lletres dels himnes són menyspreables o violentes la majoria, i fixin'se  'vuesas mercedes' que en les olimpíades quan es donen les medalles, els himnes sonen sense lletra, com l'himne de l'Alegria, l'himne oficial d'aquesta Unió Europea que es aixecar precisament per enterrar per sempre el nacionalisme i la seva sang i fetge. El va compondre Ludwig van Beethoven, és un moviment de la seva novena simfonia, i tampoc té lletra oficial. No té lletra, entre d'altres coses perquè la UE assumeix les seves diferents llengües amb normalitat, sense voler imposar una sobre les altres. Perquè la Unió Europea sempre va saber que l'únic Estat europeu possible era multilingüe i plurinacional. Com la mateixa UE explica, la música, per si sola, "és un llenguatge universal". Li va posar lletra Miguel Rios, però això no surt d'aquí.

 I que voleu que us digui, a mi el 'lo,lo,lo' més o menys m'agrada, al cap i a la fi, amb un la, la, la, va guanyar Massiel a Eurovisió. I ja posats m'agrada més l'himne de la Champions, poca lletra i molta música, un himne que igual agrada a Espanyols que a Catalans, llevat que siguis periquitu.

 Per acabar, entenc que aquesta acció de Marta Sánchez no ha estat altra cosa que fer-se una 'publicitat' promocional, vaja, que s'ha fet un Pisuerga aprofitant que passa per Valladolid, bressol de la Pàtria, una, gran i lliure. És ben cert que els nacionalismes són nocius i perversos, només cal prendre com a referència el ranci nacionalisme espanyol que va esvalotat i desfermat últimament gràcies o per culpa del procés.

 (*) Potser perquè els catalans hem après el castellà a l'escola, que el pronunciem bé, però en general, o almenys per Madrid se sol dir, o Himo o Him·no, geminat, com també li passa a divendres, que es diu vien·ne. Ai! els cal estudiar més el castellà als espanyols.