«El PP ha estat condemnat, però els altres partits tradicionals del règim no poden mirar-s’ho amb complaença i distància» - - Manel Lucas.
En condicions normals, la condemna al PP per la trama Gürtel hauria de tenir conseqüències directes en la supervivència del partit. No és que tingui desenes de dirigents implicats en corrupció, no és que el 80 per cent de ministres de José María Aznar estiguin esquitxats en casos diversos, és que els jutges han sentenciat que el partit, tot ell com a entitat jurídico-política, es va beneficiar il.lícitament de la xarxa de pagaments i comissions dirigida per Francisco Correa. Per si això és poc, el tribunal diu que no s’ha cregut les declaracions exculpatóries de Mariano Rajoy (Poques hores li ha durat l’alegria al president del Govern pel suport del PNB als pressupostos.) 

La condemna del PP és el fet més transcendent de la sentència, més que els 33 anys a Bárcenas o la pena a Ana Mato per l’ús il.lícit del confetti i els globus. És tota una organització del sistema polític que és acusada d’haver rebut diners il.legalment. A més, la que governa. El partit presentarà recurs, però en l’imaginari col.lectiu ha quedat tacat irremisiblement; entre altres coses, perquè el veredicte del tribunal no fa més que donar carta de realitat jurídica a allò que era ja convicció pública. Gosaria dir que la Gürtel és un cop al sistema polític espanyol vigent tant decisiu com el procés català.

El PP ha estat condemnat, però els altres partits tradicionals del règim no poden mirar-s’ho amb complaença i distància. El PSOE ja va enfonsar-se als anys 90 per escàndols com la trama Filesa-Malesa-Time Export i la corrupció de dos dels homes que representaven dos dels pilars bàsics del sistema, Mariano Rubio (Banc d’Espanya) i Luis Roldán (Guàrdia Civil). Es va refer renovant dirigents, però ara té a la banqueta una part important de la seva federació clau, l’andalusa. No queda clar com se’n sortirà. I Convergència, que en els anys daurats de la post-transició jugava el paper de frontissa, s’ha canviat de nom i ha anunciat una refundació per dissimular la trama de comissions del 3 per cent i la taca de Jordi Pujol i la família. 

Als anys 90, l’operació "Mani Pulite" –Mans netes- va posar de relleu la degradació del sistema polític italià, i va acabar anihilant, principalment, dues de les forces clau del panorama, la Democràcia Cristiana i el Partit Socialista; el líder dels primers, Guiulio Andreotti, va passar d’home fort del país a membre destacat d’organització mafiosa, i el líder socialista, Bettino Craxi, va fugir a Tunis. La sensació que dóna la política espanyola avui s’assembla molt a la d’aquella Itália on queien les columnes que havien sostingut el joc polític des de la fi de la Segona Guerra Mundial.
Què va passar llavors a Itàlia? Quina força política va ocupar l’espai que deixaven els dos partits implosionats? (el socialisme italià no representava, com a Espanya, l’opció majoritària d’esquerra en un hipotètic torn de partits; era més aviat un aliat habitual de la dreta, per oposició al Partit Comunista, més fort i majoritari a l’espai esquerrà) Doncs un partit de nova creació, Forza Italia, format per personalitats de segon nivell dels partits anteriors i per gent provinent de fora de la política, sota el lideratge d’un empresari que no era ni molt menys aliè a la trama que havia provocat la crisi: Silvio Berlusconi.  Que va governar amb el suport d’un partit xenòfob, la Lliga Nord, i els hereus de Mussolini, Aleanza Nazionale. És a dir, a la política clàssica, envellida i degradada, la van sustituir el populisme conservador i algunes formes tenebroses i primàries de la dreta que semblaven superades. Veurem que passa aquí però em temo que anem pel mateix mal camí.