El meu nom és Thomas i vaig néixer a Acra fa 50 anys. Sóc el sisè de deu germans d'una família pobra. El meu pare era pobre. La meva mare era pobra. Em vaig dir: "Jo no seré pobre". Vaig partir en un llarg viatge a través d'Àfrica, deixant a la meva dona i les meves tres filles darrere. En el camí vaig tenir un accident i vaig passar un temps a l'hospital. Em van empresonar a Líbia. Vaig treballar desactivant mines en el desert. Vaig perdre tots els meus diners i vaig tornar a estalviar treballant al mar. Volia arribar a Europa.
El 2002 vaig arribar a Lanzarote. Érem 39 en una pastera. Vam estar 40 dies en un centre de detenció i després ens van traslladar a Madrid. Vaig preguntar a altres immigrants on podia trobar a compatriotes de Ghana i em van dir que a Móstoles. Vaig anar a Móstoles, però allà ningú volia ajudar-me. Em van dir que podria trobar feina a Almeria i vaig marxar a Roquetas de Mar.
Treballàvem tot el dia de genolls, amb la collita, i en els hivernacles. La calor era insuportable en els hivernacles. Ens donava 27 euros al final de la jornada. Un dia vaig arribar a la feina aviat al matí i bo, no sé si això hauria de explicar... El capatàs es deia Juan i estava sobre una de les dones, una romanesa. El va disgustar molt que el descobrís i a partir de llavors el seu tracte va empitjorar. Em deia que no treballava bé i que m'anava a acomiadar.
Vaig marxar a Itàlia. Però allà no tenia documents i no podia treballar. Vaig agafar un tren de tornada. No tenia diners i no vaig poder comprar el bitllet. El revisor em va fer fora del tren prop de Montecarlo. Quan finalment vaig arribar a Barcelona no tenia on dormir. A l'estació de Sants vaig conèixer un home que em va portar a un edifici abandonat, on vivien okupes. Vaig estar vuit mesos vivint amb ells. Tots consumien drogues. Em van convidar a provar-les. Em feien sentir feliç. M'injectava heroïna i fumava crack. Després d'un temps, no podia parar. M'havia convertit en un addicte. A la casa dels okupes vaig conèixer a Maria. Anàvem junts a robar coses a El Corte Inglés i després les veníem per comprar drogues.
La gent del Govern va venir a l'edifici i ens va dir que havíem de marxar. Ens van donar 50 euros a cada un perquè busquéssim una pensió on dormir. Poc després Zapatero ens va donar papers (la regularització d'immigrants de 2005). Estàvem molt contents amb Zapatero, encara que després ens enfadessim molt amb ell. Per això de la crisi i tot això. En aquells dies jo fumava crack tots els dies i no podia treballar. Li vaig prestar els meus papers a un amic. Tenia paranoies i no podia parar de consumir drogues. Els dissabtes anava a un centre a prendre metadona. Al centre mèdic em van ajudar. Vaig aconseguir deixar-ho i vaig aconseguir una feina descarregant mercaderia en un supermercat Lidl. Vaig treballar a la porta 13 durant tres anys. Guanyava prop de 900 euros al mes. Podia enviar una mica de diners a casa per les meves filles.
Tot anava bé.
Vaig conèixer un compatriota que treballava en una fàbrica d'armaris metàl·lics. Els sou era millor encara. Vaig cobrar la liquidació del supermercat i m'en vaig anar a treballar allà per 1.200 euros al mes. L'encarregat de la fàbrica m'havia agafat afecte. De tant en tant em demanava diners i jo l'hi prestava. Sempre m'ho va tornar. Si treballaves en dies de festa, et donaven 100 euros extra. L'encarregat sempre m'escollia a mi per anar-hi els caps de setmana. Vaig arribar a guanyar 1.600 euros al mes.
Tot anava bé.
