Narcís Comadira: ‘Temo que ens espera un hivern llarg i fosc’ - A Vilaweb entrevisten el poeta i pintor, que acaba de publicar 'Manera negra'. Ens ofereixcen un poema inèdit, 'Bèlgica', que va escriure a Brussel·les quan hi va viatjar per assistir a la manifestació a favor de la República Catalana, de suport als dirigents a l'exili i per l'alliberament dels presos polítics. Una entrevista a fons, interessant i que crec val la pena llegir....

Tota excel·lència sembla possible, escoltant el poeta i pintor Narcís Comadira (Girona, 1942). A setanta-sis anys acabats de fer, continua conreant amb una gran naturalitat bellesa, gosadia, malestar, molta ironia, malenconia, erudició, poesia, art i arquitectura, dolor, record per a no perdre el matís essencial de les coses, natura, paisatge i, sobretot, sobretot, llengua i per extensió país. És això que trobem en els poemes aplegats al seu darrer llibre, Manera negra (Edicions 62), i és tot això que apareix quan el sentim parlar. Un parlar farcit d’anècdotes, de matís, un relat de la vida dilatat, lent, deixant el temps que cal a l’explicació, sempre plena de detalls. Certament, una manera de fer que es contraposa amb l’estil de vida que impera avui, que ens fa córrer tant, que no ens deixa fer bones digestions, en què tot és fet i menjat.

Doncs Narcís Comadira ha aplegat en el llibre Manera negra poemes escrits aquests últims cinc anys. Una part d’aquests poemes destil·len dolor, un dolor que ens porta a recordar el dolor infligit i rebut (individualment i col·lectiva) l’1-O, tot i que no hi ha cap poema que s’hi refereixi explícitament. Però deu ser un dels signes del temps que vivim. 
En la nota prèvia del llibre, Comadira escriu: «De la foscor del nostre món convuls i de la seva incertesa tenebrosa, la poesia, amb la intensitat formal i emotiva que li és pròpia, mira de fer sorgir una mica la llum de l’ordre i de la confiança en la llengua, que és el que ens fa humans. Per això Manera negra m’ha semblat un bon títol per aquest llibre.»

Efectivament, el títol del llibre (que coincideix amb el títol de l’última part del volum Poesia 1966-2012 i que tanca una mena de trilogia amb els dos llibres de poemes anteriors, Llast i Lent) és un títol positiu, encara que pugui semblar la contrària. Comadira, que amb humor explica que durant la presentació del llibre a Girona es va confondre sovint ‘marea’ per ‘manera’, també parla del sentit del títol: ‘”Manera negra” és el nom d’una tècnica de gravat calcogràfic. Per preparar la planxa, es ratlla en diverses direccions. Una vegada preparada, si s’entinta apareix tota negra. És quan es poleix  la trama que apareixen les parts blanques. De manera que es podria dir que polint la planxa es fa sorgir la llum, de la tenebra.’

I el seu editor, Jordi Cornudella, rebla: ‘No és un llibre fosc, tot al contrari, és perfectament lluminós. No vol encegar el lector exhibint explosions de la seva emotivitat, sinó que juga amb la llum com ho fa amb la pintura, juga amb el clarobscur. És una poesia feta perquè arribi al lector, perquè ens hi entenguem, i també és una poesia que sap que l’art ha de tocar la fibra de l’emoció, però des de tota mena de matisos. Hi trobem el que el temps s’ha endut i alhora sedimenta en nosaltres, conjumina tons i formes diferents: conrea la carta; poemes que semblen madrigals, per a ser cantats; poemes elegíacs; ens apropa al paisatge; reflexions sobre el mateix art de fer versos i l’essència de la literatura, que és la llengua.’

Precisament, l’epíleg de Manera negra conté un dels poemes més punyents i bells de tot el llibre, que porta per títol «Llengua meva malalta». En la primera part del poema recorda els poetes que han fet gran la llengua (Llull, Marc, Verdaguer, Maragall, Carner, Ferrater), i diu en la segona part:

«Jo t’he vetllat de nit molts dies teus terminals,
t’he servit
amb passió, amb dolor, amb plaer,
però amb el buit enorme insondable,
de saber-me tan lluny del doll poderós
que ens regava la terra, aigua viva, feraç.
Jo ara gairebé em sento com un cuc
obstinat que es pregunta sum dignus?

