LA LLARGA MARXA 24.10.18

"La llarga marxa és una inquietant novel·la de Stephen King. Fent una breu sinopsi, la novel·la ens remet a una societat ultraconservadora que ha portat al paroxisme els seus trets més perversos, dominada per un estat policial. L'esdeveniment més important dins d'aquesta societat és la més extraordinària competició esportiva, una esgotadora marxa a peu on una relliscada pot ser l'última. Els competidors: cent adolescents triats per sorteig i decidits a passar sobre els cadàvers dels seus companys per arribar a la meta. El premi: fama i fortuna per al guanyador, és a dir, per a l'únic supervivent... Només un serà el triomfador."
La llàstima d'aquesta llarga marxa d'hondurenys i ciutadans d'altres països que travessa Mèxic camí dels Estats Units, a diferència de la novel·la de King, és que aquí em temo que no hi haurà triomfadors.

Una dada molt rellevant és que la violència que avui impera al Salvador, Guatemala i Hondures (l’anomenat Triangle Nord) és més intensa que la que van viure els mateixos països en plena crisi bèl·lica dels anys 80. Segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, Hondures és avui el país sense guerra declarada més violent del món, que segueixen de prop Guatemala i el Salvador. En aquest paisatge, la inoperància de l’Estat i la violència de les ‘maras’ (colles llatines nascudes als 80 als barris de Los Angeles i que després van ser deportades a l’Amèrica Central als anys 90) tenen una gran responsabilitat.

Però la caravana dels migrants presenta una cosa nova: fins ara la migració era una opció solitària i individual, bàsicament clandestina. El fet que en aquests dies s’hagi convertit en una manifestació col·lectiva suposa, per primera vegada, una denúncia política que increpa tota la societat: la d’origen, la de trànsit, la d’arribada, i a tots nosaltres.

Si bé el pas de persones migrants centreamericanes per Mèxic és un fet que té lloc des de fa molts anys, mai s’havia vist un esdeveniment d’aquesta magnitud en què milers de persones estan intentant de manera desesperada travessar la frontera amb la finalitat de buscar protecció. No hi ha dubte –m’explica– que l’origen de la caravana de migrants respon a un context de violència i pobresa generalitzada en què les condicions mínimes de vida digna i respecte als drets humans no han sigut garantides. 
Trump ja ha avisat que els espera per no deixar-los entrar i fins i tot ha escampat falses noticies de que entre aquests migrants hi havia terroristes. Per altra banda, llegia ahir que a Búffalo acceptarien de rebre aquestes 7.000 persones ja que les necessiten; Búffalo, San Diego o altres ciutats. Ho expliquen a elperiodico.cat

PER UN GRAPAT DE FRAGATES 24.10.18

Espanya i la seva política van canviar de cop el juny de 2018. Les exigències als governants han augmentat dràsticament, també les seves responsabilitats.

L'assassinat de Khashoggi ha tornat evident el que tots els governs sabien però no poden seguir ignorant sense tacar-se les mans de sang - Antón Losada.

Fins i tot en aquests temps líquids quan sembla que un pot estendre el seu programa i els seus postulats fins inundar tot l'espai disponible, com fa l'aigua, de vegades no queda més remei que plantar els peus en algun lloc si no vols que la força del corrent et arrossegament, com succeeix en les inundacions. Faria bé el president del govern a preguntar-se si no ha arribat el moment d'agafar-sòlidament a alguna cosa, costi el que costi.

Pedro Sánchez va arribar a la Presidència per governar d'una altra manera. Per fer "real politik" i explicar-nos que governar és molt difícil ja teníem a Mariano Rajoy, que a més ho feia millor i amb més gràcia. O marca la diferència o hauria de començar a tenir present que, el mateix corrent de cansament i cansament moral que s'ha portat al Marianismo per davant si més del que esperava, es pot dur a Sanchismo el dia menys pensat. Espanya i la seva política van canviar de cop el juny de 2018. Les exigències als governants han augmentat dràsticament, també les seves responsabilitats. Qui no ho entengui o ho oblidi, el passés malament.

No es pot estar amb els drets humans i vendre armes a dictadors i sàtrapes com la família reial saudita. No es pot defensar un sentit ètic de la política i després seguir facturant mentre s'exigeix ​​que altres ho apliquin primer. No es pot reclamar el lideratge a Europa i després fer-te el mort fins que decideixin els altres i així poder tirar-los la culpa. No es pot jugar a ser líder i deixar que vingui després Angela Merkel a ensenyar com es comporten els grans. O millor dit, es pot fer tot això, però s'acaba pagant car. L'assassinat de Jamal Khashoggi ha tornat tan brutalment evident el que tots els governs sabien però no poden seguir ignorant sense tacar-se les mans de sang. Així són les coses. Podem ignorar la carnisseria de milers d'anònims iemenites, però no tolerem el crim d'un ciutadà saudita amb signatura al Washington Post.

La demanda internacional de construcció naval porta pujant cinc anys i el sector naval espanyol no ha deixat de créixer, fins a tornar a col·locar-se entre els primers de la UE. Ni són les úniques fragates ni els únics contractes que es poden buscar per portar feina i riquesa a Cadis, amb o sense eleccions andaluses. La disjuntiva entre "fragates o drets humans" és tan falsa com el clàssic dilema entre "canons o mantega". Però encara que ho fos, Pere, un líder d'esquerres i compromès amb la regeneració i la dignificació de la política ho tindria clar: drets humans, sempre. Parlar és gratis però la llibertat sempre costa cara.

Sobre el que tinc dubtes és si el fet de seguir venent armes i fragates a l'Aràbia Saudita és per les eleccions andaluses o perquè pugui cobrar la comissió el Bourbon.

L'ÚLTIM QUE APAGUI LA LLUM 10.10.18

• El Parlament podria haver reprovat al rei o defensat el dret "inalienable" de Catalunya a l'autodeterminació però no ho ha fet perquè l'independentisme s'ha restat a si mateix els vots que necessita - Neus Tomàs - eldiario.es

Quan els ciutadans designen als seus representants ho fan pensant que ho faran el millor possible. O que almenys no seran més incompetents que la resta. Encara que tot principi té excepció i l'independentisme ha decidit que les seves accions es converteixin en una excepció permanent. La capacitat de posar a prova la confiança dels seus electors i la paciència de tots, siguin o no votants seus, ha arribat a uns límits que posen vermell com a país.

