No hi ha res pitjor que els consells dels amics, darrere d'ells hi ha mala fe o penediment dels actes propis. Als amics els solem considerar sincers, però són els enemics els que realment ho són: per això cal fer més cas de les crítiques d'aquests que dels dubtosos consells dels amics. El que passa és que com no ens agrada que ens diguin una veritat que ens incomoda, preferim escoltar els amics, i cal anar amb compte amb aquests amics que en un moment determinat poden convertir-se en enemics, i aquests sí que et coneixen.

La gent gran ha tingut sempre la propensió a inculcar als joves tot un repertori de consells i nocions per anar per la vida, que únicament són vàlids per a la gent gran, dels que la seva única virtut és haver arribat a la vellesa a base d'anar fent anys i creure il·lusos que tenen una certa experiència que no és més que la reiterada acumulació d'errors comesos i no admesos. I aquest és el seu drama, superats pel seu propi temps no poden ensenyar res ni aconsellar en res als joves; tot passa massa de pressa i estan desfasats i sobrepassats per uns nous temps i maneres de comportament que els superen amb escreix.
El millor consell que una persona gran pot donar a un jove és no donar-li cap, deixar-li que com ell, aprengui encara que sigui a base d'errors, de fet tampoc el jove faria gaire cas dels seus consells, sobretot veient els resultats obtinguts per qui se'ls dóna. De fet, l'únic consell que es podria donar és fer cas al sentit comú, però això no es pot ensenyar, va en l'ADN de cada un i la veritat és que no és molt habitual. Un jove no és un vell amb menys anys en les majoria dels casos, senzillament és un altre tipus de persona. I cert és també que hi ha bastants vells que fa anys i anys que ho són, alguns ja van néixer vells, només que encara no s'han adonat.
Consejos vendo pero para mí no tengo (M.Rajoy)