Però potser pel meu esforç i pel d’altres com jo
sobreviuràs,
llengua meva malalta, pàtria meva.
Després de tot encara ets viva
i encara sóc capaç de confegir per tu
un poema, potser una mica escanyolit, metafòric,
d’alocs de torrentada, d’ametller i de ginesta,
de fonoll perfumat i d’olivarda,
i encara un altre on jo faré que parlis
de sang i sofriment, de solitud, de crims,
de malgovern, de mentida i oblit…

Accepta-me’ls tots dos. Digne o no,
sóc aquí per ajudar a salvar-te.»

I comenta Narcís Comadira, arran del poema: ‘En els poemes que he escrit aquests darrers quinze anys, que apleguen els tres darrers llibres, els temes són sempre els mateixos: l’envelliment, la llengua, el país, la situació cultural del país… El meu sistema de treball és sobre la vida.’

—I com trobeu el país, com el veieu, com el viviu?
—No sé com està el país. Jo estic molt trist, perquè no pot ser que hi hagi gent a la presó, per la utilització il·legal de la justícia, i estic indignat per la manera com l’estat espanyol s’ha revelat tal com és. I preocupat, perquè no acabo de veure com se’n sortiran, els nostres polítics, d’aquest atzucac on ens ha posat la senyora Sáenz de Santamaria i els altres. Ara fins i tot volen fer inhabilitacions preventives. S’ho inventen tot.

—Hi ha un poema que es diu ‘El dia’.
—Quan el vaig escriure devia sentir-me més optimista que ara. L’endemà de l’1-O vaig ser optimista, pensant que després de la repressió rebuda hi hauria un cop de pau que vindria d’Europa. Però ara sabem que a Europa són una colla de corruptes, també. Perquè la corrupció és de dretes i capitalista. De corrupció també n’hi ha a Catalunya. Tenim el cas Pujol. És la que denuncio en el poema ‘Soliloqui terminal de Guillem Bofill, després de tallar-se les venes a la banyera’. Un poema que apareix a l’obra de teatre que vaig escriure, De l’hort de les oliveres.

—És un poema molt dur, amb versos que diuen: ‘Aquest país és mort / Tots hem contribuït a assassinar-lo’. I també: ‘Tot fa pudor de podrit / a Catalunya’.
—Sí, de corrupció a Catalunya n’hi ha, però el que ha robat en Pujol (que no el justifico) és la xocolata del lloro davant de tot el que ha robat Espanya, el rei Juan Carlos, el seu fill, i centenars de dirigents del PP, com Rajoy, Zaplana i companyia. La corrupció és inherent al sistema capitalista. I per això temo que ens espera un hivern llarg i fosc.

—Però, confieu en la nova generació de joves que pugen?
—Hi tinc molta confiança. Potser és una cosa dels vells, de tenir confiança en els joves.

—Ens falta una generació?
—És possible, és possible. Això ha de ser que aquests joves que ara tenen catorze i quinze anys, quan votin d’aquí a tres o quatre anys, se sumin als que voten més grans, que no s’hagin mort encara. Si no, només serà un procés de substitució.

—Al final, veig que teniu una actitud optimista.
—Jo crec que no ho veuré, però que aquest país acabarà essent independent, perquè això no es pot sostenir. No es pot sostenir la relació amb un estat d’aquesta mena. Ara, també penso que hauria de passar alguna cosa a Europa, però com que és dominada per la dreta…

—Porteu a la solapa de l’americana l’estrella comunista i el llaç groc que reivindica l’alliberament dels presos polítics. Símbols que exemplifiquen molt bé això que expliqueu. Però deixeu-me anar una mica més enllà i parlar del paper de l’artista en la situació de revolució actual. En la nostra història recent, els artistes han tingut un paper important. Avui, en aquest moment de lluita i de denúncia, els artistes semblen desapareguts.
—Teniu raó, que la majoria d’artistes no apareixen. Però és que els partits tampoc no demanen res. Deuen pensar que no és important. En l’època de la guerra i la dictadura sí, Picasso, Miró, Tàpies a partir de la postguerra..

