ODIO ELS SEMÀFORS

Odio els semàfors. En primer lloc perquè estan sempre en vermell quan tinc pressa i en verd quan no en tinc cap, sense parlar del groc que em provoca una indecisió horrible: ¿freno o accelero? ¿Freno o accelero? ¿Freno o accelero? Accelero, després freno, torno a accelerar i en frenar de nou ja m'ha entrat una furgoneta per la porta, ja s'ha ajuntat un munt de gent amb la il·lusió de la sang, i un tipus empunyant una clau anglesa ha sortit de la furgoneta dient-me Tros d'imbècil, ja la companyia d'assegurances em proposa calorosament que la canviï per una qualsevol de la competència, ja no tinc cotxe per una setmana, ja em situo en la vorada de la vorera fent senyals de nàufrag als taxis, ja pagaré un dineral per cada viatge i a sobre he d'aguantar la cuca de llum màgica i la verge d'alumini del quadre de comandament, l'esquelet de plàstic penjat del retrovisor, l'autoadhesiu de la noia de pèl llarg i barret al costat de l'advertència «No fumi que sóc asmàtic», proximitat que em porta a suposar que els problemes respiratoris es van accentuar a causa d'alguna perfídia secreta de la noia que no aconsegueixo saber qui és.

La segona i principal raó que em porta a odiar els semàfors és que cada vegada que m'hi aturo apareixen al costat del vidre de la finestreta criatures inversemblants: venedors de diaris, venedors de tiretes, les senyores virtuoses amb una caixa de metall al pit que ens peguen autoritàriament al cor el cranc de Càncer, els rodamóns de la Lliga dels Cecs João de Deus, prop d'un altaveu sobre una camioneta amb un espasa nou amb el full cap amunt, el tipus digne a qui li van robar la cartera i necessita diners per al tren de Porto, el tuberculós amb el seu certificat com a prova, tota la casta de minusvalideses (microcéfals, macrocéfals, coixos, geperuts, estràbics divergents i convergents, golls, braços raquítics, mans amb sis dits, mans sense cap dit, mongoloides, dirigents de partits polítics, etc.) sense comptar el grup de Bombers Voluntaris que necessita una ambulància, els estudiants de l'última promoció de Coimbra, amb capa i toga, que van decidir fer un viatge de fi de curs a Birmània i la colla d'heroïnòmans que no ha aconseguit robar cap radiocasset aquest dia.

Resultat: en el primer semàfor ja no tinc xavalla. En el segon no tinc jaqueta. En el tercer no tinc sabates. En el cinquè estic nu. En el sisè he entregat el Volkswagen. En el setè espero que la llum es posi en vermell per assaltar al meu torn, juntament amb una multitud de bombers, d'estudiants, de drogoaddictes i de microcéfals al primer automòbil que apareix. De mitjana canvio cinc vegades de roba i de cotxe fins a arribar al meu destí i, quan arribo, al volant d'un camió TIR, ballant en uns pantalons enormes, els meus amics es queixen que no sóc puntual.

António Lobo Antunes
en Llibre de cròniques, 2013
bloc descontexto.blogspot.com