Quim Torra somreia aquest dimarts al seu escó al costat d'un hieràtic Pere Aragonès mentre se succeïen les votacions del debat de política general. El president somriu fins i tot quan costa entreveure per què. I aquest dimarts era difícil entendre-ho. Fa menys d'una setmana es van fotografiar junts al Palau de la Generalitat per transmetre el missatge que procurarien no donar més espectacles. Tots dos sabien, millor que ningú, que si bé intentaran aguantar fins a la sentència del judici als presos, el xou en què s'ha convertit la política catalana no ens ho estalviarà ningú.

Junts per Catalunya ha dinamitat la majoria parlamentària amb l'argument que els seus quatre diputats processats no es pleguen a les exigències del jutge Pablo Llarena. Són diputats que en la pràctica estan suspesos ja que ni voten ni cobren el sou. Una de les evidències d'aquesta legislatura és que comença a estar científicament provat que hiperventilar i dir la veritat són exercicis incompatibles. A manera de nota aclaridora cal recordar que hiperventilar no és una pràctica atribuïble només a l'independentisme.

Aquest dimarts al Parlament podria haver reprovat al rei o haver proclamat el dret "inalienable" de Catalunya a l'autodeterminació. Però no ho ha fet perquè l'independentisme s'ha restat a si mateix quatre vots. No han aconseguit que prosperi la votació per culpa seva però seguiran criticant a Felipe VI i exigint a Pedro Sánchez que s'avingui a celebrar un referèndum com si al Parlament no hagués passat res. Es podria fer pitjor? No és descartable tot i que el llistó està ja molt alt.

Una de les diferències entre la passada legislatura i aquesta és que ERC ha decidit atendre els consells dels lletrats del Parlament. No és un detall menor sobretot per contrast, ja que JuntsxCat segueix sense fer-los cas quan no li convé. Al final serà una altra vegada el Tribunal Constitucional qui decideixi per ells.

Llegides les interlocutòries del jutge Llarena podria considerar-se que els juristes del Parlament actuen amb un excés de zel i que la por d'alguns diputats a ser inhabilitats fa la resta. Però, més enllà d'interpretacions, la qüestió de fons és que una part del secessionisme ha optat per canviar d'estratègia i optar pel pragmatisme, mentre un altre segueix abraçat a un simbolisme que els afins a Carles Puigdemont han batejat com legitimismo.

El president del Parlament, Roger Torrent, ja té tres querelles, dos de Ciutadans i una de Vox. Els valents que amb 140 caràcters l'acusen de covard no en tenen cap. Això a la república virtual. A fora, Junts per Catalunya i ERC han començat ja la propera campanya electoral tot i que seria més exacte dir que segueixen en campanya. En resum: só una colla de ximples, almenys que apaguin la llum, que gasta.

FRONT POPULAR DE JUDEA 30.3.18

'Capitán del escuadrón suicida del Frente del Pueblo Judaico: "¡Somos el Frente del Pueblo Judaico! ¡Escuadrón suicida! ¡Escuadrón ... Frente Popular de Judea: (a la Unión Popular de Judea) ¡Disidente! Supervisor de la lapidación: ¿Quién ha ... Tengo orden de liberar a Brian de Nazaret. ¿Quién es? Un oficial. ¡Soy yo!.'Profeta desesperante: Y en verdad os digo, que habrá rumores de que las cosas van mal. Y se producirá una gran confusión entre las gentes. Y nadie sabrá dónde está nada. Y nadie sabrá dónde están... esas cositas que llevan una base de rafia y una especie de correa. En esa hora, el amigo perderá el martillo de su amigo. Y los jóvenes no tendrán ni idea de... de dónde están las cosas que sus padres... que sus padres habían guardado allí la noche antes, a eso de las ocho. Está escrito en el libro de Ovadiel. ¿Alguien lo ha leído?

Els diàlegs de la vida de Brian són surrealistes i alhora molt actuals, els podeu trobar aqui. Pero el que és curiós, es que a Canaries va sorgir el 2015 el Frente Popular de Judea que es va presentar a les eleccions. Ho expliquen a 'el economista'. I digueu-me agoserat, pero diria que els partits sobiranistes i els comuns han begut de les fonts del guionista dels Monthy Phyton.

ESTÀTUES AL TERRAT 30.3.18

Una nova instal·lació artística domina el terrat del gratacel de la cadena britànica ITV a Londres: 84 estàtues humanes treuen el cap per la vora al buit, perillosament prop de caure. Formen part de Project 84, una obra per conscienciar sobre el suïcidi, especialment el masculí, tres vegades superior al femení tant allà com a Espanya. És la primera causa de mort violenta, per davant dels accidents de trànsit. La idea és de l'organització Campaign Against Living Miserably (CALM), el nom pot traduir-se com "campanya contra la vida miserable". Per què 84 figures? Perquè són els homes que es treuen la vida a la setmana al Regne Unit. "Amics i familiars dels morts han ajudat en la creació de cada estàtua. Cadascuna és un punyent record d'una vida real perduda i una crida a la unitat social contra el suïcidi", diuen des CALM.

Olvidan que està o hauria d'estar prohibit suicidar-se en primavera:

Morir-se voluntariament no és gaire poètic, llevat del cas d'en Ramón Cabau que un matí es va agenollar a l'entrada del Mercat de la Boqueria, va dipositar un ramet de violetes al terra i es va prendre una ampolleta de cianur, mentre demanava perdó per les molesties que pogués ocasionar. En Ramon Cabau havia estat el propietari del restaurant l'Agut d'Avignon i va decidir treure's la vida. El Sr. Cabau lluia uns aristocràtics i decimonònics bigotis i un canotier, i amb aquesta posada en escena es va acomiadar d'aquest món en el que no hi sabía viure.

