Cada un de nosaltres ha nascut amb una dosi de puresa predestinada a ser corrompuda pel comerç amb els homes, per aquest pecat contra la soledat. Doncs cada un de nosaltres fa l'impossible per no veure's lliurat a ell mateix. El semblant no és fatalitat, sinó temptació de decadència. Incapaços de guardar les nostres mans netes i els nostres cors intactes, ens taquem amb el contacte de suors estranys, ens rebolquem assedegats de fàstic i fervents de pestilència, en el fang unànime. I quan somiem mars convertits en aigua beneïda és massa tard per capbussar-nos en ells, i la nostra corrupció massa profunda ens impedeix ofegar-nos allà: el món ha infectat la nostra solitud, les petjades dels altres sobre nosaltres es fan inesborrables.  
En l'escala de les criatures només l'home pot inspirar un fàstic perdurable. La repugnància que provoca un animal és passatgera, no madura en el pensament, mentre que els nostres semblants alarmen les nostres reflexions, s'infiltren al mecanisme del nostre desinterès del món per confirmar-nos en el nostre sistema de rebuig i aïllament. 
Després de cada conversa, el refinament indica per si només el nivell d'una civilització, per què és impossible no enyorar el Sàhara i no envejar a les plantes o els monòlegs infinits de la zoologia?  Si per cada paraula aconseguim una victòria sobre el no res, no és sinó per millor patir seu imperi. Morim en proporció a les paraules que llancem al voltant de nosaltres... Els que parlen no tenim secrets. I tots parlem. Ens traïm, exhibim el nostre cor; botxí fora mida, cadascú s'acarnissa a destruir tots els misteris, començant pels seus. I si trobem als altres, és per envilir junts en una cursa cap al buit, sigui en l'intercanvi d'idees, en les confessions o les intrigues. 
La curiositat ha provocat no només la primera caiguda, sinó les innombrables caigudes de tots els dies. La vida no és sinó aquesta impaciència a decaure, de prostituir les solituds virginals de l'ànima pel diàleg, negació immemorial i quotidiana del Paradís. L'home només hauria d'escoltar-se a si mateix en l'èxtasi sense fi del Verb intransmissible, forjar paraules per als seus propis silencis i acords audibles als seus sols remordiments. Però és el xerraire de l'univers, parla en nom dels altres, eñ seu jo estima el plural. I el que parla en nom dels altres és sempre un impostor. Polítics, reformadors i tots els que es reclamen d'un pretext col·lectiu són tramposos: Només la mentida de l'artista no és total, ja que només  s'inventa a si mateix ... Fora de l'abandonament al que incomunicable, de la suspensió en mitjà dels nostres rampells inconsolats i muts, la vida no és sinó un estrèpit sobre una extensió sense coordenades, i l'univers, una geometria afectada de epilèpsia.  (El plural implícit del «es» i el plural confessat del «nosaltres» constitueixen el refugi confortable de l'existència falsa. 
Només el poeta pren la responsabilitat del «jo», només ell parla en el seu propi nom, ell només té el dret a fer-ho. La poesia es deprava quan es fa permeable a la profecia o a la doctrina: la «missió» ofega el cant, la idea entorpeix el vol. El costat «generós» de Shelley torna caduca la major part de la seva obra: Shakespeare, feliçment, no ha «servit» per a res.  El triomf de la no autenticitat es compleix en l'activitat filosòfica, aquesta complaença al «es», i en l'activitat profètica (religiosa, moral o política), aquesta apoteosi del «Nosaltres». La definició és la mentida de l'esperit abstracte, la fórmula inspirada, la mentida de l'esperit militant: una definició es troba sempre l'origen d'un temple, una fórmula reuneix allí ineluctablement els fidels. Així comencen totes les ensenyaments.  Com no tornar llavors cap a la poesia? Ella té -com la vida- l'excusa de no provar res.)