Em van trucar de Caja Madrid (Bankia). Tenia la meva nòmina allà. Em van dir: "Tenim un crèdit per a vostè, perquè es compri un cotxe". Mai m'havia posat darrere d'un volant. Els vaig dir que no sabia conduir. No importava, em van donar un crèdit de 6.000 euros de totes formes. Vaig obrir un altre compte al banc Santander. També em van trucar per oferir-me un crèdit. Em van donar 6.000 euros. Espanya vivia el boom de la construcció.
Tot anava bé.
La gent es comprava una casa i la venia dos anys després per molt més. El 2006 un amic i jo ens ajuntem i demanem una hipoteca a 20 anys per comprar un pis a Sabadell. Ens va costar 180.000 euros. Tenia tres habitacions i estava a prop de la fàbrica d'armaris metàl·lics on treballàvem. Lloguem una habitació i ens vam instal·lar a les altres dues.
Llavors va arribar la crisi. Els primers a ser acomiadats de la fàbrica, el 2009, vam ser els immigrants. Als espanyols van tractar de retenir-los, encara que alguns també van perdre la seva feina. Vaig anar al banc i li vaig dir a la senyora de la sucursal que no podia pagar la hipoteca perquè havia perdut el meu treball. Em va dir que no hi havia problema, però que si no pagava el deute creixeria i cada vegada seria més gran. Ens van deixar quedar-nos a casa un any. Un dia estava baixant les escombraries al carrer quan em vaig trobar amb diversos homes amb vestits negres. Em van dir que si no deixava la casa cridarien a la policia. No volia problemes, així que vaig marxar. Vaig perdre la meva casa.
No hi havia manera de trobar feina. Ni tan sols els espanyols podien trobar-ne una. Vaig començar a beure. Me'n vaig anar a Alemanya i vaig trobar una feina atenent els banys d'un restaurant de carretera. Les propines eren bones. Hi havia dies que guanyava 80 euros. Però em gastava la meitat en els bars a la nit. Comprava una ampolla de vodka i me la bevia abans de sortir. No volia estar trist. Si no bevia, era incapaç de fer res i m'ho guardava tot dins. Només quan bec em sento viu. Vaig emmalaltir i no tenia cobertura sanitària a Alemanya, de manera que vaig haver de tornar.
Em vaig instal·lar a Sant Sebastià. Dormia al carrer. Comprava marihuana a 15 euros i la revenia als turistes per 25. Vaig estar un temps a Sant Sebastià i després vaig marxar a Madrid. Aquí vaig conèixer a Mandela, el meu germà i amic. Em va dir que podia unir-me a ell i als altres immigrants que dormien al parc. El meu llit eren cartrons. Des de llavors visc al carrer. A vegades vaig a l'alberg de Sant Joan de Déu. A l'alberg em tracten bé, però la majoria dels que hi van són drogoaddictes. La gent escup a terra. Ara dormo sota el pont [assenyala el buit sota el Aqüeducte de Amaniel, a l'avinguda Pablo Iglesias de Madrid]. Aquesta és la meva casa. Tinc un matalàs, una manta i un paraigua. Tota la resta, tot el que tinc, està en aquesta maleta blava. Una mica de roba. Algun record. No tinc molt.
Guanyo una mica de diners ajudant a la gent a aparcar. Hi ha gent que dóna diners i una altra que no. Jo els parlo a tots amb respecte. Sóc tímid, però quan bec puc parlar amb la gent. Els espanyols són generosos. La gent aquí té més empatia. A Alemanya, França, Holanda... ningú t'ajudava. Pensen que és una cosa que ha de fer el govern. Amb els diners que em donen compro alguna cosa de menjar, desodorant i algunes coses més.