El suicidi com el sexe es tabú, no s'en parla, no existeix. Fixeu-vos que en el cas de l'exporter del Barça Robert Enke alguns mitjans no parlaven de suicidi sinó d'accident, que de fet ho és un accident però no en el sentit que li volen donar pèr no reconèixer que una persona ha decidit treure's la vida per pròpia voluntat.
Semblaria que l’índex més elevat dels suïcidis hauria de ser a la tardor o a l'Hivern, però en canvi, l'esser humà que és ja una contradicció en si mateix, és precisament a la Primavera, quan tot brota de vell nou, quan la natura esclata en mil colors de la nova saba de la vida i els animals de tota mena i espècie s'aparellen, va l'esser humà i és quan més decideix llevar-se la vida. Cioràn que havia parlat i teoritzat molt sobre el suïcidi, va morir de mort natural al llit als 84 anys, i en general els qui parlen de suïcidi no solen dur l'acte final a termini, malgrat diuen els entesos que si. que els qui en parlen acaben duent l'acte a terme. Potser perquè malgrat tots els malgrat, aixó de viure és millor que el no res que els espera als qui en un moment d’ofuscació o reflexió opten per la solució definitiva. Un no res, i una covardia vers els qui resten aquí en aquesta vall de llàgrimes com diu el tòpic. Sembla que actualment se'n parla més obertament del suïcidi, tema que no fa massa era tabú. Algú es podia creure que José Agustin Goytisolo que no havia tret mai ni un plat de la taula, estava arreglant una persiana quan fatalment va caure al buit?. Entenc i reconec que l’acte del suïcidi com el de l’avortament és una opció personal i vàlida, com en el cas de començaments d'any d'aquell l'home d'Anglès, amb setanta anys, malalt de càncer i amb una filla de 30 discapacitada. Però tot i així, sempre hi ha una esperança de sobreviure una temporada més abans de prendre aquesta decisió sense camí de retorn ni possibilitat d’esmena. Estic segur que els suicides - i així ho certificava una doctora en el cas d'algun supervivent que ho havia pogut explicar - en el darrer instant se'n penedeixen, només que ja no hi són a temps.

Seria bo que els Governs als qui tan els hi agrada legislar sobre la vida pública i privada dels ciutadans, com l'Obra de teatre d'Alejandro Casona “Prohibido suicidarse en Primavera”, prohibissin a la gent suïcidar-se almenys en aquesta època de l’any. No serviria per a res, però li donaria un toc poètic al drama de llevar-se la vida, sovint sense necessitat real de fer-ho. Amb aixó de la vida, passa com amb la democracia, que no sent un sistema perfecte és el menys imperfecte de tots, i que de fet, si som honestos, sovint succeeix que un problema que ens havia arrivat a angoixar i preocupar, sol arreglar-se tot sol, i que llevar-se la vida si que no el soluciona. En el fons, tot i que és un dret que tenim ja que en no consultar-nos per dur-nos aqui ja el tenim adquirit a decidir quan i com anar-nos-en, però no cal exercir-lo, no soluciona el problema i és un acte de valenta cobardia.

COM EL ROSARI DE L'AURORA 30.3.18

Comprar un habitatge és un esforç majúscul. La hipoteca relaxa el pagament, però el fet d'estar anys i anys afrontant ja s'adona del que implica ser propietari per a la butxaca. Una altra forma de demostrar-ho, molt més senzilla, és veure quants anys de sou íntegre necessitem dedicar per comprar una casa.

Encara que fer-ho és poc comú, en una situació hipotètica es veuen diferències notables en funció de la zona en la qual ens moguem. Definit com "el nombre d'anys de sou íntegre que un ciutadà mitjà necessitaria destinar per a la compra d'un habitatge de tipus mitjà", l'Índex d'Esforç Immobiliari elaborat per Societat de Taxació indica que un espanyol necessita de mitjana 7,5 anys de salari íntegre per a un habitatge.

Aqui, als ciutadans ens han ben ensarronat i encara no sabem com. A l'any 1970 un pis costava al voltant d'unes 700.000 pessetes, i el salari rondava entre les 20 o 25 mil pessetes al mes, o sigui que amb el salari de dos anys es podia adquirir un habitatge, a part que el cost de la vida era molt inferior al d'ara. Aquí l'euro hi ha tingut molt a veure, quan ens vam passar a la moneda europea l'any 2000, tot el que costaba 100 pessetes va passar a costar 1 euro, o sigui que de cop va augmentar un 66% el cost de la vida, més l'arrodoniment (sempre a l'alça).

Es deia, o millor dit ens deien, que comprar habitatge era només cosa nostra, que a Europa la gent llogava, cert, però a preus de lloguer raonables, cosa que aquí no és així, i en la mesura que amb l'última crisi, la gent es va tirar a llogar els preus s'han disparat en alguns casos com a BCN a preus abusius, mentre la gentrificació avança devorant-ho tot davant la inacció d'ajuntaments i Govern.

No hauria de sorprendren's que tanta gent decideixi ocupar habitatges, surt a compte, ja que aqui també el Govern i ajuntaments estan inactius emparant-se en què la llei no els permet, bla, bla, bla.

Això és un desastre que ningú mou un dit per pal·liar-lo i va camí de acabar com el Rosari de l'aurora, i sinó al temps.

NO ÉS POSSIBLE LA REVOLTA 29.3.18

Ahir al vespre, o avui de matinada, depèn de con es miri, he anat a l'aeroport del Prat a buscar a la meva filla i el seu company, que venien de passar uns dies a Londres. Com sempre vaig amb temps, encara que l'arribada estava prevista a les 00.50, servidor a les dotze ja era a 'arribades' fent temps. Des de les dotze que vaig arribar fins a la 1:00 en què varen sortir per la porta de la T1 la Txell i en Pep per les dues portes, no va parar constantment de sortint gent, ensaïmades incloses els de Palma, que per cert avui de 7 a 9  del matí hi havien anunciats 12 vols provinents de l'illa fins a BCN.
Se'm va ocórrer pensar que, un país en què els seus ciutadans viatgen tant i a deshora, mai es pot fer una revolta com deu mana, i menys encara si després de fer-la s'en va a comprar a El Corte Ingles. Que lluny queden aquells temps en que es cremaven convents, allò si que eren revoltes, encara que tampoc servien per a gran cosa, vaja, per a res.

A L'EMPARA DELS DIES COMUNS 29.3.18

N'hi ha que somien amb una vida plena de grans batalles i focs artificials. I estan en el seu legítim dret. Per demanar que no quedi. Però, en realitat, la majoria dels mortals només desitgem ser feliços a l'empara dels dies comuns. Tenir una casa, una feina, passejar amb la persona que estimem, veure una bona pel·lícula, gaudir d'un bon vi... El mateix que desitjava Sergio Piquero, i que ha aconseguit. Perquè la vida amb síndrome de Down és una vida com les altres. 

Cada matí, després d'una bona dutxa i un cafè, Sergio Piquero s'arma amb la seva bicicleta plegable i se'n va a treballar. Primer, un tram en bus, i després, a pedalar. Així, des de fa 14 anys, des del dia en què va començar a treballar com a manipulador de productes a Tahe. Des del 2012, Sergio també forma part del programa Incorpora de l'Obra Social "la Caixa", els tècnics laborals fan de cremallera entre empreses, entitats socials i persones: no només donen un cop de mà als altres en la recerca de treball sinó que, un cop trobat, els segueixen de prop perquè tot vagi bé.

