La detenció de Puigdemont a Alemanya i el processament dels líders independentistes ha dibuixat una línia divisòria emocional. D'una banda, els que celebren aquestes desgràcies amb alegria; d'una altra, els que, militant o no en l'independentisme, ho lamenten. Indiferents a les causes que ens han conduït a aquest present desolador, els que festegen les detencions persisteixen en el relat oficial: saltar-se la llei té un cost, desafiar un dels estats més vells d'Europa era una temeritat i una insensatesa. Donen per fet que, gràcies als jutges, la crisi catalana ja està dominada. Llarena apareix davant l'opinió pública espanyola com "un terratrèmol purificador" (Ignacio Varela). Excepte Podem, pràcticament ningú, en el conjunt d'Espanya, es pregunta si la repressió dels líders significarà la rendició, el silenci i la submissió de dos milions d'independentistes. Felipe González ho dubta. També alguns periodistes de vàlua. Carlos Sánchez a El Confidencial reflexiona sobre la fortalesa de l'Estat: una democràcia forta -sosté- no és la que aixafa la dissidència, ja que, des de la perspectiva de la contundència legal, és més eficient una dictadura. Forta ho és la democràcia capaç d'integrar a tots els seus ciutadans en un projecte comú. Ara bé, aquestes reflexions són marginals en un país en què els dos partits de la dreta i els principals diaris es disputen el fuet de domador de catalans.

Pel que fa a les organitzacions de l'independentisme, ja fa mesos que han passat del somriure i la il·lusió al malestar i el ressentiment. Viuen les detencions com l'enèsima confirmació de la "maldat congènita" de la cultura política espanyola i, tot i que tot el que està passant desmunta les fantasies argumentals i nua les celebrades astúcies del procés, no poden sortir del bucle: la major part dels propagandistes de l'independentisme defensen el xoc al carrer que la declaració teatral de la república va avortar. Si fins ara, sense majoria social ni electoral, defensaven la ruptura de la legalitat, ara que el moviment ha quedat escapçat, propugnen la socialització del conflicte: que el Parlament i el carrer es confonguin, com sempre va defensar la CUP. Mancat de direcció política, l'independentisme corre el risc de convertir-se en una caricatura exasperada del que va ser.

Diverses veus catalanistes, disconformes amb el procés, s'ofereixen a la majoria independentista per afavorir un canvi de rumb. Recuperar les institucions, ajudar els presos, iniciar una lògica política realista. Reunificar el país, recuperar la serenitat, acumular força negociadora. Però els joves independentistes que, com Jordi Graupera, aspiren a ocupar el buit de lideratge, s'allunyen de la transversalitat catalanista, com el gat de l'aigua. Porten anys assenyalant el catalanisme com el pitjor dels mals. "Deshonest", el adjectiven. Abans d'acceptar la reconstrucció del vell front catalanista, propugnaran una caiguda col·lectiva al precipici. Un remake esteticista de les clàssiques derrotes catalanes.

últims moviments
ANTONI PUIGVERD
lavanguardia.com