Fa poc va venir a veure'm el meu germà, que treballa a Londres. Quan va veure on vivia, les llàgrimes van començar a baixar per les galtes. Va estar dos dies a Madrid. Em va dir: "Thomas, quant costa llogar una habitació? No puc suportar que visquis sota un pont". Li vaig dir que no necessitava la seva ajuda. Que tornaria a recuperar-me, deixaria l'alcohol i tindria la meva pròpia llar. Ell insistia. Li vaig dir: ¿I per quant de temps podries pagar la meva habitació? "Vaig a sortir d'això sol".
La meva dona es va divorciar de mi i les meves filles viuen a Acra. Tenen 21, 19 i 13 anys. Els dissabtes ens escrivim per WhatsApp. A elles no els puc dir la veritat. No saben que visc sota un pont. Els faria sentir molt tristos. Fa dos mesos em van dir que la meva mare havia mort. Tenia 80 anys. Ella ens va treure a tots endavant. El meu pare venia de treballar, menjava, resava, llegia el diari i se n'anava a dormir. Estimava molt a la meva mare. De petit em deia que havia d'estudiar. Vaig passar els cursos de primària i secundària, però vaig suspendre l'examen per al següent nivell. Mai vaig ser un nen brillant. Però no li he fet mal a ningú. Només he fracassat.
Per què no puc deixar de beure? He de tirar endavant. Sé que puc. He anat a un centre de desintoxicació. La gent camina com zombies, et donen pastilles, menges tot el temps. Dorms tot el temps. No puc suportar-ho. Em dic que no vaig a beure més. Tot sortirà bé. Thomas, no sempre vas a viure sota el pont. Ve gent a veure i em diuen: "Thomas, tu no pertanys a aquest lloc". A vegades em llevo a les tres o quatre del matí, quan tot és fosc i en silenci. Penso en els errors que he comès a la meva vida. Em dic que quan es faci de dia els solucionaré, però llavors surt el sol i no trobo les forces. Prego i demano a Déu que em torni les forces per tornar a començar. - David Jimenez - Público.es
El 2002 vaig arribar a Lanzarote. Érem 39 en una pastera. Vam estar 40 dies en un centre de detenció i després ens van traslladar a Madrid. Vaig preguntar a altres immigrants on podia trobar a compatriotes de Ghana i em van dir que a Móstoles. Vaig anar a Móstoles, però allà ningú volia ajudar-me. Em van dir que podria trobar feina a Almeria i vaig marxar a Roquetas de Mar.
Treballàvem tot el dia de genolls, amb la collita, i en els hivernacles. La calor era insuportable en els hivernacles. Ens donava 27 euros al final de la jornada. Un dia vaig arribar a la feina aviat al matí i bo, no sé si això hauria de explicar... El capatàs es deia Juan i estava sobre una de les dones, una romanesa. El va disgustar molt que el descobrís i a partir de llavors el seu tracte va empitjorar. Em deia que no treballava bé i que m'anava a acomiadar.
Vaig marxar a Itàlia. Però allà no tenia documents i no podia treballar. Vaig agafar un tren de tornada. No tenia diners i no vaig poder comprar el bitllet. El revisor em va fer fora del tren prop de Montecarlo. Quan finalment vaig arribar a Barcelona no tenia on dormir. A l'estació de Sants vaig conèixer un home que em va portar a un edifici abandonat, on vivien okupes. Vaig estar vuit mesos vivint amb ells. Tots consumien drogues. Em van convidar a provar-les. Em feien sentir feliç. M'injectava heroïna i fumava crack. Després d'un temps, no podia parar. M'havia convertit en un addicte. A la casa dels okupes vaig conèixer a Maria. Anàvem junts a robar coses a El Corte Inglés i després les veníem per comprar drogues.
