PER QUÈ DUBTEN ELS LLETRATS?


No disposo de més informació que la que proporcionen els mitjans de comunicació, però tots coincideixen en que els lletrats del Parlament van manifestar els seus dubtes sobre la conveniència de que Parlament es querellés contra el jutge Pablo Llarena. No surto de la meva sorpresa, perquè no arribo a entendre d'on li vénen els dubtes als lletrats.
El dret aplicable a l'Estat espanyol a la investidura d'un president d'una comunitat autònoma està integrat per quatre normes: la Constitució, l'Estatut d'Autonomia, que defineixen la investidura en positiu i el Codi Penal i la llei d'enjudiciament criminal, que la contemplen en negatiu. Aquest és tot el dret aplicable.
En positiu la Constitució i l'Estatut exigeixen que el president del Parlament, després d'haver escoltat als portaveus de tots els grups parlamentaris, proposi un candidat, que ha de ser diputat electe. Encara que no es diu expressament, resulta obvi que el candidat ha d'acudir al Parlament per presentar el seu programa de govern i sol·licitar la confiança de la cambra.
En negatiu, el Codi Penal preveu com a pena accessòria per a determinats delictes, la pèrdua del dret de sufragi. Una sentència ferma pot privar un ciutadà de l'exercici d'aquest dret. Aquesta limitació no es discuteix per ningú. Des de 1988, mitjançant la reforma de la llei d'enjudiciament criminal, un ciutadà pot veure's privat temporalment de l'exercici del dret de sufragi mitjançant un "acte ferm per delicte comès per persona integrada o relacionada amb bandes armades o individus terroristes o rebels..." (art . 384 bis.)

El 12 d'abril, data de la interlocutòria dictada pel jutge Pablo Llarena, Jordi Sànchez era el candidat proposat pel president del Parlament, era diputat electe, no estava privat mitjançant sentència ferma del dret de sufragi i no hi havia acte ferm de processament contra ell. Sobre la base de quina norma jurídica se li podia impedir acudir a la investidura?.
Aquest és l'interrogant. És un assumpte fonamentalment constitucional i secundàriament penal. El que està en joc és, en primer lloc, l'autonomia del Parlament per organitzar i decidir la investidura del president de la Generalitat. I, en segon lloc, si un jutge pot impedir la celebració d'una sessió d'investidura sense fonamentar aquesta decisió en un norma sigui constitucional o infraconstitucional.
Hi ha un motiu més clar que aquest per a una querella? Hi ha alguna legitimació més clara que la del Parlament, sent la investidura l'acte parlamentari a través del qual "es perfecciona" la voluntat expressada pel cos electoral a les urnes? Si no es pot fer la investidura, s'està vulnerant el dret de sufragi actiu de tots els ciutadans de Catalunya que van participar en les eleccions del 21 D. El dret de sufragi "passiu" de Jordi Sànchez és el revers del dret de sufragi "actiu "de tots els ciutadans de Catalunya. Jordi Sànchez ha pogut ser proposat com a candidat perquè els ciutadans de Catalunya van votar com van votar el 21 D. Impedir l'exercici del dret de sufragi "passiu" de Jordi Sànchez és vulnerar al mateix temps el dret de sufragi "actiu" de tots els electors del 21 D.

El Parlament no és que estigui legitimat, sinó que està obligat a activar la querella contra el jutge instructor. En defensa de la seva autonomia i en defensa del dret de sufragi passiu del candidat proposat i actiu de tots els ciutadans de Catalunya dels quals és el representant.
Un Parlament no pot consentir que un jutge desconegui el principi d'autonomia parlamentària i vulneri el dret de sufragi de tots els ciutadans als quals representa. I que ho faci 'contra legem'.

Sobre això no pot existir el més mínim dubte.

Javier Pérez Royo - ara.cat 

*

TEMPS AFEGIT


Quan em desperto miro la persiana, Americana, en diuen, de llistons horitzontals. No queda mai abaixada del tot, compacta. Per això ara veig estretes franges paral·leles de foscor i de llum. Els llistons opacs alternen amb les ratlles de claror, i en la intensitat d'aquesta claror matinal he aprés, amb el temps, a llegir l'hora que marca el rellotge de persiana.... 
Espinàs va publicar 'Temps afegit' als 73 anys, l'any 2000, 73 era en aquell temps l'esperança de vida dels homes; el llibre li vaig regalar al pare que tenia deu anys més que l'Espinàs. Divuit anys mès tard en fa dos que el pare ens va deixar, però l'Espinàs encara piula i escriu amb la seva Olivetti; ara diu que nomès publicarà tres columnes a la setmana a el periódico, prou s'ho ha guanyat desprès d'anys i panys publicant una columna diaria. Diuen que el Periódico se'l quedarà ABC, alea jacta est, si és així, diria que l'Espinàs deixarà de col·laborar-hi, de dignitat n'hi sobra.
... aquests llistons de llum entre els llistons de fusta em diuen que, una vegada més, ressuscito en un nou dia. M'agrada mirar uns minuts aquestes franges, abans de llevar-me, i avui les compto: són catorze, com els versos d'un sonet.  La fosca i la claror fan la bandera del món. M'alço del llit, estiro la corretja fins que la persiana puja del tot i s'amaga. He hissat doncs, la bandera gloriosa de la llum, i immediatament li ret honors el sorollós himne de la ciutat, i l'escolto uns segons, quiet, agraït -  LA PERSIANA - Temps afegit (Josep Maria Espinàs)

.

*

EL LLEÓ FERIT


El Regne d'Espanya és ara mateix com una nau enmig d'una gran tempesta. Ones i vents la dominen com una joguina. Està en risc el sistema democràtic que va néixer enmig de grans dificultats i equilibris, però en un context de gran esperança històrica. Ha estat una llarga època de prosperitat i llibertat. Les ombres dels anys finals no poden eclipsar les bondats d'una època que, però, ara perjudica les joves generacions, que són les més desencantades i, per tant, les més fàcilment seduïdes per tremendisme: del "a por ellos" a els CDR.

Hi ha molta tensió ambiental. En el seu moment, la flegma del president espanyol va arribar a semblar grandiosa: heus aquí l'home que deixa passar els problemes. Era el nou inventor de la màquina del temps: els problemes es resoldrien sols o es podririen. No s'han podrit: cremen. La corrupció ho infecta tot, fins i tot a les universitats; i la crisi territorial s'està enverinant cada dia més, ara ja internacionalitzada. El tempo de Rajoy ha deixat d'enlluernar. El que està en risc ja no és el timó del Govern (tothom sap que a mitjà termini acabarà en mans de Cs). El que ara està en risc és el sistema. La monarquia se la juga. Una república aznariana (que a Catalunya literalment explotaria) és molt més versemblant avui que fa 10 o 15 anys, quan es parlava d'ella.
Ara tothom es dóna compte de la irresponsabilitat de no afrontar els problemes. La judicialització del conflicte català està desgastant Espanya en el context internacional. Cada dia es destinen més energies a castigar els díscols, a forçar les lleis, a evitar que Puigdemont es converteixi en un home respectat a Europa. Si la crisi generacional i la crisi catalana eren les dues columnes esquerdades de l'edifici del 78, ara una nova columna amenaça ruïna: el primer partit, el PP, no només podria perdre les pròximes eleccions, sinó que podria desaparèixer, engolit per Cs. La gota de Cifuentes ha fet vessar el got.
Mentrestant, donant per feta la protecció d'Alemanya, l'independentisme està eufòric. És bipolar. Ara bé: l'estratègia catalana de la complicació pot patir molt aviat algun revés sonat, ja que, després de la decisió dels jutges de Schleswig-Holstein, l'Estat espanyol és ara un lleó ferit. La seva ferida, un ressò del malestar de 1898, no anuncia res de bo: recordem que el pessimisme de la generació del 98 va desembocar en el falangisme. El PP voldrà tapar els seus errors amb més tremendisme. Ciutadans ja no pot moderar-se: ha de tensar la corda encara més. El PSOE agonitza (esperant el sorpasso trist, inútil, de Podem). Per la seva banda, l'independentisme, abandonant les temptacions pragmàtiques, persistirà en la via de la complicació internacional, indiferent a la governació catalana.