És gràcies a FUNDOWN i Incorpora que es van conèixer Sergio i Alicia, la tècnica laboral que porta set anys acompanyant-lo. Tot i que la bona notícia és que cada vegada menys. "El que més valoro de Sergio són les seves ganes de viure de forma autònoma, de ser responsable de si mateix. Per a mi és una lliçó de vida ", explica Alícia. "Al principi estava amb ell cada dia, però està tan integrat en el seu treball que ara ens veiem només un cop per setmana."

"El suport d'Alicia ha estat fonamental per a mi", remarca, per la seva banda, Sergio. "Treballar tants anys m'ha permès independitzar-me. Ara visc amb la meva noia, Olga". Alícia es recorda del dia en què Sergio va anar a viure amb la seva parella. "Va ser molt emocionant per a ell. Com ho seria per a qualsevol!", Assenyala. "Tots els que ens hem independitzat sabem l'esforç que suposa anar-te'n de casa i fer-te càrrec de tu mateix. Jo ho vaig viure amb ell com un exemple de superació".

El treball ens dóna identitat, aporta sentit al nostre dia a dia i és una gran eina per guanyar en qualitat de vida i sentir-se integrat en la societat. "No crec que sigui tenir una discapacitat el que fa que necessitis una ocupació", subratlla Alícia. "Tots ho valorem perquè aporta molt personalment: et permet relacionar-te amb altres, sortir de la teva zona de confort, et dóna autonomia...". I com les persones amb síndrome de Down volen de la vida el mateix que les altres, hem de fer el possible perquè comptin amb les mateixes oportunitats que tots per aconseguir-ho. - lavanguardia.com

A vegades la vida té un sentit i pot ser molt bonica.

UN PATRIOTA ENGINYÓS 29.3.18

Després d'haver obtingut audiència amb el Rei, un Patriota Enginyós va treure un paper de la butxaca i va dir: Déu beneeixi a Sa Majestat. Aquí tinc una fórmula per construir una armadura blindada, que cap canó podrà perforar. Si aquesta armadura és adoptada per l'Armada Reial, les nostres naus de guerra seran invulnerables i per tant invencibles. Aquí també hi ha els informes dels ministres de Sa Majestat testificant els mèrits de la invenció. Cediré el drets sobre ella per un milió de tumtums.

Després d'examinar els papers, el Rei els va fer a un costat i li va prometre una ordre per al Ministre tresorer del Departament d'Extorsió per un milió d'tumtums.

-I aquí -va dir el Patriota Enginyós, traient un altre paper d'un altre butxaca- hi ha els plans d'un canó que he inventat que pot perforar aquesta armadura. El germà real de Sa Majestat, l'Emperador de Bang, està ansiós per adquirir-lo, però la meva lleialtat cap al tron ​​de Sa Majestat i cap a la seva persona m'obliguen a oferir-lo a Sa Majestat. El preu és d'un milió de tumtums.

Després de rebre la promesa d'una altra lletra va introduir la mà en una butxaca diferent a les dues anteriors i va remarcar:

-El preu del canó irresistible hauriar d'haver estat molt més gran, Sa Majestat, però el fet és que els míssils poden ser tan efectivament desviats per el meu nou mètode de tractar les armadures blindades amb ...

El Rei va indicar al Gran Factotum que s'aproximés.

-Revisa a aquest home -li va dir- i digues-me quants butxaques té.

-Quaranta-tres, senyor -va dir el Gran Factotum, completant el seu escrutini.

-Déu beneeixi a Sa Majestat -va cridar el Patriota Enginyós, aterrit-. Un d'ells conté tabac.

-Agafeu-lo pels turmells i sacsejeu-lo -va ordenar el Rei-, després doneu-li una ordre per quaranta dos milions d'tumtums i feu-lo decapitar. Emetem un decret castigant l'enginy amb la pena capital.

FI

[Conte - Ambrose Bierce]

ÚLTIMS MOVIMENTS 28.3.18

La detenció de Puigdemont a Alemanya i el processament dels líders independentistes ha dibuixat una línia divisòria emocional. D'una banda, els que celebren aquestes desgràcies amb alegria; d'una altra, els que, militant o no en l'independentisme, ho lamenten. Indiferents a les causes que ens han conduït a aquest present desolador, els que festegen les detencions persisteixen en el relat oficial: saltar-se la llei té un cost, desafiar un dels estats més vells d'Europa era una temeritat i una insensatesa. Donen per fet que, gràcies als jutges, la crisi catalana ja està dominada. Llarena apareix davant l'opinió pública espanyola com "un terratrèmol purificador" (Ignacio Varela). Excepte Podem, pràcticament ningú, en el conjunt d'Espanya, es pregunta si la repressió dels líders significarà la rendició, el silenci i la submissió de dos milions d'independentistes. Felipe González ho dubta. També alguns periodistes de vàlua. Carlos Sánchez a El Confidencial reflexiona sobre la fortalesa de l'Estat: una democràcia forta -sosté- no és la que aixafa la dissidència, ja que, des de la perspectiva de la contundència legal, és més eficient una dictadura. Forta ho és la democràcia capaç d'integrar a tots els seus ciutadans en un projecte comú. Ara bé, aquestes reflexions són marginals en un país en què els dos partits de la dreta i els principals diaris es disputen el fuet de domador de catalans.

Pel que fa a les organitzacions de l'independentisme, ja fa mesos que han passat del somriure i la il·lusió al malestar i el ressentiment. Viuen les detencions com l'enèsima confirmació de la "maldat congènita" de la cultura política espanyola i, tot i que tot el que està passant desmunta les fantasies argumentals i nua les celebrades astúcies del procés, no poden sortir del bucle: la major part dels propagandistes de l'independentisme defensen el xoc al carrer que la declaració teatral de la república va avortar. Si fins ara, sense majoria social ni electoral, defensaven la ruptura de la legalitat, ara que el moviment ha quedat escapçat, propugnen la socialització del conflicte: que el Parlament i el carrer es confonguin, com sempre va defensar la CUP. Mancat de direcció política, l'independentisme corre el risc de convertir-se en una caricatura exasperada del que va ser.

Diverses veus catalanistes, disconformes amb el procés, s'ofereixen a la majoria independentista per afavorir un canvi de rumb. Recuperar les institucions, ajudar els presos, iniciar una lògica política realista. Reunificar el país, recuperar la serenitat, acumular força negociadora. Però els joves independentistes que, com Jordi Graupera, aspiren a ocupar el buit de lideratge, s'allunyen de la transversalitat catalanista, com el gat de l'aigua. Porten anys assenyalant el catalanisme com el pitjor dels mals. "Deshonest", el adjectiven. Abans d'acceptar la reconstrucció del vell front catalanista, propugnaran una caiguda col·lectiva al precipici. Un remake esteticista de les clàssiques derrotes catalanes.