La gent del Govern va venir a l'edifici i ens va dir que havíem de marxar. Ens van donar 50 euros a cada un perquè busquéssim una pensió on dormir. Poc després Zapatero ens va donar papers (la regularització d'immigrants de 2005). Estàvem molt contents amb Zapatero, encara que després ens enfadessim molt amb ell. Per això de la crisi i tot això. En aquells dies jo fumava crack tots els dies i no podia treballar. Li vaig prestar els meus papers a un amic. Tenia paranoies i no podia parar de consumir drogues. Els dissabtes anava a un centre a prendre metadona. Al centre mèdic em van ajudar. Vaig aconseguir deixar-ho i vaig aconseguir una feina descarregant mercaderia en un supermercat Lidl. Vaig treballar a la porta 13 durant tres anys. Guanyava prop de 900 euros al mes. Podia enviar una mica de diners a casa per les meves filles.
Tot anava bé.
Vaig conèixer un compatriota que treballava en una fàbrica d'armaris metàl·lics. Els sou era millor encara. Vaig cobrar la liquidació del supermercat i m'en vaig anar a treballar allà per 1.200 euros al mes. L'encarregat de la fàbrica m'havia agafat afecte. De tant en tant em demanava diners i jo l'hi prestava. Sempre m'ho va tornar. Si treballaves en dies de festa, et donaven 100 euros extra. L'encarregat sempre m'escollia a mi per anar-hi els caps de setmana. Vaig arribar a guanyar 1.600 euros al mes.
Tot anava bé.
Em van trucar de Caja Madrid (Bankia). Tenia la meva nòmina allà. Em van dir: "Tenim un crèdit per a vostè, perquè es compri un cotxe". Mai m'havia posat darrere d'un volant. Els vaig dir que no sabia conduir. No importava, em van donar un crèdit de 6.000 euros de totes formes. Vaig obrir un altre compte al banc Santander. També em van trucar per oferir-me un crèdit. Em van donar 6.000 euros. Espanya vivia el boom de la construcció.
Tot anava bé.
La gent es comprava una casa i la venia dos anys després per molt més. El 2006 un amic i jo ens ajuntem i demanem una hipoteca a 20 anys per comprar un pis a Sabadell. Ens va costar 180.000 euros. Tenia tres habitacions i estava a prop de la fàbrica d'armaris metàl·lics on treballàvem. Lloguem una habitació i ens vam instal·lar a les altres dues.
Llavors va arribar la crisi. Els primers a ser acomiadats de la fàbrica, el 2009, vam ser els immigrants. Als espanyols van tractar de retenir-los, encara que alguns també van perdre la seva feina. Vaig anar al banc i li vaig dir a la senyora de la sucursal que no podia pagar la hipoteca perquè havia perdut el meu treball. Em va dir que no hi havia problema, però que si no pagava el deute creixeria i cada vegada seria més gran. Ens van deixar quedar-nos a casa un any. Un dia estava baixant les escombraries al carrer quan em vaig trobar amb diversos homes amb vestits negres. Em van dir que si no deixava la casa cridarien a la policia. No volia problemes, així que vaig marxar. Vaig perdre la meva casa.
No hi havia manera de trobar feina. Ni tan sols els espanyols podien trobar-ne una. Vaig començar a beure. Me'n vaig anar a Alemanya i vaig trobar una feina atenent els banys d'un restaurant de carretera. Les propines eren bones. Hi havia dies que guanyava 80 euros. Però em gastava la meitat en els bars a la nit. Comprava una ampolla de vodka i me la bevia abans de sortir. No volia estar trist. Si no bevia, era incapaç de fer res i m'ho guardava tot dins. Només quan bec em sento viu. Vaig emmalaltir i no tenia cobertura sanitària a Alemanya, de manera que vaig haver de tornar.