Tremendisme jurídic, cruesa policial, tensió internacional, intensificació del conflicte, cap concessió a la política... Espanya retroba el vell camí de sempre. La veritable memòria històrica d'Espanya és l'addicció al desastre.

El lleó ferit
Antoni Puigverd
lavanguardia.com

*

LA SÍNDROME DE LA RESIGNACIÓ

La síndrome de resignació, és una estranya malaltia que només té lloc a Suècia. El primer cas de síndrome de resignació identificat a Suècia va ser el 1990. Des de l’aleshores s’han detectat més de 600 casos.  I afecta únicament als fills de refugiats que demanen asil al país. De sobte, aquests nens i nenes deixen de menjar, parlar, caminar i entren en un estat similar al coma. No tenen cap malaltia física ni neurològica subjacent, però semblen haver perdut la voluntat de viure. Els suecs els anomenen els apàtics. Estan sans però no responen.
Foto: Magnus Wennman /Guanyadora categoria "People-Singles" World Press Photo 2018
La doctora Hultcrantz creu que és un mecanisme de protecció: “el món ha sigut tant terrible per a aquests nens que s’endinsen en ells mateixos i desconnecten la part conscient del seu cervell.
La síndrome de resignació s’acostuma a activar quan descobreixen que el seu permís al país s’esgota i seran deportats en un futur proper.  Són nenes i nenes vulnerables, que poden haver sigut testimonis de violència extrema, sovint cap als seus pares, o que han hagut de fugir del seu país on vivien un ambient profundament insegur.
Les fotografies seleccionades al World Press Photo acostumen a ser estèticament molt atractives. Però darrera cada imatge s’hi amaguen històries molt impactants. - WEEK@SBD


*

L'INCREÏBLE CURRÍCULUM MINVANT


L'afer de la senyora Cifuentes, ha tret a la llum una insòlita tendència en el món laboral: els currículums acadèmics minvants. Si en el període a.C. (Abans de Cifuentes) el natural era anar acumulant experiència, títols acadèmics, idiomes, màsters i altres quincalles, en aquesta recent inaugurada etapa d.C. comencem a veure currículums que van perdent fust a mesura que passen els anys i les legislatures, fins a acabar -imaginem- en un lacònic "graduat escolar i BUP fins a segon". Ni tan sols exhibeixen l'etiqueta d'anís del mono.

És el cas del secretari d'Estat de la Seguretat Social, Tomás Burgos Gallego, que va començar la seva llarga carrera com a diputat nacional (de 1993 a 2018, 08:00 legislatures ininterrompudes) amb un flamant currículum - "Llicenciat en Medicina. Diplomat per l'IESE en Direcció d'Institucions d'Assistència Sanitària ", segons pot llegir-se en la fitxa de la V legislatura que atresora la web del Congrés dels Diputats- i el va acabar reduït a la mínima expressió:"Solter", segons acaba reconeixent sense perdre el somriure en l'última revisió de la seva fitxa, convenientment purgada arran de l'escàndol del màster de pa sucat amb oli de Cristina Cifuentes.

Tomás Burgos mai va acabar la carrera de Medicina, com ja va revelar El País el 2012, quan el diputat popular va ser nomenat secretari d'Estat de la SS, càrrec que ocuparia fins 2016. Durant tres legislatures, entre 1993 i 2004, Burgos va assegurar en el seu currículum que era "llicenciat en Medicina" quan en realitat mai va acabar l'esmentada carrera encara que de vegades es deixava caure per la Facultat.

L'autor de l'article, Miguel González, fa un repàs dels canvis reflectits pel CV de Burgos. A saber:
"En la seva fitxa personal corresponent a la legislatura 1993-1996, la primera en què va ser diputat, es diu que és "llicenciat en Medicina". En el seu currículum de la legislatura 1996-2000 s'afegeix a l'anterior: "i Cirurgia". I en la seva fitxa de diputat de la legislatura 2000-04 torna a la denominació més simple de "llicenciat en Medicina". És a dir, durant 11 anys, des de 1993 a 2004, Burgos va declarar al Congrés que tenia un títol del que mancava. La menció va desaparèixer de la seva fitxa en les legislatures 2004-08 i 2008-11, per reaparèixer, encara que de forma més lacònica, en el seu currículum de la legislatura actual, en què només es diu: "Medicina i Cirurgia. Universitat de Valladolid".
"No obstant això, el cop de gràcia a tan prometedora carrera estava per arribar. A la fitxa actual [XII Legislatura, 2016-2018] de Tomás Burgos -encara diputat però ja no secretari d'Estat- el seu currículum acadèmic és realment lleuger: "solter". I això sí que és lacònic. La seva entrada a la Viquipèdia confirma que Burgos "va esborrar tots els seus màsters i títols del seu currículum vitae després de l'escàndol del màster de Cifuentes".

Vist a Foro Ciudadano de la Región de Murcia. amb informació de El País, Wikipedia la web del Congres dels Diputats, i a publico.es

*

BABY H.P.


Senyora mestressa de casa: converteixi en força motriu la vitalitat dels seus nens. Ja tenim a la venda el meravellós Baby H.P., un aparell que està cridat a revolucionar l'economia casolana.
El Baby H.P. és una estructura de metall molt resistent i lleugera que s'adapta amb perfecció al delicat cos infantil, mitjançant còmodes cinturons, polseres, anells i fermalls. Les ramificacions d'aquest esquelet suplementari recullen cadascun dels moviments del nen, fent-los convergir en una ampolleta de Leyden que pot col·locar-se a l'esquena o al pit, segons necessitat. Una agulla indicadora assenyala el moment en què l'ampolla és plena. Llavors vostè, senyora, ha de treure-li, i endollar-la en un dipòsit especial, perquè es descarregui automàticament. Aquest dipòsit pot posar a qualsevol racó de la casa, i representa una preciosa guardiola d'electricitat disponible en tot moment per a fins d'enllumenat i calefacció, així com per impulsar algun dels innombrables artefactes que envaeixen ara les llars.
D'avui en endavant vostè veurà amb uns altres ulls l'aclaparador tràfec dels seus fills. I ni tan sols perdrà la paciència davant d'una rebequeria convulsiva, pensant que és una font generosa d'energia. El rebequeria d'un nen de pit durant les quatre hores del dia es transforma, gràcies al Baby H.P., en uns inútils segons de liquadora, o en quinze minuts de música radiofònica.
Les famílies nombroses poden satisfer totes les seves demandes d'electricitat instal·lant un Baby H.P. en cadascun dels seus menuts, i fins i tot a realitzar un petit i lucratiu negoci, transmetent als veïns una mica de l'energia sobrant. En els grans edificis de departaments poden suplir satisfactòriament les falles del servei públic, enllaçant tots els dipòsits familiars.
El Baby H.P. no causa cap trastorn físic ni psíquic en els nens, perquè no cohibeix ni trasbalsa els seus moviments. Per contra, alguns metges opinen que contribueix al desenvolupament harmoniós del seu cos. I pel que toca al seu esperit, pot despertar l'ambició individual de les criatures, atorgant-los petites recompenses quan sobrepassin els seus rècords habituals. Amb aquesta finalitat es recomanen les llaminadures ensucrades, que retornen amb escreix el seu valor. Com més calories s'afegeixin a la dieta del nen, més quilowatts es economitzen en el comptador elèctric.
Els nens han de dur posat dia i nit el seu lucratiu H.P. És important que el portin sempre a l'escola, perquè no es perdin les hores precioses de l'esbarjo, de les que ells tornen amb l'acumulador ple d'energia.
Els rumors sobre que alguns nens moren electrocutats pel corrent que ells mateixos generen són completament irresponsables. El mateix s'ha de dir sobre el temor supersticiós que les criatures proveïdes d'un Baby H.P. atrauen llamps i llampecs. Cap accident d'aquesta naturalesa pot passar, sobretot si se segueixen al peu de la lletra les indicacions contingudes en els fullets explicatius que acompanyen a cada aparell.
El Baby H.P. està disponible a les bones botigues en diferents mides, models i preus. És un aparell modern, durable i digne de confiança, i totes les seves conjuntures són extensibles. Porta la garantia de fabricació de la casa J. P. Mansfield&Sons, d'Atlanta.
FI


