23.4.18

LA MEVA PRIMERA SIGNATURA


He volgut recuperar aquest escrit de fa quatre anys, perquè té a veure amb el dia d'avui, i que es refereix a la meva primera signatura de llibres un Sant Jordi llunyà. I consti que estava avisat del que m'esperava.


"Una advertència si sou escriptor novells, mediocres o no; no aneu mai a una signatura de llibres (feu-me cas), us pot agafar una depressió de cavall, i menys encara per Sant Jordi. Dit aixó, anem al meu cas. Per Sant Jordi de l'any 2001 presentava "El Marmessor de la Ignorància", havia sortit una petita ressenya al Diari de Sabadell el dia anterior i a la Plaça Sant Roc, per megafonia anaven anunciant de tant en tant que jo era alli assegut i preparat per signar el meu llibre.
Al meu costat tenia en Lluís Subirana, al costat d'ell en Ton Creus i més avall l'Ibañez el d'en Mortadelo (almenys és el record que tinc). Havia avisat a tothom a qui podia avisar que hi seria a la plaça de l'Ajuntament signant el llibre per la tarda, però no devia avisar gaire bé o el personal es va fer l'orni. En Lluís i en Ton varen signar força ejemplars dels seus llibres i l'Ibañez ja us podeu imaginar la cua que tenia formada davant seu. I jo allí veient com passava la gent, i quan semblava que algu s'acostava, a ùltima hora anava parar al company del costat, i hom com un "capullu" de braços creuats sense que vingués ningú.
Aleshores quan ja m'estava angoixant va aparèixer la Montse que de fet ja el tenia signat de dos o tres dies abans, el meu pare, el Santiago, que també el tenia signat i el Domenec.... aquest el que feia era venir a que li signés el llibre, se n'anava i als vint minuts tornava, o sia que el seu llibre duia tres o quatre dedicatories, però almenys donava una certa sensació de moviment. Mentrestant a l'Ibañez li devia fer mal el canell de tan signar. En resum que em vaig frustrar molt, més que res per que anava de novell.
Malgrat el consell que us he donat, dos anys més tard, en publicar "Fins que cal dir-ser adéu" vaig reincidir i coincidir també amb en Lluís Subirana i Ton Creus, però aquesta vegada anava ja preparat, o millor dit resignat, i tot i així va anar una mica més bé que la primera, vaig signar deu o dotze ejemplars, que vista la primera experiència va ser tot un èxit." El més trist és que ni en Lluís Subirana ni Ton Creus podràn signar més per Sant Jordi, i no per que hagin deixat d'escriure, sinó per què malaraudament ambdòs han deixat de viure.

Autor: verified_user

2 comentaris:

  1. Tinc experiències tan doloroses com la teva o més, he, he. No volia sortir avui però al final estaré un parell d'horetes a la parada de l'Associació de Relataires, Rambla de Catalunya, 6, més aviat per xerrar que no pas amb intenció de 'vendre'. Em sentia com quan anava a ballar i no em treien, he, he. Ara ja he superat el trauma i el dia, per a mi, ha perdut màgia des que tothom fa el seu llibre 'per Sant Jordi' de la mateixa manera que fan vestits a doll per a les rebaixes...

    ResponElimina
  2. OSTRES, AIXÓ D'ANAR A BALLAR I QUE NO ET TREGUIN EM SEMBLAN TRET D'UNA PELI EN BLANC I NEGRE- I jo que pensava que eres la noia que s'ha posat a ballar. Crec que era l'Espinàs que deia que per anar a signar havies de posar-te dret, així et veien. De fet, aquest matí a SBD on hi habia 7 o 8 escriptors sense ningú que s'hi acostes, un que estaba dret, amb americana, bermudes i un casc blanc al cap amb alguna inscripció, era l'ùnic que tenia gent. He perdut la capacitat de sorpresa, ni m'he preocupat de saber qui era i que hi feia amb el casc blanc.

    ResponElimina