últims moviments

ANTONI PUIGVERD

lavanguardia.com

NO NEIX EL DINER DELS ARBRES 20.3.18

La ministra de defensa Maria de los Dolores de Cospedal Garcia, va justificar fa pocs díes l'increment de la despesa en Defensa en detriment de les pensions: "No nace el dinero de los árboles” - va dir. Apujar les pensions mínimes costaría 3.000 milions, les noves armes de Cospedal, 10.000.... més aqui.

ELS CICLISTES SALVATGES 19.3.18

Sembla el títol d'una novel·la de Bolaño, però aquests ciclistes dels que us parlaré no són poetes real visceralistes, ni busquen a Cesárea Tinajero pel Mèxic dels 70's. 

"El dissabte passat vaig anar al caixer automàtic del banc SBD que hi ha a la carretera de Prats, i en girar-me per agafar l'acera cap a casa vaig haver d'esquivar set o vuit bicicletes, - un pare al davant i dos al darrere i al mig mainada -. I dic esquivar en el sentit literal de l'acció atès no es varen aturar per passar entre un parell d'avis i jo, sinó que ens anaven esquivant com podien. Una mica més avall varen travessar pel pas de vianants en pla "atureu-vos que passem".

No és aquest un fet aïllat, els caps de setmana a ciutat volta molta gent amb bici, hom un d'ells. Per cert que dec ser l'únic ciclista en tot l'orb que respecta els semàfors, allí aturadet mentre els altres passen tranquil·lament i em miren com si fos un enze. La gent quan va en bicicleta passa per allí on li rota i sempre sembla que es pensi que té prioritat. A la que surts de ciutat ja és diferent, anant pels boscs o planures (que poètic) ja volta un altre tipus de personal i cadascú esbufega com pot, el problema allí són les motos de cross i en altres terrenys els quads (últimament escassos), però aquesta seria ja una altra història o histèria.

Un altre problema dels ciclistes són els suposats professionals, els de la bicicleta de carretera que tota la vida hi han anat, i malgrat aquest fet encara no han après a circular com caldria un rere l'altre. Freqüentment van en parella xerrant (ho entenc) però ni se t'ocorri dir res, respecta la distància i passa quan puguis (amb el cotxe) car de no ser així el dit polze s'aixeca ràpid i l'insult no se sent però es perceb.

La foto no té a veure amb el text, però és que és molt bonica.

En part aquesta actitud sobretot quan van una colla és una mica de protesta pels atropellaments que sovint pateixen, però en canvi sempre que em creuo el ciclista sense braç ni cama (ja n'he parlat en alguna ocasió) i els qui l'acompanyen van en perfecta fila índia. Aquest senyor que és un autèntic crac, va com un coet, de tal manera que si alguna vegada vaig en la seva línia i em sobrepassen em salten les enganxines de la meva bici, atesa la diferència de velocitat. És un cas apart com altres ni deuen haver també, però la majoria no van com haurien d'anar.

Una altra qüestió referida als ciclistes de cap de setmana és que talment com als automobilistes se'ls hauria de fer la prova de l'alcoholèmia, car en aturar-se a esmorzar, a banda del tiberi, el reguen ben regat cigaló va cigaló bé, i després avall que fa baixada, i no veieu com baixen de Sant Quirze.

Però és que tot plegat és un joc de despropòsits, car a ciutat, almenys a Sabadell a l'eix Macià i mireu que és ample la acera, doncs la gent en general i sobretot l'espècie més perillosa a ciutat (els jubilats) han d'anar a passar precisament pel carril bici, ah! i no els diguis res que també s'aixequen dits polzes o algun bastó, seguit del recordatori familiar.

En resum que açò és can garlanda i la cosa aquesta dels de la bici campi qui pugui, i jo com un beneitó aturant-me i respectant els semàfors. Ah! i ja em poden fer bufar el que vulguin....al bidó hi duc Coca-Cola. Paraula de Stone."

EL DELICTE DE LA SOLIDARITAT 19.3.18

Itàlia reté un vaixell de l'ONG espanyola Proactiva Open Arms per fomentar la immigració il·legal. El vaixell es troba atracat al port sicilià de Pozzallo, on va arribar ahir per fer desembarcar als 216 immigrants rescatats davant de les costes de Líbia.

"L'ONG espanyola Proactiva Open Arms va confirmar a EFE que la fiscalia de Catània, a l'illa italiana de Sicília, ha realitzat un segrest judicial preventiu del seu vaixell i que se'ls ha obert una investigació per fomentar la immigració il·legal després que ha passat en el seu últim rescat.

El fiscal de Catània, Carmelo Zuccaro, ha obert la investigació contra el comandant del vaixell, Mark Reig i la coordinador de la missió, Anabel Montes, en considerar que en l'últim rescat «han fomentat la immigració il·legal i han violat els acords internacionals» , segons els mitjans italians.

El vaixell es troba atracat al port sicilià de Pozzallo, on va arribar ahir per fer desembarcar als 216 immigrants rescatats davant de les costes de Líbia. Zuccaro és el mateix magistrat que l'any passat va assegurar que algunes ONG estaven d'acord amb els mateixos traficants i que fins i tot rebien finançament d'ells.

La investigació s'ha obert després del que ha passat aquest cap de setmana quan l'ONG va denunciar que una embarcació de guardacostes libis es va aproximar al vaixell i va amenaçar amb obrir foc si no els lliurava els immigrants que acabava de rescatar en alta mar. L'incident es va produir fora d'aigües territorials líbies, a unes 73 milles (uns 117 quilòmetres) de la costa del país nord-africà, va subratllar a Twitter el president de l'organització humanitària, Óscar Camps.

Per la seva banda, la Guàrdia Costanera italiana va explicar que la missió estava sent coordinada pels libis. No obstant això, en un comunicat al qual ha tingut accés Efe dissabte, l'autoritat marítima líbia va acusar per la seva part a l'organització humanitària espanyola ia les altres que treballen en el rescat de persones a Líbia d'interferir en les operacions i de violar les seves aigües territorials, malgrat que aquestes operen més enllà de les 25 milles corresponents.