Baby H. P.
[Conte - Text complert]
ciudadseva.com
Juan José Arreola

*

ARGUMENTUM AD HOMINEM


Per Shopenhauer l'ésser humà no té lògica natural, encara que sí de capacitat dialèctica, de manera que aquesta és una mancança a cobrir. Si bé la lògica no pot tenir profit pràctic algun, sí que pot tenir-lo la dialèctica.
«Deixar-se confondre, deixar-se refutar per una argumentació enganyosa en allò que es té raó o el contrari, és una cosa que passa sovint. Qui queda com a vencedor d'una discussió ha de agrair en general, no tant a la certesa del seu judici en formular la seva tesi com a l'astúcia i habilitat amb què la va defensar. »
Shopenhauer proposa diferents estratagemes utilitzables en la discussió sense tenir en compte si es té o no raó objectiva, ja que tal cosa no pot saber-se amb seguretat. Resumint: 37 ESTRATAGEMES PER A TERTULIANS, MÉS UNA FINAL.

1.- L'amplificació. L'afirmació de l'adversari es porta més enllà dels seus límits naturals, se l'interpreta de la manera més general possible prenent-la en el seu sentit més ampli i exagerant-la.
2.- Utilitza la homonímia per estendre l'afirmació enunciada al que pot comprendre igualment sota el mateix nom, però que poc o gens té a veure amb l'assumpte del que s'està tractant.
3.- Prendre l'afirmació que ha estat formulada en mode relatiu com si ho hagués estat en general, o almenys, entendre-la sota un altre aspecte molt diferent al de la seva veritable intenció per seguidament refutar-la segons aquest últim.
4.- Quan es vol arribar a una conclusió, no cal deixar que aquesta es prevegi, sinó procurar que l'adversari admeti les premisses una a una i disperses, sense que es doni compte durant el transcurs del diàleg.
5.- Es poden utilitzar premisses falses per demostrar la pròpia tesi quan l'adversari no admeti les veritables, és a dir, o perquè no reconegui la seva veritat, o perquè veu que d'elles es seguiria com a conclusió immediata la nostra tesi.
6.- S'encobreix una petició de principi postulant allò que s'ha de demostrar: Usant un altre nom, per exemple, en comptes d'honor, "bon nom", donant per descomptat en general allò que és molt discutible en un cas particular, etc.
7.- Quan la discussió es dirigeix ​​de manera una mica formal i rigorosa i desitgem que se'ns comprengui molt clarament, si hem enunciat una afirmació i hem de provar-la, procedirem preguntant a l'adversari per poder deduir de les seves respostes la veritat de la nostra afirmació. Aquest mètode va ser sobretot utilitzat pels antics (se l'anomena també socràtic).
8.- Provocar la irritació de l'adversari i fer-li muntar en còlera, doncs obcecat per ella, no estarà en condicions apropiades de jutjar rectament ni d'aprofitar les pròpies avantatges.
9.- No establir les preguntes en l'ordre requerit per la conclusió a la qual es vol arribar amb elles, sinó desordenadament; l'adversari no sabrà a on volem anar a parar i no estarà preparat per prevenir la conclusió.
10.- Si s'adverteix que l'adversari nega intencionadament aquelles preguntes les respostes afirmatives podrien ser utilitzades en benefici de la nostra tesi, cal preguntar-li el contrari del que hem fent com si això fos el requerit per defensar-la; o almenys presentar-li les dues opcions a escollir, de manera que no noti quina de les dues és la que es desitja que afirmi.
11.- Si fem una inducció i l'adversari admet com a vàlids els casos particulars mitjançant els quals es prova, no hem preguntar-li si també admetrà la veritat general que pot concloure d'aquells, sinó que hem introduir a continuació com si es tractés d'alguna cosa ja establerta i admesa anteriorment
12.- Si la conversa versa sobre un concepte general que no té nom propi i ha de designar mitjançant una similitud, de seguida hem de triar nosaltres el símil, de tal manera que sigui el més avantatjós possible per a la nostra afirmació.
13.- Per aconseguir que l'adversari admeti una tesi hem de presentar la seva oposada i donar-li a triar una de les dues, però tenint el desvergonyiment de proclamar el contrast de forma estrident, de manera que, per no ser paradoxal, hagi de decidir-se per la nostra tesi que semblarà molt probable en comparació amb l'altra.
14.- Quan l'adversari ha respost a diverses preguntes sense afavorir la conclusió que teníem pensada, s'enuncia i s'exclama aquesta triomfalment com si ja estigués demostrada, tot i saber que no se segueix de les respostes donades per l'adversari.
15.- Si ens trobem en dificultats per demostrar la nostra tesi, presentem a l'adversari una altra tesi correcta, encara que no del tot evident, perquè l'accepti o la refuti com si d'això volguéssim obtenir-ne la prova.
16.- Pel que fa a una afirmació de l'adversari, hem de buscar si d'alguna manera no estarà en contradicció -en cas necessari., almenys en aparença amb alguna altra cosa que ell hagi dit o admès prèviament, o amb els principis d'una escola o secta que ell hagi lloat o aprovat.
17.- Si l'adversari ens amenaça amb una refutació, sovint podrem salvar-nos mitjançant una subtil diferència en la que abans no havíem reparat, si és que l'assumpte es presta a alguna que una altra ambigüitat o permet la seva remissió a un doble cas.
18.- Si notem que l'adversari comença una argumentació amb la qual va derrotar-nos, no hem de consentir que segueixi endavant amb ella; cal impedir-li a tota costa que la conclogui, interrompent o desviant a temps la trajectòria de la discussió al encaminar-la cap a altres qüestions.
19.- Si l'adversari ens sol·licita explícitament al·legar alguna cosa en contra d'algun punt concret de la seva afirmació però no tenim res adequat, prenem l'assumpte de manera general i anem argumentar així en contra seva.
20.- Quan haguem obtingut de l'adversari la concessió d'una premissa que requeríem, hem de deduir la conclusió desitjada no amb més preguntes, sinó concloent immediatament nosaltres mateixos.
21.- Si observem que l'adversari utilitza un argument merament aparent o sofísticat podem anul·lar-lo senzillament atacant la seva capciosidad i aparença, però és molt millor presentar-li un altre argument si és possible, d'anàloga aparença per liquidar-lo, ja que el que importa no és la veritat, sinó la victòria.
22.- Si l'adversari ens commina a que admetem una mica del que immediatament es seguirà el problema que es debat en la discussió, ens neguem adduint que es tracta d'un posicionament sobre principis.
23.- La contradicció i la discòrdia motiven l'exageració de la tesi. Contradient l'adversari podem induir-lo a que porti fora dels seus límits una afirmació que dins d'ells hagués pogut ser veritable.
24.- Ús abusiu de la deducció. De les tesis de l'adversari s'infereixen a la força, mitjançant deduccions falses i deformant els conceptes, tesi que no hi són contingudes i que de cap manera corresponen a l'opinió manifestada per ell, sinó que, en canvi, són absurdes o perilloses.
25.- Buscar i presentar un únic cas en el qual el principi no sigui vàlid per a refutar-lo.
26.- Donar la volta a l'argument; quan l'argument que l'adversari vol utilitzar per a la seva defensa pot ser utilitzat millor en contra seu.
27.- Si inesperadament l'adversari es mostra irritat davant un argument, s'ha d'utilitzar tal argument amb insistència; no només perquè sigui el més indicat per irritar-lo, sinó perquè és de suposar que s'ha tocat la part més feble del seu raonament.
28.- Aquesta estratagema està especialment indicada per quan discuteixen persones erudites davant un públic que no ho és. Si no té cap argumentum ad rem (sobre l'assumpte) i ni tan sols un ad hominem (relacionat amb l'adversari), s'intenta un ad auditors (per a l'auditori), això és, s'argüeix una observació invàlida, la invalidesa només reconeix l'expert.
29.- Si s'adverteix que serem vençuts, fem una diversió; és a dir, comencem sobtadament a parlar d'una altra cosa totalment diferent com si tingués a veure amb l'assumpte en qüestió i constituís un nou argument en contra de l'adversari.
30.- L'argument del respecte. En comptes de raons s'usen autoritats respectables triades a la mida dels coneixements de l'adversari.
31.- Quan no es té res a oposar a les raons exposades per l'adversari, un pot declarar-se fina i irònicament incompetent.
32.- Una manera ràpida d'invalidar o, almenys, fer sospitosa una afirmació de l'adversari que no ens convé és subsumirla sota una categoria aborrecible amb la que pugui tenir alguna semblança, amb la qual la hi relaciona sense més: per exemple "això és maniqueisme, això és arrianisme ... ". (Avui seria nazisme, comunisme, etc.)
33.- Mitjançant el sofisma "Això serà veritat en la teoria, però en la pràctica és fals", es concedeixen les raons, però es neguen les conseqüències.
34.- Si l'adversari no dóna una resposta precisa a una pregunta o a un argument, o no pren posició concreta referent a això, és signe evident que hem tocat (de vegades sense saber-ho) un dels seus punts febles, és urgent, doncs, mantenir-nos en el punt que hem tocat sense deixar-lo anar i més encara quan no veiem en què consisteix la feblesa amb la que vam donar.
35.- En comptes d'influir en l'intel·lecte amb raons, s'influeix en la voluntat per mitjà de motius; d'aquesta manera, tant l'adversari com l'auditori, si és que posseeix els mateixos interessos que aquell, es guanyen a l'instant per a la nostra opinió, encara que aquesta provingui del manicomi. I és que gairebé sempre té més pes un polsim de voluntat que un quintar de judici i de persuasió.
36.- desconcertar i atordir a l'adversari amb absurda i excessiva loquacitat. En escoltar paraules buides, l'auditori creu que es tracta de greus pensaments.
37.- (Que hauria de ser una de les primeres) Quan l'adversari, portant de fet raó, ha tingut la mala sort de triar per a la seva defensa una prova inadequada que podem invalidar fàcilment, donem amb això tot l'assumpte refutat. (té enxampat!) 