—Em referia no tant a la visibilitat d’artistes d’importància internacional, com al paper de l’artista en la realitat més quotidiana del procés. Tenim dos grans col·lectius de la societat civil, Òmnium i l’ANC, que amb cartells i pancartes mostren una estètica, i parlen d’una manera. Vull dir que els poetes i els artistes podrien tenir una incidència més significativa, més visible, en la revolució.
—Jo crec que si ho demanessin, sí que hi seríem, és clar. Però em penso que no hi donen gaire importància. Potser perquè l’art plàstic és molt devaluat. Ara tenen més importància les performances, les actuacions, la música… La plàstica i l’estètica plàstica, els és igual.

—I la llengua?
—Bé, la llengua és un altre capítol. Jo estic molt preocupat per la llengua. Però, és clar, els mateixos d’Esquerra Republicana diuen coses sobre la llengua que… Per no perdre vots de castellanoparlants arriben a dir coses que jo no entenc. Això em preocupa molt. En aquest llibre el poema ‘Llengua meva malalta’ va per aquí. I ja en un llibre anterior, de fa cinc anys, hi ha un poema que es diu ‘Cançó de bressol’, dedicat a la llengua.

—Analitzant el problema, sempre s’acaba anant a parar a l’escola. El paper que hauria de tenir l’escola.
—Jo he cregut sempre que, en aquest país, l’escola és la cosa més important. Ja ho vaig dir fa uns anys, quan la Universitat de Girona em va encarregar un discurs inaugural de curs, per a totes les universitats catalanes. I vaig fer una defensa de la inversió en l’ensenyament i en l’escola. I vaig dir davant el senyor Pujol, claríssimament, que la inversió en educació no era mai a fons perdut. Era el moment que es parlava de la rendibilització de la universitat, del fet que tot havia de ser rendible. I jo vaig dir que l’ensenyament no havia de ser rendible, que necessitava una inversió a fons perdut. Fons perdut econòmic, perquè de fet no és mai a fons perdut: és una inversió per al futur. Reverteix en gent ben formada, que vol dir bons professionals per al futur, bons polítics per al futur, bon escriptors per al futur… De tot: metges, advocats… Les persones ben educades són fonamentals per al país. Si volem fer un país tal com el volem, necessitem fer un país de gent ben educada.

—L’escola és en el punt de mira del govern espanyol.
—Jo estic molt indignat amb Espanya. Jo no m’he sentit mai espanyol, perquè no ho sóc. I això no ho ha dit mai ningú: que Catalunya és un país ocupat des del 1714, abans i tot. Però ocupat ocupat va ser amb el fill de puta de Felip V. Perquè abans d’ell érem un país més o menys independent, però ell va decidir que volia ser com els seus parents francesos i fer un país unificat i homogeni, i va fer el Decret de Nova Planta i va escriure allò famós de que ‘se note el efecto sin que se note el cuidado’. En canvi, els d’ara volen que ‘se note el efecto’ i ‘que se note el cuidado’ els importa un rave.

—És un altre 1714.
—Sí, i abans hi va haver el 1939. Aquell que va dir que cada cinquanta anys s’havia de bombardejar Barcelona… Doncs ara estan bombardejant Catalunya amb les armes que tenen: amb els jutges, amb la infàmia, amb la il·legalitat.. És inconcebible això i no ens en sortirem, de moment, crec.

—La connivència de tots els estaments de l’estat contra l’independentisme, fulminant la separació de poders, fulminant el sistema democràtic, és un mur que costa molt d’esbotzar.
—Esbotzar això és molt difícil. Jo no en veig la manera. Si la veiés, ja li faria un tweet, a en Carlitus. Així li dèiem al Carles Puigdemont. Jo no en sóc amic, perquè sóc més gran. Però hi vaig tenir una mica de relació quan el van fer president, perquè va penjar un quadre meu al seu despatx, un homenatge al Carles Rahola, el seu referent periodístic. Aleshores em va fer trucar i em va convidar a Palau per veure el quadre penjat. Hi vaig anar i vam parlar un parell d’hores. Però, és clar, no es veia a venir tot això que ha vingut. Fa dos anys no es veia a venir, al contrari, érem relativament optimistes.

