Aquest principi consisteix que l'única finalitat que justifica la intervenció de l'espècie humana, col·lectiva o individualment, a la llibertat d'acció de qualsevol dels seus semblants, és la seva pròpia protecció. Que l'únic propòsit per la qual poden exercir legítimament el poder sobre qualsevol membre d'una comunitat civilitzada, contra la seva voluntat, és evitar que perjudiqui als altres. 
El seu propi bé, sigui físic o moral, no constitueix justificació suficient. Ell no pot ser justificadament forçat a actuar o a abstenir-se de fer-ho perquè sigui millor per a ell fer-ho així, perquè això li faci sentir més feliç, perquè en opinió dels altres fer-ho així seria de sentit comú, o fins i tot just. Aquestes són bones raons per amonestar-lo, per a raonar amb ell, per persuadir-lo, però no per obligar-lo o infligir qualsevol mal en cas que actuï en forma diferent. 
Per justificar això, la conducta de la qual es vol dissuadir hauria d'haver estat calculada per perjudicar a altres persones. A la part que li concerneix merament a ell, la seva independència és, per dret, absoluta. L'individu és sobirà sobre si mateix, sobre el seu propi cos i sobre la seva ment. Potser no sigui necessari dir que aquesta doctrina és només aplicable a éssers humans en la maduresa de les seves facultats. No ens referim a nens ni a persones joves que estan per sota de la majoria d'edat que la llei pugui fixar tant per als homes com per a les dones. Aquells que encara romanen indefensos i requereixen l'ajuda d'altres, han de ser protegits contra les seves pròpies accions tant com contra els danys que altres puguin inferir-los.

John Stuart Mill 
¿Limitar la llibertat perillosa?