FINAL Quan s'adverteix que l'adversari és superior i es tenen les de perdre, es procedeix ofensiva, grollera i ultratjantment; és a dir, es passa de l'objecte de la discussió (ja que aquí s'ha perdut la partida) a la persona de l'adversari, a la qual s'ataca de qualsevol manera.

Aquestes estratagemes són válides per a qualsevol tertulià, llevat de Gonzalo Bernardos, que no les necessita.

*

TENIR RAÓ


És sabut que l'esquerp Schopenhauer no tenia l'ésser humà en molt alta estima. Segons ell, si l'ésser humà fos honest per naturalesa, tota discussió intel·lectual es limitaria a la recerca estricta de la veritat, sense que cap dels contendents es preocupés de si aquesta veritat s'adapta a la seva opinió prèvia o la de l'altre, i només la vanitat, la xerrameca i la indecència humanes explicarien el fet que els debats es perpetuïn sense arribar a cap acord. Així doncs, no és el mateix buscar la veritat que intentar imposar la pròpia veritat. Del primer s'ocupa la lògica i de la segona la dialèctica. El nostre esquerp filòsof, que tant estimava la veritat, no va renunciar però a contribuir a aquesta segona disciplina, a la qual va dedicar un opuscle que en unes edicions porta el títol de 'L'art de persuadir' i en altres 'L'art de tenir raó'. La veritat, precisament, és una cosa accidental per la dialèctica, que Schopenhauer defineix com l'art de l'esgrima espiritual doncs, de la mateixa manera que en un combat d'esgrima no importa el motiu del dol sinó la consecució del triomf, en una pugna dialèctica es busca fer prevaler les pròpies afirmacions encara que a nosaltres mateixos ens semblin dubtoses.

 El llibret, escrit cap a 1830, detalla un seguit de recursos i estratègies que ens ajuden a defensar la nostra postura dels atacs de l'altre i a combatre les seves afirmacions sense concedir-li el mínim avantatge. El més cridaner és que, gairebé dos segles després, aquests consells segueixen plenament vigents. Fa uns dies vaig estar en el cinema veient una bonica pel·lícula francesa titulada 'Una raó brillant'. En ella un professor d'universitat (el gran Daniel Auteuil) prepara una alumna per a un concurs d'oratòria, i la seva primera lliçó consisteix precisament en deixar ben clar que el que importa no és la veritat sinó tenir raó. La pel·lícula no amaga que les velles reflexions de Schopenhauer constitueixen una de les seves principals fonts d'inspiració. No és casualitat que en un moment donat el professor ordeni al seu deixeble que l'insulti i ella, prenent-se una petita revenja, aprofiti per dir-li de tot: nasgros, gros, gilipolles ... Fins això està a l'opuscle de Schopenhauer, que, en l'última de les seves trenta-vuit estratagemes dialèctiques, aconsella atacar de forma grollera i ultratjant l'adversari quan s'adverteix que aquest és superior i no val si pot ser derrotat: una mena de manera d'enderrocar el tauler d'escacs quan veus que l'escac i mat és ineludible.

 Dono per suposat que els tertulians professionals s'han estudiat a fons el manual del filòsof, perquè també a ells els importa sobretot imposar la seva raó i perquè també ells, quan no hi ha més remei, acaben recorrent a l'insult. Parlo, és clar, de les tertúlies de les televisions privades, perquè en les de les televisions públiques, reduïdes a mers òrgans de propaganda, tots semblen estar sempre d'acord i els debats no passen de ser simples escenificacions: en les de TV3 no hi ha manera de lliurar-se de l'eterna tabarra independentista i en les de TVE no fan sinó reformular el també etern "Espanya va bé". A mi el que més em sorprèn de les tertúlies de veritat és la desimboltura amb que tots aboquen opinions sobre els assumptes més diversos, per pelegrins que siguin. Com és possible que tinguin respostes per a tot? I d'on els ve aquest omnisciència? Sovint passa que el mateix raonament que escoltem primer en llavis d'un polític es el sentim després a un periodista afí i, encara que cap la possibilitat que cada un d'ells hagi arribat a aquestes conclusions pels seus propis mitjans, el normal és que recordem llavors l'existència dels cèlebres argumentaris, que impedeixen que admirem a tertulians i polítics per la seva infinita saviesa. Quan el rival digui això, tu contesta allò. Quan et repliqui amb aquest cas de corrupció, treu-li tu tal altre. Quan vegis que les coses es posen lletges, interrúmpele i tracta de desviar la seva atenció. I si finalment comprens que el debat està perdut, recorda que sempre pots recórrer a l'atac ad hominem.

