El Regne d'Espanya és ara mateix com una nau enmig d'una gran tempesta. Ones i vents la dominen com una joguina. Està en risc el sistema democràtic que va néixer enmig de grans dificultats i equilibris, però en un context de gran esperança històrica. Ha estat una llarga època de prosperitat i llibertat. Les ombres dels anys finals no poden eclipsar les bondats d'una època que, però, ara perjudica les joves generacions, que són les més desencantades i, per tant, les més fàcilment seduïdes per tremendisme: del "a por ellos" a els CDR.

Hi ha molta tensió ambiental. En el seu moment, la flegma del president espanyol va arribar a semblar grandiosa: heus aquí l'home que deixa passar els problemes. Era el nou inventor de la màquina del temps: els problemes es resoldrien sols o es podririen. No s'han podrit: cremen. La corrupció ho infecta tot, fins i tot a les universitats; i la crisi territorial s'està enverinant cada dia més, ara ja internacionalitzada. El tempo de Rajoy ha deixat d'enlluernar. El que està en risc ja no és el timó del Govern (tothom sap que a mitjà termini acabarà en mans de Cs). El que ara està en risc és el sistema. La monarquia se la juga. Una república aznariana (que a Catalunya literalment explotaria) és molt més versemblant avui que fa 10 o 15 anys, quan es parlava d'ella.
Ara tothom es dóna compte de la irresponsabilitat de no afrontar els problemes. La judicialització del conflicte català està desgastant Espanya en el context internacional. Cada dia es destinen més energies a castigar els díscols, a forçar les lleis, a evitar que Puigdemont es converteixi en un home respectat a Europa. Si la crisi generacional i la crisi catalana eren les dues columnes esquerdades de l'edifici del 78, ara una nova columna amenaça ruïna: el primer partit, el PP, no només podria perdre les pròximes eleccions, sinó que podria desaparèixer, engolit per Cs. La gota de Cifuentes ha fet vessar el got.
Mentrestant, donant per feta la protecció d'Alemanya, l'independentisme està eufòric. És bipolar. Ara bé: l'estratègia catalana de la complicació pot patir molt aviat algun revés sonat, ja que, després de la decisió dels jutges de Schleswig-Holstein, l'Estat espanyol és ara un lleó ferit. La seva ferida, un ressò del malestar de 1898, no anuncia res de bo: recordem que el pessimisme de la generació del 98 va desembocar en el falangisme. El PP voldrà tapar els seus errors amb més tremendisme. Ciutadans ja no pot moderar-se: ha de tensar la corda encara més. El PSOE agonitza (esperant el sorpasso trist, inútil, de Podem). Per la seva banda, l'independentisme, abandonant les temptacions pragmàtiques, persistirà en la via de la complicació internacional, indiferent a la governació catalana.

Tremendisme jurídic, cruesa policial, tensió internacional, intensificació del conflicte, cap concessió a la política... Espanya retroba el vell camí de sempre. La veritable memòria històrica d'Espanya és l'addicció al desastre.

El lleó ferit
Antoni Puigverd
lavanguardia.com