Ahir dijous, mentre milions de dones espanyoles es creuaven de braços i altres centenars de milers sortien al carrer a executar la dansa de la pluja, dues dones d'alt rang, Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal treballaven colze a colze per intentar defensar el món lliure. És possible que se m'hagi anat la mà amb la ironia d'aquesta primera frase; ho dic perquè el que va a continuació té un to semblant i no m'ho he inventat jo. O almenys, no del tot. Amb les Germanes Hurtado del PP -com, d'altra banda, amb la resta de l'aparell masculí i femení del partit- és difícil saber on acaba la realitat i on comença la liquidació en diferit i en forma de simulació.

El cas és que Soraya i Cospedal han alertat la Unió Europea sobre el perill dels ciberatacs que podrien desequilibrar l'estabilitat política del continent. Qualsevol cosa és possible després que Donald Trump aconseguís la presidència dels Estats Units gràcies a un cop de pilota informàtic i que es descobrís que Puigdemont, en realitat, oculta a un espia rus tunejat amb un motxo al cap i infiltrat des de Veneçuela a força de likes i retuits .

A València, Soraya parlava de "organitzacions criminals superorganitzades que operen a nivell internacional i que tenen una motivació ideològica", una aguda caracterització que descarta completament al PP, que només actua a nivell nacional i autonòmic, ideologia té poca i l'organització la porten en una llibreta. Immediatament, en sentir "organitzacions criminals superorganitzades", un pensa en Spectra, en l'Imperi Galàctic o a la Conjura Judeomasónica Internacional; pensa en dolents perillosíssims, en Pablo Iglesias prement el botó de l'apocalipsi mentre es carcajea amb accent veneçolà o en Echenique en la seva cadira de rodes amb un gat d'Angora a la falda, o simplement, amb la conxorxa dels enzes.

A part de catalans, comunistes, titellaires i graciosos en general, entre la multitud de superdolents finançats amb rubles es troben: Luis Bárcenas, que té una pinta del KGB que tira d'esquena; Francisco Granados, importador d'ètica a l'engròs; Álvaro Pérez, el Bigotes, que va ser cosac abans que bolxevic; o Francisco Correa, venedor de finques a Txernòbil. Tots ells i alguns més van aconseguir infiltrar-se en la cúpula mateixa del PP al millor estil Kim Philby, intentant destruir la infraestructura governamental a força de sobres, àtics a Marbella, francatxelas, escopetes de caça, vestits, rellotges de quilo i mig, esportius paranormals, festes d'aniversari, bolquet de putes, donacions anònimes, casaments a El Escorial, empresaris generosos, banquers prosoviètics, tertúlies a Intereconomía, apunts fraudulents i comptes de la vella. Afortunadament, el servei de Contrainteligencia del PP no descansa. Com experts en el tema, ells manegen la informàtica a un altre nivell, esborrant els discs durs a cops de martell o extraviant correus electrònics en un abisme virtual d'on no els rescataria ni Steve Jobs des del ciberespai del cementiri. El Gran Mariano et vigila algoritme al cant des de les seve 42 polzades de plasma. La ciberdelinqüència està que no li arriba la camisa al cos. - David Torres - publico.es