 L'important és, ja ho sabem, crear opinió. Pensàvem, com en la frase famosa que s'atribueix a Clint Eastwood, que "les opinions són com els culs, tots tenim un", però no és veritat. El mateix Schopenhauer ho va deixar ben clar en aquestes reflexions de fa gairebé dos segles: l'ésser humà, en comptes de formar la seva pròpia opinió, tendeix a adoptar opinions alienes. Segons ell, al principi són dos o tres les persones que, creient examinar a fons un assumpte, emeten l'opinió corresponent. A partir d'aquí només cal que vagi creixent el nombre de "crèduls i indolents" que propaguin aquesta opinió perquè es generi una mena de consens, i llavors com no adherir-se a una cosa que ve recolzat per tan àmplies majories i que et procura això que tots necessitem, que no és altra cosa que tenir raó?

Tener razón
Ignacio martínez de Pisón 
lavanguardia.com

*

EL PROBLEMA DE L'ÌNDIA


D'una manera més o menys precisa, tothom sap l'adoració que el hindús dediquen als animals. Ara bé: el que la majoria de la gent ignora és que aquesta adoració siga tan actual i, sobretot, tan absoluta.
Jo, és clar, tampoc no ho sabia. La primera vegada que vaig anar a Benarés, em pensava que segons quines coses ja no passaven i que, en el fons del fons, no havien passat mai. Era un escèptic, sabeu? I la raó no m'assistia pas.
Així, doncs, l'endemà d'arribar-hi vaig sortir de l'hotel disposat a passejar i la meva primera troballa en el país estrany, la primera sorpresa diríem, va ésser una vaca que caminava deixada anar per la vorera, sense aparença de tenir amo ni guardià. Europeu com sóc, vaig anar a trobar un policia:
- Mireu, policia: allí hi ha una vaca perduda -li vaig dir -. Si no la recolliu, farà alguna cosa que alterarà l'ordre públic...
- Que ella ens guarde a vós i a mi, foraster -respongué -. Les meves mans no són prou pures per a forçar la seua voluntat. El que heu de fer és canviar de camí i no causar-li molèstia.
I ja va estar. A partir d'aleshores, vaig comprovar que hi havia vaques a cada carrer, senyores i mestresses, i que la gent les tractava amb una submisa cortesia.
Conèixer el món em dóna un gran poder d'adaptació, i al cap d'una setmana jo podia mostrar més finor en el meu tracte amb les vaques que qualsevol hindú ben criat.
Mentrestant, una xica anglesa m'havia enamorat, i, galant com sóc, i sabedor d'allò que és plaent a les dones, un dia em vaig disposar a anar-la a veure portant-li un ram de flors realment opulent.
Estava al carrer, agafant el ram amb les dues mans, a l'espera que passés un taxi, i heus aquí que una vaca em va veure de lluny i em va mirar amb simpatia. Amb un posat garneu, aquella bèstia es va posar a caminar cap allí on em trobava i en arribar, va olorar-me una bona estona, sense portar-hi gens de pressa. Després, amb un cop de cap àvid, va allargar el morro i es menjà dues flors del ram.
Això era irritant. Oblidadís com sóc de totes les conveniències, vaig posar-li la mà plena damunt del nas (o allò que les vaques tenen com a nas) i la vaig empènyer cap endarrera.
La vaca sabia que no era permés a un estranger anar tan lluny. No tenia memòria que mai hagués passat una cosa semblant i, en defensa dels seus privilegis, va fer un bram profund, allargat, que es va sentir de tot el barri.
La gent s'agombolà al meu voltant, amb un gest d'hostilitat, i al cap d'un moment venia un policia a preguntar-me què passava. Vaig dir-li:
- La raó és meua, no em podeu fer res. M'estava aquí, sense voler mal a ningú, quan ha vingut aquesta vaca a menjar-se'm el ram de flor. Jo respecte la vaca, i mai no hauria estat el primer en la baralla. Però el ram és meu, l'he adquirit legítimament i el tinc destinat a una altra cosa.
La multitud bramulà d'indignació, i el policia es va mostrar als meus ulls positivament esgarrifat:
- Ningú, a l'Índia, no s'atreviria a negar a la vaca allò que de dret li pertany. Si el vostre ram li ve de gust, esteu obligat a donar-l'hi.
I m'obligaren a fer-ho. No em quedava altre remei que resignar-m'hi, i, desfent el meu camí, vaig tornar a casa de la florista. Un cop allí, havent pensat ja el que em calia fer per a defensar els meus interessos, vaig encarregar un ram com el primer, i un altre de poca categoria, econòmic. Vaig fer que em posassen el primer en una capsa, ben tapat, i el segon arranjat per a dur-lo a les mans
ostensiblement.
Tothom haurà comprés la meua idea. El pom econòmic em serviria per a satisfer la voracitat de la vaca, tot apartant la seua atenció de la capsa.
En repassar pel lloc de la meua dissort primera, vaig veure que la vaca encara era allí, triant d'entre el paper de plata els tanys que més li abellien. La bèstia aixecà el cap i em mirà plena de fatxenderia, segura de disposar de mi al seu arbitri.
"Ara rai" -vaig pensar. I manejant la meua picardia, que sempre he sabut superior a la d'una vaca, vaig acostar-m'hi caminant com un súbdit davant del senyor. Ella, amb l'abusivitat que dóna l'exercici d'un poder sense límits, olorà les flors, tot somrient. Jo em vaig avançar al seu desig i li vaig allargar el ram polidament.
Des d'allí a prop, el policia em va enviar un gest amical d'aprovació. Quan aquella autoritat va acostar-se'm per donar-me les gràcies en nom de l'Índia, li vaig dir:
- Aquesta vegada, l'avantatge és meu. El ram veritable el porte dins la capsa, i això que la vaca s'està menjant és un pom de quatre cèntims.
Ni mai que ho hagués dit! El policia trobà que l'engany era monstruós, i, havent-me detingut per respondre del meu delicte, un jutge em condemnà a tres mesos de presó, "perquè havia fet trampa a una vaca sagrada".

(El problema de l'Índia, Pere Calders)

*

CONSEJOS VENDO...


Consejos vendo, que para mi no tengo, diu M.Rajoy, per justificar l'escampada de ventilador del i tu més que ha emprès Cifuentes, en el sentit que hi ha més polítics a banda d'ella, que tampoc tenien els curriculums al dia. Però, el problema de la Presidenta de la Comunitat de Madrid, no és que tingui un master de la senyoreta Pepis, ni com l'ha aconseguit; el seu problema, és que ha mentit, i ha mentit reiteradament, amb una xuleria insolent, i a més ha implicat a la Universitat Rey Juan Carlos i a uns quants dels seus profesors o alts càrrecs que han provocat alguna dimissió. És per aixó que hauria de dimitir, o ser cessada, per què ha mentit. La puta costum del sostenella i no enmendalla, en un país en que mentir no implica gairebè mai dimisions, com es pot veure. 
A veces no hay solución más dificil que no tomar ninguna decisión, diu M.Rajoy, en la seva habitual línia de procrastinació compulsiva, i de moment s'en va sortint, mentre deixa les cunetes sembrades de cadàvers de rivals polítics.