El vaixell va demanar després el permís d'atracar en un port italià, però no el van rebre fins divendres a la noche.Desde consolat espanyol a Roma i el cònsol a Catània, a Sicília, s'han posat ja en contacte amb el capità del vaixell , han informat a EFE fonts del Ministeri d'Exterior italià. Els tripulants investigats compten ja amb l'assistència d'una advocada, Rosa Emanuela El Far, que va explicar als mitjans italians amb ironia que l'únic delicte comès seria el de «la solidaritat» perquè «ningú comet delicte per socórrer les persones»."

El divendres a la tarda Helena Garcia Melero ja va parlar amb Òscar Camps, que va advertir que tenien quasi tres-centes persones rescatades a bord i no els deixàven desembarcar-los a cap lloc i que els libis els havien amenaçat amb disparar trets si els recollíen. Es veu que a aquesta Europa insolidària, li molesten aquestes ONG com Proactiva Open Arms, i van a per elles, a inutilitzar-les, millor que els migrants s'ofeguin a la Mediterrània, menys feina i  al cedmentiri de la mar morta encara n'hi caben uns quants milers. 

UN URINARI ÉS UNA OBRA D'ART? 18.3.18

En quin moment un urinari pot convertir-se en una obra d'art? - No quan vosaltres ho decidiu, sinó quan Marcel Duchamp, un pintor originari de l'Alta Normandia, ho va decidir. El 1917 Duchamp va enviar de manera anònima un urinari (fountain en anglès) a un jurat artístic nord-americà - del que, d'altra banda, era membre -. 

Va escollir l'objecte entre centenars d'ells, tots semblants, en una fàbrica de productes sanitaris que els manufacturava en sèrie. Només una cosa distingeix aquest urinari, que ha arribat a ser cèlebre a tot el món, d'un altre producte de la mateixa fàbrica però utilitzat per als seus fins habituals: la signatura. Duchamp no va signar amb el seu nom sinó amb un pseudònim: R. Mutt, en referència a un heroi de còmic (un petit gros divertit, conegut llavors per la majoria dels nord-americans).

Els membres del jurat ignoraven la identitat de l'autor d'aquest gest a mig camí entre la broma sense més transcendència i la revolució estètica que desencadena. Duchamp va cridar a aquest objecte un ready-made (un objecte ja confeccionat si volguéssim traduir paraula per paraula). aquest objecte es distingeix dels seus semblants per la intenció de l'artista que imposa la seva presència en una sala d'exposicions. I segueix sent materialment el mateix, el fixi un lampista especialitzat en productes sanitaris en la vostra tre institut o el situï un artista sobre un pedestal en una sala d'art. però al museu es carrega simbòlicament d'una significació diferent que en els escusados. La seva funció canvia, el seu destí també, la seva finalitat primera i utilitària desapareix en benefici d'una finalitat secundària i estètica. el ready-made entra llavors en la història de l'art i la fa bascular del costat de la modernitat.

Per descomptat, es registren resistències oficials a aquest cop d'Estat estètic. Es protesta contra la impostura, la broma, l'enganyifa. es rebutja transformar l'objecte banal en objecte artístic. L'urinari és en brut, no llaurat, simplement està signat; en canvi, les produccions artístiques habituals estan elaborades, fabricades, i reconegudes com clàssiques per les autoritats del medi. Però les avantguardes, que volen acabar amb la vella forma de pintar, esculpir i exposar, aconsegueixen imposar l'objecte com una peça superior en la història de l'Art. Llavors, els antics i els moderns s'enfronten, els conservadors i els revolucionaris, els passats de moda i els progressistes lliuren una batalla sense caserna. La història del segle XX dóna la raó a Marcel Duchamp: el seu cop d'Estat ha triomfat, la seva revolució metamorfosa la mirada, la creació, la producció, l'exposició artística.

No obstant això, alguns -encara avui- rebutgen a Duchamp i la seva herència, apel·len al retorn d'una època en què n'hi havia prou amb representar la realitat, transmetre-la de la manera més fidel possible. 

Quin és el sentit de la revolució operada pelr l'urinari? Duchamp dóna mort a la Bellesa, com altres han donat mort a la idea de Déu (per exemple, la Revolució Francesa a la història o Nietzsche en filosofia). després aquest artista, no abordem l'art tenint al cap la idea de Bellesa, sinó la del Sentit, del significat. Una obra d'art no ha de ser bella, se li demana generar sentit. Durant segles, es creava no per representar una cosa bella, sinó per aconseguir la bella representació d'una cosa: no una posta de sol, fruits en un fruiter, un paisatge marí, un cos de dona, sinó un bell tractament de tots aquests objectes possibles. Duchamp retorça el coll a la Bellesa i inventa un art radicalment cerebral, conceptual i intel·lectual. Com diria Amalfitano, la culpa, per suposat, va ser de Duchamp.

Ducham vist per Onfray.

EL MÓN DELS MANIFESTOS 18.3.18

Si hi ha una cosa més aparatosa que anar a un bateig, o a una primera comunió, o a un casament, és firmar un manifest. Els enterraments són una altra cosa. En un llibre de comiat sempre està bé firmar. A un enterrament s’hi ha d’anar sens falta. Ningú es mereix més solidaritat que un mort. Les seves vetlles són la nostra mostra més gran de civilització, ja que la primera manifestació de cultura humana van ser els ritus funeraris. En els enterraments, la gent fa cara d’estar pensant profundament i fa veure que té poques ganes de parlar i es mira amb resignació.

Es mira abans qui el firma en lloc del que hi posa, és el 'selfie' dels intel·lectuals - Javier Pérez Andújar. 

La diferència entre resignar-se i conformar-se és metafísica i per tant transcendental. Qui es conforma assenteix, i establert es queda on és. No obstant, la resignació és evasió. Un resignat s’ha posat a les mans d’una altra persona, s’ha confiat a la voluntat d’un altre ésser. Espera que el treguin d’allà igual que Job va escapar al final d’entre la cendra. «Amb la vostra paciència guanyareu les vostres ànimes», ho diu l’evangelista Lluc. Resignar-se no és tirar la tovallola, sinó guardar-la amb compte.

Als enterraments s’hi va a guardar les formes. No es crida en un enterrament ¡Visca el finat! com enmig d’un banquet s’aclamen els acabats de  casar a la veu de ¡visca els nuvis! ni passa que li tallin la corbata al difunt per rifar-la en trossets, ni ningú demana que es facin un petó també els pares de l’occit. En un enterrament no es llança arròs al sortir, ni es dona als assistents confits a manera de record. En els enterraments no hi ha records sinó recordatoris, perquè tothom sap que els morts no tenen records. Com que l’enterrament és el més solemne dels nostres ritus, es posa al costat del mort una corona. Avui les corones són de flors i d’alguna manera semblen salvavides, ja que són precisament un intent desesperat de salvar-li la pell a algú en l’última galerna. Però antigament les corones dels morts eren d’or, així ressorgeixen en els jaciments arqueològics des de Minos fins a Cuzco.