Em vaig instal·lar a Sant Sebastià. Dormia al carrer. Comprava marihuana a 15 euros i la revenia als turistes per 25. Vaig estar un temps a Sant Sebastià i després vaig marxar a Madrid. Aquí vaig conèixer a Mandela, el meu germà i amic. Em va dir que podia unir-me a ell i als altres immigrants que dormien al parc. El meu llit eren cartrons. Des de llavors visc al carrer. A vegades vaig a l'alberg de Sant Joan de Déu. A l'alberg em tracten bé, però la majoria dels que hi van són drogoaddictes. La gent escup a terra. Ara dormo sota el pont [assenyala el buit sota el Aqüeducte de Amaniel, a l'avinguda Pablo Iglesias de Madrid]. Aquesta és la meva casa. Tinc un matalàs, una manta i un paraigua. Tota la resta, tot el que tinc, està en aquesta maleta blava. Una mica de roba. Algun record. No tinc molt.
Guanyo una mica de diners ajudant a la gent a aparcar. Hi ha gent que dóna diners i una altra que no. Jo els parlo a tots amb respecte. Sóc tímid, però quan bec puc parlar amb la gent. Els espanyols són generosos. La gent aquí té més empatia. A Alemanya, França, Holanda... ningú t'ajudava. Pensen que és una cosa que ha de fer el govern. Amb els diners que em donen compro alguna cosa de menjar, desodorant i algunes coses més.
Fa poc va venir a veure'm el meu germà, que treballa a Londres. Quan va veure on vivia, les llàgrimes van començar a baixar per les galtes. Va estar dos dies a Madrid. Em va dir: "Thomas, quant costa llogar una habitació? No puc suportar que visquis sota un pont". Li vaig dir que no necessitava la seva ajuda. Que tornaria a recuperar-me, deixaria l'alcohol i tindria la meva pròpia llar. Ell insistia. Li vaig dir: ¿I per quant de temps podries pagar la meva habitació? "Vaig a sortir d'això sol".
La meva dona es va divorciar de mi i les meves filles viuen a Acra. Tenen 21, 19 i 13 anys. Els dissabtes ens escrivim per WhatsApp. A elles no els puc dir la veritat. No saben que visc sota un pont. Els faria sentir molt tristos. Fa dos mesos em van dir que la meva mare havia mort. Tenia 80 anys. Ella ens va treure a tots endavant. El meu pare venia de treballar, menjava, resava, llegia el diari i se n'anava a dormir. Estimava molt a la meva mare. De petit em deia que havia d'estudiar. Vaig passar els cursos de primària i secundària, però vaig suspendre l'examen per al següent nivell. Mai vaig ser un nen brillant. Però no li he fet mal a ningú. Només he fracassat.
Per què no puc deixar de beure? He de tirar endavant. Sé que puc. He anat a un centre de desintoxicació. La gent camina com zombies, et donen pastilles, menges tot el temps. Dorms tot el temps. No puc suportar-ho. Em dic que no vaig a beure més. Tot sortirà bé. Thomas, no sempre vas a viure sota el pont. Ve gent a veure i em diuen: "Thomas, tu no pertanys a aquest lloc". A vegades em llevo a les tres o quatre del matí, quan tot és fosc i en silenci. Penso en els errors que he comès a la meva vida. Em dic que quan es faci de dia els solucionaré, però llavors surt el sol i no trobo les forces. Prego i demano a Déu que em torni les forces per tornar a començar. - David Jimenez - Público.es
"mai vaig ser un nen brillant" aquestes expectatives poden fer molt de mal, i es que no cal ser brillant. M'ha emocionat molt.
ResponEliminatinc el du bte de si Thomas existeix, com a tal, o és un conjunt dels Thomas que tenim per ací, de tot4es maneres la història commou, remou la consciència, car reflecteix tota una época nostra i dels immigrants.
ResponEliminaQue bonics els immigrants
que venen per carretera
i quina nosa que ens fan
els que arriben en pastera.
Salut
Conozco algún caso similar y no se si digno de lástima o de rabia. Vivimos en un mundo injusto, pero creo que esto no se solucionara nunca, atenuarse tal vez, solucionarse nunca.
ResponEliminaseguro que hay muchos Thomas, muchos y como dices su situación tiene una dificil solución.
Elimina