*

OCCUPIED CATALONIA


En un futur proper, el petroli segueix sent la principal font d'energia. EUA és autosuficient mentre que els països del Golf no paren de guerrejar i Europa s'abasteix gràcies a Noruega. El nou govern noruec, conscienciat amb l'amenaça del canvi climàtic, decideix deixar d'explotar els combustibles fòssils i desenvolupar el "tori", una nova forma d'energia neta. Pressionats per la Unió Europea davant l'amenaça d'una crisi energètica, Rússia inicia una ocupació pacífica per garantir que la producció segueixi endavant, amb la promesa de retirar-se un cop aconseguit el seu objectiu. Mentre la bandera russa oneja al parlament noruec, polítics, periodistes i ciutadans han de triar si col·laborar o resistir-se.
"Occupied (Okkupert)" és la sèrie més cara de la història de la televisió noruega fins la data i ha creat polèmica a Europa per controvertida i polèmica. Va suposar un escàndol per a Noruega, va causar protestes de la diplomàcia russa i articles de premsa a mig món (l'ambaixador va mostrar preocupació per la imatge de Rússia com a agressor i la semblança amb l'ocupació de Crimea el 2015).
Es tracta d'una distopia basada en una idea original del novel·lista Jo Nesbo, un dels principals escriptors de novel·la negra i supervendes a Espanya. Y a mi que l'argument d'Occupied em remet i molt per el seu paral·lelisme amb la situació a Catalunya. Si teniu movistar+, vegeu-la.


*

ARAVACA TERRA DE POSTGRAUS


A resulta ser que els postgrau a Harvard de Pablo, Pablito, Pablete Casado, no el va cursar a Harvard, si més no, va ser cursat al cosmopolita barri d'Aravaca, o Nowvcow. El pas per aquesta prestigiosa universitat nord-americana del portaveu del PP va consistir en un programa intensiu del 16 al 19 de juny de 2008 que es va impartir a Madrid, a la seu de l'IESE. Aquest programa de Harvard estava patrocinat per la Comunitat de Madrid i Casado, llavors diputat autonòmic, "no recorda" si va ser becat. No hi havia requisits acadèmics d'admissió ni tampoc més exigència per aprovar que l'assistència a les classes
"Jo en aquells dies ja tenia quatre postgraus en la meva matèria: un a Harvard i un altre a Georgetown, tots dos a Estats Units, i dos més a Espanya", va assegurar Pablo Casado aquest dimarts per explicar com va poder aprovar la seva màster a la Universitat Rei Juan Carlos sense anar a classe. I és cert que en el seu currículum al Congrés dels Diputats hi figura un "DGP de la Kennedy School of Government de la Universitat de Harvard". Però quan s'aprofundeix en aquest "DGP", el curs brilla bastant menys del que el vicesecretari del PP llueix en el seu expedient acadèmic.
Aquest títol de Harvard es va impartir a Madrid, al barri d'Aravaca, al campus de l'IESE, una de les escoles de negocis més prestigioses del món i que pertany a la Universitat de Navarra. Es tractava d'un curset de només quatre dies, entre el 16 i el 19 de juny 2008. No hi havia altre requisit acadèmic per inscriure que el pagament de la matrícula i el pas per un comitè d'admissions. Tampoc hi havia un altre requisit per al títol que l'assistència a totes les classes, com sol ser habitual en aquests programes de formació per a polítics que s'imparteixen amb el mètode del cas i que abunden en el currículum de Pablo Casado.
A Internet, al web de l'IESE, encara queda rastre d'aquest curs de quatre dies a "Driving Government Performance", un programa de "estratègies de lideratge" per a "directius públics". El curs va comptar amb el patrocini de la Comunitat de Madrid, la Junta de Castella i Lleó i l'Ajuntament de Barcelona. La inscripció costava 2.000 euros. S'impartia en anglès amb traducció simultània, segons confirmen des del IESE, ho expliquen a eldiario.es.
Tot l'afer Cifu ha desencadenat una onada de canvis als currículums de ses senyories de tots els partits, els títols desapareixen un rere l'altre, llevat d'alguna senyoria que tingui com a títol una etiqueta d'anís del mono. Són una colla de ximples.

*

LLARENA Y LA CONSTITUCIÓ

El jutge Pablo Llarena no fonamenta el seu acte sobre Jordi Sànchez en cap llei. Encara que sembli increïble, així és.
Al Poder Judicial en general i al Tribunal Suprem en particular li va costar acceptar que la Constitució és norma jurídica i que la llei i les altres normes que integren l'ordenament jurídic estan subordinades a la Constitució i han de ser interpretades de conformitat amb la Constitució. Encara en l'any 1982, més de tres anys després de l'entrada en vigor de la Constitució, el Tribunal Constitucional va haver d'anul·lar dues sentències, una de l'Audiència Territorial de Sevilla de 31 de gener de 1980 i una altra de la Sala Primera del Tribunal Suprem de 8 d'abril de 1982, perquè totes dues van ignorar i obertament van negar el valor normatiu immediat de l'article 14 de la Constitució.
En la primera d'elles, l'Audiència Territorial afirma textualment que "el contingut de les Lleis Fonamentals de l'Estat integra meres enunciacions de principi encaminats a orientar la futura tasca del Poder Públic, sense eficàcia per provocar el naixement de drets civils llevat que aquests es desenvolupin per lleis ulteriors ". En la Sentència del Tribunal Suprem es diu que "tal mandat (el de l'article 14 CE) té abast d'una declaració de principi" necessitada d'ulterior desenvolupament, i en coherència amb aquesta interpretació, no s'ha apreciat l'efecte derogatori de l'art. 14 respecte a l'article 137 del Codi Civil en virtut de la disposició derogatòria tercera de la Constitució "(STC 80/82. FJ 1).
És de destacar que el fiscal general de l'Estat es va oposar a l'estimació del recurs d'empara i va argumentar que el Tribunal Constitucional havia de confirmar per la seva conformitat amb la Constitució les dues sentències. Significativa coincidència de Fiscalia General, Audiència Territorial i Tribunal Suprem. Òbviament, el Tribunal Constitucional anul·laria les dues sentències per ser els seus "errors contraris al dret d'igualtat que perpetuen en el present un tracte discriminatori nascut a l'empara de la legislació preconstitucional".

 Pensava que aquestes resistències a acceptar la primacia de la Constitució havien desaparegut en els nostres tribunals de justícia, però la instrucció del jutge Pablo Llarena en general i en particular el seu acte d'ahir impedint per segona vegada que Jordi Sánchez pugui acudir com a candidat a la sessió de investidura convocada pel president del Parlament, ha vingut a treure d meu error. La Constitució i l'Estatut d'Autonomia, que és materialment una norma constitucional i que s'integra amb la Constitució l'anomenat "bloc de la constitucionalitat", no són normes jurídiques d'obligat compliment. El jutge instructor no ha de prendre-les en consideració quan ha de prendre una decisió sobre un procés d'investidura, tot i que aquest procés únicament està regulat en la Constitució i en l'Estatut.
Ara bé, el jutge Pablo Llarena no en té prou amb emular els seus col·legues de la Sala Primera dels primers anys vuitanta, sinó que va molt més enllà. Els magistrats de la Sala Primera fonamentaven la seva decisió en el Codi Civil. Van errar en interpretar la Constitució en funció del Codi Civil, en lloc d'interpretar el Codi Civil en funció de la Constitució, però hi havia almenys una aparença de fonamentació jurídica.
El jutge Pablo Llarena no fonamenta el seu acte d'ahir a cap llei. Encara que sembli increïble, així és. No solament prescindeix per complet de la Constitució i de l'Estatut d'Autonomia, sinó que prescindeix, a més, de la Llei d'enjudiciament criminal, ja que el requisit que sigui "ferm" l'ordre de processament per limitar el dret de sufragi passiu, simplement no existeix. L'article 384 bis de la LO 4/1988 diu textualment: "FERM UN ACTE DE PROCESSAMENT i la presó provisional per un delicte comès per persona integrada o relacionada amb bandes armades o individus terroristes o rebels, el processat que estigui exercint una funció o càrrec públic quedarà automàticament suspès en l'exercici del mateix mentre duri la situació de presó". En no ser en FERM l'ordre de processament falta el pressupost de fet perquè pugui ser aplicat a Jordi Sánchez l'article 384 bis. En conseqüència, encara que ho esmenta, no pot fonamentar la seva decisió en ell.
El jutge instructor ha pres, doncs, la seva decisió sense fonamentar en cap precepte legal. I ho ha fet així, perquè no hi ha absolutament res en l'ordenament jurídic amb base en el qual es pugui prendre la decisió d'impedir que Jordi Sánchez acudeixi a la sessió d'investidura. La decisió no té cap fonamentació jurídica. Formalment és una decisió judicial. Materialment és una decisió privada, amb la qual es subverteix l'exercici de la funció jurisdiccional tal com està definida en la Constitució. - Javier Pérez Royo - eldiario.es