—Puigdemont ha de ser el president investit i restituït?
—És el que és. Perquè per a mi no l’han destituït, perquè no tenen cap poder per a destituir-lo. Aquesta és l’obvietat. Ara, els partits polítics catalans sembla que volen és tornar a l’autonomia i tenir poder i ser diputats… Això em posa bastant negre. Ara, potser és la manera, ja que hem guanyat aquestes eleccions il·legals… Però jo trobo que no hauríem d’haver-hi anat, a aquestes eleccions. Ningú. Tot i que ara tindríem l’Arrimadas de virreina, que tampoc m’agrada. No ho sé. I tampoc veig clar que s’hagi de sacrificar el president.

—I sobre la situació actual, n’heu escrit cap vers?
—No.

—Però hi ha molt de dolor en l’últim llibre.
—Les meves sensacions motivades per la situació, evidentment que es fiquen en el poema. N’he fet un, recentment, que parla del ‘laberint d’ignomínia’. És clar que parla de la situació, però no és cap anàlisi sobre la situació ni parla de possibles sortides ni d’abrandaments ni de desinflaments. Però que la situació marca, evidentment. I l’últim poema que he fet, a més del de ‘Bèlgica’, es titula ‘En el laberint’. Però no és prou polit encara. Hi ha un vers al final que diu: ‘perdut en aquest laberint d’ignomínia’…

—Al final recollirem una obra marcada per aquest moment?
—En el meu cas, potser sí. És possible que en faci més, perquè aquest últim em va sortir espontàniament.

—Ens heu explicat que vau anar a la manifestació de Brussel·les. Què us va fer decidir?
—No ho sé. Quan vam saber que es feia ens vam decidir a anar-hi amb uns amics. Vam agafar bitllets d’avió, vam reservar un hotel i vam poder agafar un trenet i anar fins a Bruges i tot.

Durant l’espera a l’aeroport, Comadira va escriure un poema, ‘Bèlgica’, que va llegir durant la presentació del llibre a Girona. Li hem demanat de compartir-lo amb els lectors de VilaWeb. Aquí el teniu:

Bèlgica

Brussel·les trista, grisa d’aigua i diners.
El vent glaçat del nord passa lliscant
per les façanes
dels edificis innocus d’Europa.
Als parcs, herba gebrada i esquelets
dels arbres sense fulles.
Els belgues són feliços, xipollegen
en bassals de cervesa. I mengen waterzooi
i carbonada i musclos i patates fregides.
Tenen un no-sé-què surrealista,
els belgues, i una ànima catòlica.
Fan una vida dolça,
una vida petita com un bombó de xocolata.
Els valons parlen un francès estrany
i els flamencs, el flamenc. I no s’entenen. Regalimen
sota el plugim les estàtues públiques:
sants i reis, benefactors del poble,
davant de les esglésies, dels palaus,
dels mercats i els museus.
La pintura flamenca és realista.
La seva perfecció cansa una mica,
li falta
la invenció italiana (la pittura
è una cosa mentale, va dir el vell Leonardo).
Els flamencs pinten la vida dels homes,
com va dir Brueghel, i això acostuma a ser
una mica avorrit, a no ser que la pintin
Jan van Eyck o bé Rogier van der Weyden
o bé Hans Memling
o Hugo van der Goes o el mateix Pieter Brueghel.
O bé aquell boig de Hyeronimus Bosch.
L’arquitectura antiga sol ser gòtica,
un gòtic que s’escampa als llarg dels segles:
totxo, pedra i daurats
i puntes de coixí i pastisseria.
La moderna és innòcua, ja ho he dit,
és el frígid espai de la riquesa,
és el pes burocràtic d’una Europa caduca,
fet de marbre i de vidre.

Entremig hi ha una mica d’art déco
feixistitzant: estacions i hotels.
I aquella llibertat de l’art nouveau,
sempre una mica sobrevalorat.
El país, cap al nord, és molt pla,
ja ho va cantar Jacques Brel en una cançó esplèndida.
I és verd entre les boires.
L’Atlàntic li ofereix
un horitzó de vida inconeguda.
Per Carner aquest país va ser el recés final.
Hi va polir els seus versos i hi va veure la vida
que se li esgrogueïa
com les petites fulles dels bedolls.
La memòria se li va fer boirosa
i el seu món se li va tornar gris.
No estic segur que Bèlgica sigui un país per viure-hi.
No estic segur que Bèlgica sigui un lloc per morir-hi.

5, 6, i 7 de desembre de 2017» - Narcís Comadira
¡