No és el mateix estar en la república dels vius que en el regne dels morts. Crec que va ser cap als anys vuitanta quan es va començar a aplaudir en els enterraments. Les circumstàncies que van portar a aquesta mena de reacció eren terribles i doloroses, i l’ésser humà és un animal que s’alimenta de símbols. Però a aplaudir-li a un mort hi ha sempre un despropòsit, perquè el que s’aplaudeix és el que ja no es té, tota una vida. També coincideix aquest costum amb el moment que els enterraments es van convertir en espectacle televisiu, i es van posar de moda en els programes del cor i en els telediaris els funerals d’ulleres negres i ovació.

He firmat en llocs molt estranys, quan era petit, a totes les paradetes que trobava per la Rambla; però, ja dic, crec que mai he firmat un manifest. Només cal que trobi altres persones que opinen com jo perquè canviï d’opinió. El manifest és el selfie dels intel·lectuals. És veritat que potser el més llegit, i potser influent, de la història hagi sigut el Manifest comunista, però en descàrrec seu només el van firmar dos. Tot i que ¡quins dos! Ara en els manifestos es mira abans qui el firma en comptes del que hi posa, de forma que el verdader manifest acaba sent la llista d’adhesions.

Per més que ho digui un jutge, és injust que Jordi Cuixart estigui a la presó.

Firmar un manifest és el més semblant a donar un òbol a un pobre a la sortida de missa. Si per estampar una firma no li arrenquen a un la pell a tires, el que s’ha firmat no val la pena. Ser part dels sotasignats és com formar part d’un club de polo, però en comptes de segant herba trepitjant la vida líquida. En els dos casos s’exerceix de la mateixa manera un classisme sobre els que no poden o no saben com entrar, o mai són convidats ni ho seran.

El més semblant a un manifest són els anuncis de colònies. Això no vol dir que jo accepti tot el que passa. Al contrari. L’altre dia vaig parlar amb la companya de Jordi Cuixart i l’hi vaig dir de cor: per més que ho digui un jutge, és injust que Cuixart estigui a la presó. Fa cinc mesos que està en presó preventiva.

No sé en quina època de la història van aparèixer, ni si seran contemporànies dels manifestos, però si existeix una cosa encara més plasta que un manifest és una carta oberta. El correu és inviolable, ho diu el dret civil internacional. Quan una carta arriba oberta, mal assumpte. En vaig rebre unes quantes així fa més d’un any, i va ser aleshores quan em vaig preguntar sobre el seu sentit.

Les cartes obertes van adreçades a tot el món menys a qui figura com a destinatari. Si el manifest és un selfie de grup, la carta oberta és un retrat de Dorian Gray. Alguna cosa s’hi va corrompent perquè es restauri la figura de qui l’ha escrit. Pot ser que la carta oberta més coneguda, i també influent, hagi sigut el J’accuse...! de Zola. A l’autor li va costar la condemna als tribunals, i també l’exili. Resulta impossible esforçar-se a repetir una audàcia d’aquesta consideració sense caure en el ridícul. La força d’una acció intel·lectual resideix en el seu valor per jugar-se el prestigi; perquè el prestigi hi és per perdre’l.

I TU HO SAPS.... 18.3.18

Corria el mes juliol de 1962 quan Andy Warhol inaugurava la seva primera exposició individual, marcant l'estrena del moviment pop art a Califòrnia i a la costa oest dels Estats Units. En aquells dies, portava anys inspirant-se en objectes símbol del consumisme i, entre tots ells, tenia una musa: l'ampolla de Coca-Cola. 

Aquest envàs forma part d'algunes de les seves primeres creacions pop, que li van valer les crítiques negatives d'una comunitat d'artistes que acabaria per reconèixer la seva feina. Encara que no li faltava treball com a publicista, dissenyador i il·lustrador, Warhol volia entrar a formar part d'aquest grup de "artistes de veritat" que li rebutjava. Aqui reflexionava sobre la transversalitat de la cola:

El que és genial d'aquest país és que Amèrica ha iniciat una tradició en la qual els consumidors més rics compren essencialment les mateixes coses que els més pobres. Pots estar veient la tele i veure la Coca-Cola, i saps que el President beu Coca-Cola, Liz Taylor beu Coca-Cola, i penses que tu també pots beure Coca-Cola. Una cola és una cola, i no hi ha diners al món que puguin fer que trobis una cola millor que la que està bevent el captaire de la cantonada. Totes les coles són la mateixa i totes les coles són bones. Liz Taylor ho sap, el President ho sap, el captaire ho sap, i tu ho saps. 

I aprofitant que ja és Primavera a el Corte Inglès, que tal remullar-se en unes Águas de março, i deixem la Coca-Cola per l'esmorzar....

PENSIONISTES SOTA LA PLUJA 17.3.18

Els pensionistes surten avui a manifestarse en diverses ciutats al carrer sota la pluja per protestar contra el Govern. A Madrid, un home mira al seu acompanyant amb un somriure mentre la pluja, la calamarsa i a estones la neu sacsegen els paraigües a la Puerta del Sol de Madrid. "Això és acollonant", diu entre rialles. És un dels centenars de jubilats congregats al centre de Madrid sota un mantell de paraigües. De cor, de nou els crits de "Govern, lladre, ens roba la pensió", un dels lemes constants en les últimes manifestacions en defensa de les pensions públiques. Un dia més, els pensionistes han sortit al carrer contra la pujada del 0,25% i les polítiques del Govern d'un tal M.Rajoy.

Mentre, els tres i l'astròleg de Societat Civil Catalana que no és ni societat, ni civil i menys encara catalana, s'han rajat i han suspès - oficialment - la seva manifestació pel mal temps regnant a Madrid. No em sorprèn, Societat Civil Catalana, són els que són i el que són, pocs i cagons. Que n'aprenguin dels pensionistes.

SI HAGUÉS SOSPITAT EL QUE SE SENT 17.3.18

Si hagués sospitat el que se sent després de mort, no em suïcido. 

Tot just s'esvaeix la musiqueta que ens va fer malbé els últims moments i tanquem els ulls per dormir l'eternitat, comencen les discussions i les escenes de família.

Quin desconeixement de les formes! Quina manca absoluta de bones formes! Quina ignorància del que és ben morir!