*

LA IMPUNITAT DE L'ASSASSÍ


La història sinistra de Pedro Cuevas, assassí confés de Guillem Agulló, l'onze d'Abril de 1993, és exemple de la impunitat amb què ha pogut comptar, especialment al País Valencià, la violència dels grups d'ultradreta.

Una pistola simulada, una daga-punyal, dues navalles de papallona, una navalla automàtica i una altra que no ho era, un tirador de precisió, un puny americà, un matxet, una maça, una destral grossa de doble full, una bola metàl·lica amb punxes, una altra navalla encara, oscada, que qui sap per què la devia guardar.
Aquestes són les armes que van requisar a Pedro Cuevas, àlies ‘el Ventosa’, durant l’operació Panzer, i que aquest individu, assassí confés, va reclamar després que li tornessin. Assassí confés, hem escrit, sí. Ell fou qui va apunyalar el jove Guillem Agulló i Salvador, l’11 d’abril de 1993, a Montanejos (Alt Millars). Amb Gerardo Mora, Juan Manuel Sánchez, ‘el Picha’, José Cuñat, ‘el Pollo’, Francisco Garcia, ‘el Mody’. Mentre els uns l’assenyalaven i els altres l’aguantaven, el colpejaven, ell el va assassinar.

Des del primer moment, la família, l’acusació popular, entitats i partits (llevat dels representants de la dreta espanyolista) van denunciar els fets com un crim polític. Les vinculacions dels assassins amb l’extrema dreta espanyola, amb els grupuscles violents que operaven al País Valencià, van ser una evidència que els tribunals espanyols es van negar a considerar. I què, que els criminals, un grupet del barri valencià de Marxalenes, s’autoanomenessin ‘Komando Marchalenes IV Reich’?, i què, que identifiquessin Guillem com a antifeixista i independentista i per això entre tots el volguessin acorralar?, i què, que després de la punyalada se n’anessin alçant el braç en sòrdida salutació feixista o cridant el ‘Cara al sol’? La qüestió era presentar l’assassinat pràcticament com un accident, com una ‘baralla entre joves’, cap relació amb les bandes feixistes que trobaven camp per córrer al País Valencià.
Després d’un judici que hauria de passar a la història com a exemple de vergonya, quatre dels acusats van ser absolts, i ‘el Ventosa’, que havia confessat ser l’autor material de la punyalada assassina, fou l’únic condemnat. Catorze anys de presó. En va complir quatre.

Operació Panzer - El judici va ser el 1995. Un parell d’anys després, Cuevas sortia en llibertat. La pista del sinistre personatge es va deixatar. Fins que, l’any 2005, va tornar a sortir als diaris. El Ventosa, que segons aquell tribunal de l’Audiència Provincial de Castelló, no tenia res a veure amb els grupuscles nazis violents, era detingut, juntament amb prop d’una vintena d’individus més, en l’anomenada ‘operació Panzer’ contra, precisament, un grupuscle nazi violent que operava al País Valencià i que es feia dir Frente Antisistema (FAS). L’acusaven d’associació il·lícita i tinença d’armes. Ell, segons els informes dels guàrdies civils, era l’encarregat de distribuir les armes.

El nom que els guàrdies civils van posar a l’operació provenia, de fet, de Cuevas mateix: ell fabricava els punys americans que després comercialitzaven via internet per finançar la banda violenta i autoanomenada Frente Antisistema. La investigació s’havia engegat estirant el fil d’aquella web de venda d’armes. I els punys americans que fabricava el Ventosa hi tenien etiqueta nominal: Panzer.



Entre els detinguts i companys d’aquest Ventosa, crescut en els ambients marginals i assidu dels grupuscles feixistes, hi havia Sergio Gutiérrez Prats, que col·laborava amb Cuevas al taller clandestí de fabricació dels punys americans ‘panzer’ i que dormia en un taüt; Pedro Costa Mora, àlies ‘Lofer’, considerat el comptable del grup nazi, a qui van requisar una escopeta, una navalla amb una esvàstica al puny, vídeos i propaganda nazi, i que després, entre el 2008 i el 2014, va treballar en un centre privat d’atenció a joves amb risc d’exclusió i tutelats per la conselleria de Benestar Social; dos militars, Pedro David Montiel Garcia, àlies ‘Cráneo’ i José Andrés Orts, Erik, a qui van requisar un veritable arsenal que guardava a casa (l’any 2016, el van condemnar a dos anys de presó per maltractament a la seva ex-parella, també militar); Ignacio March, que abans de quedar paralític arran d’un accident, havia estat condemnat a presó per haver pegat una pallissa brutal a dos joves; Carlos Rueda, àlies ‘Country’, vigilant de Levantina de Seguridad, empresa de l’òrbita de l’ultranacionalista espanyol José Luis Roberto; Sergio Beneyto, que quan feia de disc-jòquei es feia dir ‘DJ Kiolo’; Alejandro Serrador Ferrer, ‘el Silla’, conegut de la ultradreta valenciana, condemnat per una pallissa a un jove de setze anys, que també havia estat vigilant de Levantina i que era regidor d’España 2000 (el partit de José Luis Roberto) a Silla (Horta); Sandra Rentero, que també anava a la llista de Silla per España 2000; Joaquin Saludes, que treballava en el camp de la retolació (vehicles policíacs, per exemple, retolava); o els dos individus que no es van presentar al judici, Facundo Esteban, ‘Escorpión’, que hom situava a l’Argentina, i Juan Manuel Soria, un assaonador de pells, antic vell agitador de l’extrema dreta i que sembla que havia fugit a Tànger.

Els informes de l’acusació consideraven que aquest Soria era el líder polític del grupuscle. A casa seva, a Xiva (Foia de Bunyol), hi van trobar també armes de foc i munició de calibres diversos. L’any 2007, Pedro Cuevas, assassí de Guillem Agulló, que és de València, va ser candidat a les eleccions municipals a Xiva, precisament, com a cap de llista per la formació ultra Alianza Nacional.

