Albert Rivera va ser el pioner de la política tal com l'entén avui tothom: una fàbrica d'emocions. Ha contribuït decisivament a convertir la política catalana en una gran centrifugadora de sentiments. Certament, el nacionalisme català ja era essencialment emotiu: en temps de Macià, els catalanistes eren "els de la flamarada" (passió inflamada). Però també és cert que, en els anys de l'Assemblea de Catalunya, i durant la construcció de l'autonomia, tant el catalanisme (PSC i PSUC o ICV) com el nacionalisme pujolià caminaven amb peus de plom. La realitat de Catalunya, amb milions de ciutadans provinents de totes les terres d'Espanya, obligava a moderar el sentimentalisme, a conrear els raonaments d'inclusió, a consensuar un mínim comú denominador.

Aquest model es va arruïnar per la falta de lleialtat del nacionalisme de Pujol amb els esforços ingents de les esquerres catalanistes en la creació dels consensos catalans de mínims: mentre PSC i ICV havien de forçar als seus votants a acceptar posicions no sempre fàcils en el terreny de la llengua i del sentiment de pertinença, Pujol i l'aparell de la Generalitat conreaven l'autoestima dels seus votants, els quals, veient-se tan ben pentinats en el mirall de TV3, van començar a descordar sentimentalment cada vegada més. El segon factor de la ruïna del consens catalanista és el fracàs de la reforma de l'Estatut, que va causar una paràlisi de les elits catalanes (segueixen sense dir aquesta boca és meva), va desmantellar el PSC i va provocar la sobtada crescuda de l'independentisme de base (ANC,Òmnium): un corrent essencialment emocional.

Ara bé, precisament quan s'iniciava la crisi del model inclusiu i racional del catalanisme (tripartits de Maragall i Montilla), Ciutadans va irrompre a l'escenari. Fins i tot abans de néixer (Fòrum Babel) ja tenia clar l'objectiu: organitzar la reacció emotiva dels castellanoparlants en contra dels valors catalanistes. Si el pujolisme dissimulava jugant amb dues baralles (inclusió teòrica, cultiu romàntic de les seves bases), Ciutadans mai ha estat equívoc: va néixer per conrear el romanticisme castellanoparlant a Catalunya.

De la mateixa manera que una marca de cerveses o de pizzes ha d'encarnar emocions més que sabors, Ciutadans ha posat l'accent més en el sentiment que en la ideologia. El sentiment de l'espanyolitat ferida a causa de la inevitable convivència amb uns veïns el sentiment és la catalanitat ferida. El victimisme ha canviat de bàndol. Ciutadans no fa més que queixar-se. Tot li sembla malament i discriminatori. No busca punts de convergència amb el catalanisme perquè la seva mina d'or és la confrontació emocional.

L'independentisme, mutació del nacionalisme pujolià, viu d'aquest mateix mecanisme. Per això uns i altres tiren sal a la seva pròpia ferida. Per aquests es necessiten tant. Per això el flamant fitxatge internacional de Ciutadans, Manuel Valls, compareix a l'escenari parlant de "guerra". Semblava que havíem tocat fons i resulta que no hem vist més que escaramusses. S'anuncia la gran batalla de Barcelona. ANTONI PUIGVERD. Ah! i a Madrid, els de Ciudadanos parlen de... Vargas Llosa.