Ni un casa pairal de calabresos Malcasats, en plena catàstrofe conjugal, donaria una noció aproximada de les baralles i aldarulls que es produeixen a cada instant.

Mentre algun veí pica de peus dins el seu calaix, els del costat s'insulten com carreters, i al mateix temps que ressona un baluern a mudança, se senten les riallades dels que habiten a la tomba de davant. Qualsevol cadàver es considera amb el dret de manifestar a crits els desitjos que havia aconseguit reprimir durant tota la seva existència de ciutadà, i no content amb assabentar-nos de les seves mesquineses, de les seves infàmies, als cinc minuts de trobar-nos instal·lats en el nostre nínxol, ens interioritza del que opinen sobre nosaltres tots els habitants del cementiri.

No serveix de res que ens tapem les orelles. Els comentaris, les rialletes iròniques, els enderrocs que cauen de no se sap on, ens turmenten en tal forma els minuts del dia i de l'insomni, que ens donen ganes de suïcidar novament. Encara que sembli mentida -aquestes humiliacions- aquest continu estrèpit resulta mil vegades preferible als moments de calma i de silenci.

Pel comú, aquests sobrevenen amb una brusquedat de síncope. Tot d'una, sense cap indici, caiem en el buit. Impossible agafar-se a alguna cosa, trobar una a la que aferrar-se. La caiguda no té terme. El silenci fa sonar el seu diapasó. L'atmosfera es rarifica cada vegada més, i el menor sorollet: una ungla, un cartílag que cau, la falange d'un dit que es desprèn, ressona, s'amplifica, xoca i rebota en els obstacles que troba, es amalgama amb tots els ecos que persisteixen; i quan sembla que ja va a extingir-se, i tanquem els ulls a poc a poc perquè no es senti ni el frec dels nostres parpelles, ressona un nou soroll que ens espanta el somni per sempre.

Ah, si jo hagués sabut que la mort és un país on no es pot viure!

FI

Si hagués sospitat el que se sent

[Miniconte - ciudadseva.com]

Oliverio Girondo  Espantaocells, 1932

EL SENS SENTIT DE LA HISTORIA 16.3.18

La historia no té sentit, de fet és un sens sentit. En principi podria semblar, o semblaria que és l'home qui fa la història, però la realitat es que la història li desfà. L'home ho és tot en la història, és el seu autor i alhora el seu objecte, l'agent i tambè n'ès la víctima. Fins avui ha cregut dominar-la, però ara sap que se li en va de les mans, que es desenvolupa en l'insoluble i en l'intolerable: una epopeia dement on el desenllaç no implica cap idea de finalitat. Com atribuir-li un objectiu? Si en tingués un, només podria aconseguir-ho un cop arribat al seu terme i d'ell no traurien profit més que els supervivents, les restes; només ells se sentirien satisfets, ja que gaudirien de l'incalculable nombre de sacrificis i turments que el passat ha conegut. 
Visió massa grotesca i injusta. Si es desitja a tota costa que la història tingui un sentit, ha de buscar-se únicament en la maledicció que pesa sobre ella. El mateix individu aïllat pot posseir només en la mesura que participa d'aquesta maledicció. Un geni malèfic presideix els destins de la història; és evident que aquesta no té objectiu, però es troba marcada per una fatalitat que el supleix i que confereix a l'esdevenir una aparença de necessitat. Aquesta fatalitat, i només ella, és el que permet parlar sense ridícul d'una lògica de la història -i fins i tot d'una providència, una providència especial sense dubte, i més que sospitosa, els propòsits són menys foscos que els de l'altra, la sinistrament benefactora, ja que aconsegueix que les civilitzacions la destinació de les quals regeix es desviïn sempre de la seva direcció original per aconseguir el contrari del que desitjaven, per enfonsar-se amb una obstinació i un mètode que denuncien les maniobres d'una força tenebrosa i irònica. - emil michel cioran

NO ES NEIX DONA, S'ARRIBA A SER-HO 15.3.18

No es neix dona: s'arriba a ser-ho. Cap destí biològic, físic o econòmic defineix la figura que revesteix en el si de la societat la femella humana; la civilització en conjunt és qui elabora aquest producte intermedi entre el mascle i el castrat al qual es qualifica com a femení. Només la mediació d'un aliè pot constituir a un individu en un altre. en tant que existeix per a si, el nen no podria captar-se com sexualment diferenciat. 

Entre les joves i els homes el cos és, en primer lloc, la irradiació d'una subjectivitat, l'instrument que realitza la comprensió del món: l'univers és capturat a través dels ulls o les mans, però no per les parts sexuals. El drama del naixement i el del deslletament es desenvolupen de la mateixa manera en els nadons d'ambdós sexes que tenen els mateixos interessos i plaers; en primer terme, la succió és la font de les seves sensacions més agradables; després passen per una fase anal a la que els seus majors satisfaccions estan donades per les funcions excretòries, que els són comuns; el seu desenvolupament genital és anàleg; exploren el seu cos amb la mateixa curiositat i la mateixa indiferència; obtenen el mateix plaer incert del clítoris i del penis; en la mesura que la seva sensibilitat es objectiva, es torna cap a la mare: la pell femenina, suau, llisa i elàstica és la qual suscita desitjos sexuals, i aquests desitjos són aprehensius; tant la nena com l'home abracen agressivament a la mare, la palpen i la acaricien; tenen la mateixa gelosia si neix un altre fill, i ho manifesten amb les mateixes conductes: còlera, enutjos, disturbis urinaris; i recorren a les mateixes coqueteries per obtenir l'amor dels adults. 

Fins als dotze anys la nena és tan robusta com els seus germans, manifesta les mateixes capacitats intel·lectuals, i no hi ha cap domini en el qual li estigui prohibit rivalitzar amb ells. Si molt abans de la pubertat, i de vegades des de molt jovenet, se'ns presenta com sexualment especificada, no és perquè una sèrie de misteriosos instints la destinin ja a la passivitat, la coqueteria i la maternitat, sinó perquè la intervenció de tercers en la vida del nen és gairebé original, i perquè des dels seus primers anys la seva vocació li és imperiosament

insuflada.

Simone de Beauvoir (francesa, 1908-1986) - Companya de Sartre, amb qui inventa un nou estil de parella on prima totalment l'exercici de la llibertat. Novel·lista, assagista, memorialista, filòsofa de esquerres, escriu El segon sexe (1949), llibre de culte que genera el pensament d'alliberament de les dones del planeta. El segon sexe, (pdf) - traducció de Pablo Palant, Edicions Segle XX, II, cap. primer, Buenos Aires, 1987.