En tot cas, el lloguer de la seu del FAS a València, un local anomenat ‘Thule’, era responsabilitat d’aquest Soria, igual com ho era la captació de nous membres per a Alianza Nacional (AN), la nova marca en què es fonia l’antiga Alianza para la Unidad Nacional (AUN) de Ricardo Sáez de Ynestrillas. I com que un fil en porta a un altre i sempre són el mateix, apuntarem tan sols un parell de dades més: que el president d’aquesta ‘nova’ AN, Pedro Pablo Peña, va acabar a la presó després d’intentar atemptat amb explosius contra un autocar de familiars de presos bascs; i que al mateix local que havia estat seu del FAS, i acompanyat per Soria i pel nazi Pedro Varela, l’any 2007 hi va fer un acte l’ex-cap del Ku Klux Klan David Duke.

‘Voy a hacer pupa’
‘Me llevo un pincho. Voy a hacer pupa.’ Així s’expressava l’assassí de Guillem Agulló per telèfon, segons transcripció de la Guàrdia Civil. Era la seva manera de presumir. Quedaven per anar ‘de cacera’, que aquest és el terme que empren els feixistes quan surten a apallissar, i ell hi duia el ‘pincho’. Aquestes mateixes transcripcions mostraven com s’oferia com a proveïdor d’un ‘ferro’ (pistola, en argot) o proposava de vendre punys americans (aquells que ell mateix fabricava, se suposa) a criatures (‘chiquillos’, deia, literalment). I el vinculaven amb una pallissa a Villena, i amb alguns robatoris, també.

Van ser absolts. El tribunal va anul·lar els enregistraments telefònics com a prova acusatòria i, quan van mirar l’arsenal d’armes que els havien requisat… havia desaparegut. Un ‘funcionament anormal de l’administració de justícia’, segons el mateix Consell General del Poder Judicial. Una ‘destrucció anticipada’ de les armes a causa del ‘funcionament anormal’ etcètera. Les tenien custodiades a la comandància de la Guàrdia Civil de València. Com a proves. Però algú es va ‘despistar’ i les va destruir. El 31 d’octubre de 2013. Abans del judici.

Però la història no va pas acabar amb les absolucions. Com per reblar el clau dels despropòsits, els detinguts a l’operació Panzer encara van reclamar que els tornessin les armes. Que els indemnitzessin per les que els havien destruït i que els tornessin tota la parafernàlia nazi. La llista del militar de l’exèrcit espanyol, José Andrés Ort, Erik, era inacabable: de l’escorcoll que la Guàrdia Civil havia fet a casa seva, el setembre de l’any 2005, n’havien requisat una pistola, dos rifles, dues carrabines, dos carregadors, dos visors, una escopeta, tres punts de mira, una canana de cacera, un ganivet, una funda d’aixella per a arma curta, una armilla antibales, tres matxets (un dels quals, com les baionetes de l’exèrcit espanyol de l’aire, amb funda reglamentària), tres espases (una de les quals, tornem-hi, d’oficial de l’exèrcit espanyol), quatre-cents cartutxos amb bala, una daga de la Wafen SS, un casc i una sivella de soldat alemany i medalles i escuts i creus tot de simbologia nazi. Tot ho va reclamar. I una indemnització de 16.531 euros. Pel perjudici que li havien causat destruint-li les pistoles.

Pedro Cuevas, ‘el Ventosa’, també va reclamar les seves armes. N’hem fet la llista en començar. I les seves parafernàlies: un llibre, Regalía del Tercer Reich, un bust de Hitler, sis quadres amb simbologia nazi, fulls amb himnes paramilitars.

Tal com van raonar des de l’Acció Popular Contra la Impunitat, personada en aquell judici del cas Panzer, aquelles reclamacions van ser ‘una cosa molt semblant a un acte de fanfarroneria i de desafiament envers la ciutadania, d’humiliació de la democràcia’. Els absolts van presumir, així, ‘de la seva condició de nazis una volta aconseguida, novament, la impunitat’ i després d’haver negat ‘durant anys les proves evidents del seu activisme en grups d’ideologia nazi i especialment violents contra qui és diferent’. - vilaweb.cat

*

LA MENTIDA ORGANITZADA


La necessitat de veritat és la més sagrada de totes. No obstant això, mai es parla d'ella. Quan es percep la quantitat i l'enormitat de falsedats materials exposades sense vergonya fins i tot en els llibres dels autors més prestigiosos, fa por llegir-los. Doncs es llegeix com es beuria l'aigua d'un pou dubtós.
Homes que treballen vuit hores diàries fan el gran esforç de llegir a la nit per instruir-se. Com que no poden anar a les grans biblioteques a verificar el que han llegit, creuen tot el que figura en els llibres. no hi ha dret a que se'ls doni de menjar alguna cosa falsa. Quin sentit té al·legar que els autors van de bona fe? Ells no fan vuit hores de treball físic, la societat els alimenta perquè disposin de temps lliure i es prenguin la molèstia d'evitar l'error. Un guardaagulles culpable d'un descarrilament que al·legués bona fe no seria precisament ben vist.
Amb més raó resulta vergonyós que es toleri l'existència de diaris dels que tothom sap que cap col·laborador podria romandre en el càrrec si de vegades no acceptés alterar conscientment la veritat. El públic recela dels diaris, però aquesta desconfiança no el protegeix.
Com sap que un diari conté veritats i mentides, reparteix les notícies entre les dues rúbriques, però l'atzar, segons les seves preferències. D'aquesta manera segueix exposat a l'error. Tothom sap que quan el periodisme es confon amb l'organització de la mentida constitueix un crim. però es considera un delicte impunible. Què impedeix castigar una activitat quan ha estat reconeguda com a criminal? D'on prové aquesta estranya idea crims no punibles? Es tracta d'una de les deformacions més monstruoses de l'esperit jurídic.

Simone Weil - La mentida organitzada

*

ALGÚ ENS VOL ENGANYAR


La mentida consisteix a enganyar, sobre allò que sabem o creiem que és veritable, a una persona a qui li devem aquesta veritat. La mentida és, per tant, un abús de confiança; suposa que, almenys implícitament, hem promès dir la veritat. A algú que em pregunta pel seu camí, li dec aquesta veritat implícitament, però no si em pregunta quins són els defectes seus o els d'algún dels meus amics. El jutge mateix admet que no es presti jurament, si es és l'amic, l'ocupador o l'empleat de l'inculpat. I pot ser el nostre deure rebutjar el jurament. Només rebutjar el jurament de vegades és confessar. ¿Hauriem llavors de jurar, i a més mentir? Tals són les dificultats en aquesta qüestió, que els pares i els jutges estan interessats en simplificar-la. Caldria diferenciar la mentida particular de la mentida interesada en política, perquè el mentider polític no és tan sols un mentider, és un miserable.
La mentida destinada a augmentar les intencions de vot, a crear una dinàmica favorable, a falsejar els sondejos es duplica amb una mentida sobre l'adversari per tal de desacreditar-lo. Mai se li reconeix talent, intel·ligència o mèrit, tot el que proposa és dolent, està mal fet, perdut per endavant. La veritat és relativa al camp en el qual un es troba, veritat és tot el que pensa i fa el candidat, erroni tot el que procedeix del seu adversari. No hi ha un absolut per a la veritat que permeti pensar en termes d'interès general, de destinació del país, de salut d'un Estat, del paper de la nació al planeta, i que permetria reconèixer l'opositor, per poc que fos, alguna cosa de virtut, sobretot, quan les seves propostes van en aquest sentit; res de veritat absoluta, per tant, sinó una subjectivitat, veritats de circumstància ajustades a la pròpia conveniència.
Caldria tenir present que per vegades i vegades que es repeteixi i s'expandeixi, una mentida mai serà una veritat, seguirà sent una mentida, encara que la gent se l'empassi com a certa. Ens ho deia Fuster: algú ens vol enganyar, això és la mentida.

*

més...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

DIGITALS
Mostra-ho tot
B L O C S
Mostra-ho tot
COMENTARIS
-